REVISTA PORTELLA

En un país petit com el nostre, una sola persona pot marcar la diferència. O dit d’una altra manera: les dèries individuals, si van acompanyades de talent, hores de dedicació i algun factor extern com ara la sort o el suport institucional, aquí poden néixer i créixer fins a esdevenir referents en l’àmbit que pertoqui. Aquest és, sens dubte, el cas de Joan Pieras i el Saló La Massana Còmic, convertit edició rere edició —i ja en van vint-i-dues— en una cita imprescindible per als amants del còmic i la il·lustració del Pirineu.

No pretenem descobrir en aquest número què va ser primer, si l’ou o la gallina: l’afició i després el saló, o bé el saló i després el boom del còmic a Andorra i a l’andorrana. Que segurament els que hi entenen ens diran que parlar de boom és exagerat, que no és que et surtin dibuixants i ninotaires de sota les pedres. I tindran una certa raó. Però quants gèneres artístics o literaris compten, a més de l’esmentat saló anual, amb una associació estable —l’ARCA en el cas del còmic— i un museu? Si a més totes aquestes iniciatives es consoliden en el temps, bé podem afirmar que el fenomen ha arrelat amb força a casa nostra.

El dossier d’aquest número 13 de la revista Portella, coordinat per Laia Ferré Marot i Montse Mayol, ens explica la història i també el present del còmic a Andorra, alhora que ens descobreix algunes perles com ara el manga japonès Les bruixes d’Andorra. Atenció igualment a l’auca del dibuixant Jordi Planellas, que ens introdueix el tema central amb el seu habitual sentit de l’humor.

Però no tota la revista es redueix al còmic. La novel·la de Joan Peruga Últim estiu a Ordino ha complert dues dècades de la seva publicació i, per celebrar-ho, tres mirades diferents ens acosten al món de la Sumpta i la família Areny-Plandolit en un “moment fonamental de la història d’Andorra” com el qualifica Anna Zamora Puigcercós. Completen la visió les fotografies de Carles Esteve i Montse Altimiras i el relat, inèdit, de Marta Jordana.

Els reptes que es planteja el Festival Ull Nu en la seva etapa de consolidació, el darrer projecte musical de Landry Riba o el material discogràfic de Ràdio Andorra són alguns dels continguts que trobareu a la revista. Sobretot no us perdeu una de les sorpreses del número: David Gàlvez torna a Portella amb l’inquietant Somriure de la Medusa.

Que tingueu una bona lectura.

El llibreter Paco Camarasa a la presentació del núm. 12 de “Portella” · Foto d’Esther Jover Martin

—Article de Bru Noya, publicat a l’edició d’avui del diari Ara Andorra—

Els que tenim el gust per la improvisació i som hereus de la procrastinació de l’Escarlata O’Hara d’‘Alló que el vent s’endugué’  -“Ja ho pensaré demà”- ens trobem, cada dia més amb un problema difícil de resoldre: l’ordre. Amuntego llibres a les taules, a la tauleta de nit, a les prestatgeries i a les cadires. On sigui. Dec patir llibrepatia en versió negre (i criminal). Una estranya malaltia que es fa palesa quan passo per una llibreria, veig les novetats del gènere policíac i m’hi llenço de cap com si fossin ibuprofens després d’una nit de gintònics.

El resultat són columnes jòniques, corinties i dòriques per tota la casa, algunes amb una inclinació tan fotogènica com la de la torre de Pisa i d’altres com la de Babel perquè s’hi barregen volums en diversos idiomes. Però per més que llegeixi novel·les negres i criminals mai tindré la capacitat d’anàlisi, els coneixements de Paco Camarasa, mort dilluns passat. Perquè el Paco era un personatge llibresc. Estava fet de llibres i de consciència de classe, la millor combinació possible. Ha sigut un dels grans difusors i prescriptors dels relats amb inspectors i detectius, dels thrillers amb cara i ulls i de la novel·la de denúncia de les corrupcions de societats llunyanes o pròximes, en temps reculats o en els més actuals.

Vam coincidir per presentar el darrer número de la revista ‘Portella’ amb el títol ‘Andorra en negre’. Ell va fer una conferència que va deixar petita la sala de la biblioteca comunal d’Escaldes-Engordany i jo, vaig tenir l’honor de presentar-lo. Soc el caos en persona pel que fa als llibres però el ‘Sangre en los estantes’ del Paco sempre el tinc a mà. No és un assaig teòric ni acadèmic. Parla del gènere a través dels seus autors, i ho fa des de l’experiència d’un llibreter de la que va ser, en el seu moment, l’única llibreria especialitzada, la Negra i Criminal de carrer la Sal del barri de la Barceloneta.

