REVISTA PORTELLA

De tots els Pirineus, el territori andorrà és, probablement, el que ha viscut més transformacions i retocs en les darreres dècades; el llenç sobre el qual s’han dibuixat més línies, formes i taques de colors. Carreteres, túnels i ponts s’obren pas entre rius i muntanyes i una conurbació ocupa el fons i les parets de les valls sense solució de continuïtat. Un urbanisme modern, a voltes endreçat, sovint caòtic, competeix amb els nuclis antics i el patrimoni artístic –dispers i minúscul–, que es veuen relegats a illes cada cop més remotes i gairebé invisibles. Encara, però, que ens costi d’acceptar-ho, el paisatge ja no és el llenç original quasi intacte que enyorem de les fotografies antigues, sinó el quadre resultat de totes les activitats econòmiques i culturals, velles i noves, que l’han anat completant.

A més d’aquesta realitat física, que inclou elements naturals i antròpics, el paisatge és també la representació que ens en fem de manera subjectiva: els sentiments i les emocions que es desvetllen en contemplar-lo. I en aquest sentit, l’andorrà és també el territori a partir del qual més persones, des dels viatgers romàntics fins als turistes actuals, han construït –amb les arts més variades, la principal la fotografia– una representació espiritual i simbòlica, que no ha estat mai neutra ni innocent.

Sobre aquest paisatge fortament gravat o, potser millor, tatuat, volem reclamar l’atenció dels lectors del tercer número de Portella. Als articles del dossier conflueixen diverses visions, i re flexions, sobre els efectes de la humanització (o deshumanització) del medi andorrà; una intervenció que no s’atura i que modifica, millorant o malmetent, l’espai on vivim i que acabarà marcant, molt més enllà del que intuïm, la nostra manera de ser. Unes visions fetes des dels àmbits de l’arquitectura, les ciències ambientals, l’urbanisme, la fotografia i el periodisme que ofereixen la possibilitat no solament d’especular i de fer valoracions des de perspectives diverses, sinó també de pensar, d’imaginar el nostre paisatge a través del goig o la desolació.

Artista, artesà, escriptor i joglar són alguns dels apel·latius dedicats a Sergi Mas que trobareu al llarg del dossier que vertebra aquest segon número de Portella. Epítets vessats en un intent de definir la seva capacitat creadora i la connexió, gairebé umbilical, amb la cultura i les arts a Andorra. Ben variada és, també, la nòmina de qualitats que li atribueixen els diversos col·laboradors que han bastit les pàgines centrals de la revista: dedicació, generositat, destresa i curiositat impenitent, entre d’altres.

Carme Soler s’atansa a la figura de Mas i defineix la seva activitat productiva i cultural en general, convidant-nos alhora a una reflexió al voltant de les nocions d’art i artista. Alfons Valdés ens ofereix una visió panoràmica i minuciosa de les diverses etapes creatives per les quals ha transitat el mestre d’Aixovall, sobretot com a pintor i cartellista. Antoni Ubach i Ermengol Puig s’aproximen en sengles contribucions a les facetes més conegudes de l’artífex lauredià: el primer aborda les tasques de ceramista, escultor i tallista, i el segon les de gravador i exlibrista. Txema Díaz-Torrent fa una breu incursió en les col·laboracions, sota la forma de tires còmiques o d’il·lustracions per a textos propis, en la premsa periòdica andorrana dels anys 1970 i 1980. A “Una veu jove”, ja menant-nos cap a la secció final del dossier, és el propi Sergi Mas qui parla, entre altres qüestions, dels seus referents, de l’ofici i de la falta d’una tradició artística autòctona. Finalment, Roger i David Mas, ens brinden llur visió privilegiada de l’arribada del pare a les Valls.

“Sergi Mas: cosmologia simple” és una modesta retrospectiva que desitjaríem que ajudés a destacar allò més essencial de la trajectòria de l’inquilí de Casa Duró d’Aixovall. Tot i que, atenent a la riquesa del seu recorregut, l’espai que hi dediquem és molt limitat, estem convençuts que els comentaris i, principalment, les obres que reproduïm, parlen per si sols.