REVISTA PORTELLA

Estimava Andorra amb l’alegria del jove que abandona la plana i s’enfila a les valls pirinenques, la plenitud de l’enamorat enigmàtic que sent la brisa perfumada de grandalles, i el reconfort de qui es barreja amb les primeres riuades de turistes. És evident, l’amor, en el dibuix d’unes postals que retraten el perfil de les muntanyes i el bullici urbà d’un país que fa seu pels camins de la recreació poètica. Estimava Andorra com una segona pàtria que evocava des del patiment i l’enyorança en altres poemes d’aparença senzilla i profunda sinceritat, apuntant-hi el contorn de vivències que transcendeixen l’anècdota i conjuren el dolor.

Miquel Martí i Pol va dedicar Andorra, postals i altres poemes al Principat i el va concebre com una mostra d’afecte. Al pròleg diu que pretén “reivindicar l’andorranitat més genuïna per a aquest llibre, i, posats a dir, per a mi mateix. I que consti que no ho faig amb la intenció de reclamar cap mena de dret. […] Això no obstant, sí que em sembla que puc esperar una correspondència per part d’aquells a qui les ofereixo, és a dir, els andorrans”. Focalitzar el dossier del quart número de Portella en aquest poemari és una manera de fer la correspondència que l’autor reclamava i mereixia.

Els últims anys, l’obra martipoliana ha patit un cert oblit, i aquest epistolari íntim i públic no n’ha estat una excepció: la crítica no ha mostrat interès en la textura de la llum que irradien les composicions dedicades a Andorra, i el nostre entorn més immediat tampoc no se n’ha fet gaire ressò.

Creiem que cal recuperar del silenci Andorra, postals i altres poemes. Reivindiquem el seu espai en la nostra literatura. I ens apropem al treball andorrà de l’escriptor osonenc des de la seva actualitat. Volem atansar als lectors d’avui una poesia viva perquè la coneguin, la valorin i se la facin seva. Ens agradaria que aquesta contribució fos, en aquest sentit, una invitació. D’aquí els comentaris d’algunes peces del volum, amb el desig exprés que suscitin noves lectures, que condueixin envers altres racons de la memòria i la complicitat: els ulls que es deturen en una silueta femenina, les fugides “nord enllà”, el Duralex…

Aviat farà deu anys de la mort del poeta i de ben segur que es multiplicaran els actes de commemoració. Es posarà en relleu la importància de la persona que amb els mots i el somriure va ser capaç d’inspirar tot un poble. Nosaltres, humilment, des del recer de les paraules i les imatges, ens avancem a les celebracions amb el convenciment que el llegat de Miquel Martí i Pol és tan valuós com intemporal.

De tots els Pirineus, el territori andorrà és, probablement, el que ha viscut més transformacions i retocs en les darreres dècades; el llenç sobre el qual s’han dibuixat més línies, formes i taques de colors. Carreteres, túnels i ponts s’obren pas entre rius i muntanyes i una conurbació ocupa el fons i les parets de les valls sense solució de continuïtat. Un urbanisme modern, a voltes endreçat, sovint caòtic, competeix amb els nuclis antics i el patrimoni artístic –dispers i minúscul–, que es veuen relegats a illes cada cop més remotes i gairebé invisibles. Encara, però, que ens costi d’acceptar-ho, el paisatge ja no és el llenç original quasi intacte que enyorem de les fotografies antigues, sinó el quadre resultat de totes les activitats econòmiques i culturals, velles i noves, que l’han anat completant.

A més d’aquesta realitat física, que inclou elements naturals i antròpics, el paisatge és també la representació que ens en fem de manera subjectiva: els sentiments i les emocions que es desvetllen en contemplar-lo. I en aquest sentit, l’andorrà és també el territori a partir del qual més persones, des dels viatgers romàntics fins als turistes actuals, han construït –amb les arts més variades, la principal la fotografia– una representació espiritual i simbòlica, que no ha estat mai neutra ni innocent.

Sobre aquest paisatge fortament gravat o, potser millor, tatuat, volem reclamar l’atenció dels lectors del tercer número de Portella. Als articles del dossier conflueixen diverses visions, i re flexions, sobre els efectes de la humanització (o deshumanització) del medi andorrà; una intervenció que no s’atura i que modifica, millorant o malmetent, l’espai on vivim i que acabarà marcant, molt més enllà del que intuïm, la nostra manera de ser. Unes visions fetes des dels àmbits de l’arquitectura, les ciències ambientals, l’urbanisme, la fotografia i el periodisme que ofereixen la possibilitat no solament d’especular i de fer valoracions des de perspectives diverses, sinó també de pensar, d’imaginar el nostre paisatge a través del goig o la desolació.

Artista, artesà, escriptor i joglar són alguns dels apel·latius dedicats a Sergi Mas que trobareu al llarg del dossier que vertebra aquest segon número de Portella. Epítets vessats en un intent de definir la seva capacitat creadora i la connexió, gairebé umbilical, amb la cultura i les arts a Andorra. Ben variada és, també, la nòmina de qualitats que li atribueixen els diversos col·laboradors que han bastit les pàgines centrals de la revista: dedicació, generositat, destresa i curiositat impenitent, entre d’altres.

Carme Soler s’atansa a la figura de Mas i defineix la seva activitat productiva i cultural en general, convidant-nos alhora a una reflexió al voltant de les nocions d’art i artista. Alfons Valdés ens ofereix una visió panoràmica i minuciosa de les diverses etapes creatives per les quals ha transitat el mestre d’Aixovall, sobretot com a pintor i cartellista. Antoni Ubach i Ermengol Puig s’aproximen en sengles contribucions a les facetes més conegudes de l’artífex lauredià: el primer aborda les tasques de ceramista, escultor i tallista, i el segon les de gravador i exlibrista. Txema Díaz-Torrent fa una breu incursió en les col·laboracions, sota la forma de tires còmiques o d’il·lustracions per a textos propis, en la premsa periòdica andorrana dels anys 1970 i 1980. A “Una veu jove”, ja menant-nos cap a la secció final del dossier, és el propi Sergi Mas qui parla, entre altres qüestions, dels seus referents, de l’ofici i de la falta d’una tradició artística autòctona. Finalment, Roger i David Mas, ens brinden llur visió privilegiada de l’arribada del pare a les Valls.

“Sergi Mas: cosmologia simple” és una modesta retrospectiva que desitjaríem que ajudés a destacar allò més essencial de la trajectòria de l’inquilí de Casa Duró d’Aixovall. Tot i que, atenent a la riquesa del seu recorregut, l’espai que hi dediquem és molt limitat, estem convençuts que els comentaris i, principalment, les obres que reproduïm, parlen per si sols.