El Paco ha estat el major divulgador de novel·la negra a Espanya i per un home que ho sabia tot sobre aquest gènere, la seva victòria més gran va ser convertir-se en comissari del BCNegra per difondre el Montalbano de Camilleri, el Mendez de Ledesma, el Maigret de Simenon, el Jaritos de Markaris, el Ricciardi de Maurizio de Giovanni, el Lascano d’Ernesto Mallo, el Verhoeven de Lemaitre, la Ruiz de Berna González Harbour o el Brunetti de Donna Leon (sense accent a l’o, com sempre recordava el Paco). El seu esperit crític insubornable li permetia dir que Henning Mankell havia sigut capaç de crear un molt bon personatge, l’inspector Kurt Wallander, però en canvi no sabia tancar bé les novel·les i el seu carisma i afabilitat li permetia fer riure a un islandès sorrut, orc i eixut com Arnaldur Indridason. Amb la seva companya Montse Clavé van fer unes samarretes amb el nom de la llibreria (Negra i Criminal) que van tenir tan èxit que fins i tot un popular editor se la va arribar a posar per passejar pel barri de Harlem.

Ens han quedat moltes converses pendents i algun projecte que havíem de preparar en un dinar a Can Lluís, al Raval de Barcelona un dels restaurants preferits pel Pepe Carvalho, el personatge de Manuel Vázquez Montalbán. També parlaríem, segur, de les estranyes traduccions d’alguns llibres quan arriben a França o a Espanya, de l’origen de la novel·la negra que per a ell estava molt clar (‘Els crims de la rue Morgue’, d’Edgar Allan Poe) mentre que jo defensaria les tragèdies gregues i Shakespeare. I encara ens quedaria una estona per xerrar sobre l’adaptació cinematogràfica del llibre de Pierre Lemaitre ‘Au revoir là-haut’ que es projecta a Andorra el proper 10 d’abril. Tant ell com jo estavem intrigats pel resultat en el cinema de l’obra de Lemaitre perquè és realment complicada per transformar-la en imatges.

Tot això, Paco, que ens ha quedat pendent. Mira que arriba a haver-hi morts i tragèdies a la novel·la negra i criminal però la teva no tindrà cap detectiu ni comissari que la investigui perquè el culpable està identificat: càncer mieloma múltiple amb cadenes de lambda lleugeres, un verí destructor que circulava per la sang i no, precisament, la de les prestatgeries. No podràs anar al cinema a veure ‘Au revoir là-haut’ però espero que ens veurem allà dalt.

Bru Noya i Paco Camarasa enraonant de novel·la negra · Foto d’Eva Arasa

Sona el telèfon. Són les tres de la matinada. Qui coi truca a aquestes hores? Per més que ho intenti no pot evitar rondinar. És el seu tarannà. Forma part del seu caràcter, i la seva feina no ajuda. L’inspector s’incorpora lleument, agafa el telèfon i contesta. Té la sensació d’haver-se allitat tot just fa una estona, encara que ja fa unes quantes hores que els seus roncs omplen tots els racons del seu petit i caòtic apartament. De seguida vinc.

Una dutxa reparadora, una bona tassa de cafè i un parell d’aspirines segur que l’ajudarien a concentrar-se. Anit havia quedat amb uns amics per fer unes copes en aquell cafè teatre que hi ha prop del Parc Central: La Fada Ignorant. La seva oferta cultural variada havia fet de La Fada un dels seus llocs de reunió predilectes. Gaudia molt dels espectacles, però sobretot de les exposicions. Allà havia conegut l’obra de fotògrafs com l’Èric Rossell i l’Àlex Tena, entre d’altres.

Camí de la comissaria, no pot evitar donar voltes a les paraules del policia de guàrdia: un grup de nois del grup Circulando, dedicats al món del circ, havien denunciat la desaparició de la seva fundadora, la Meritxell Rabassa. Aquell nom li sonava. De ben segur havia llegit algun reportatge sobre la seva feina al número 12 de la revista Portella, que havia fullejat el dia abans.

Arribat a comissaria, s’adreçà directament a la sala de reunions. La noia en qüesti. havia assistit a classes magistrals del Sax Fest (nota: parlar amb l’Efrem Roca). En acabar s’havia de reunir amb els seus companys per assajar, perquè estrenaven obra aviat. El que més els va estranyar fou una postal antiga, de l’antic Hotel Rosaleda, trobada al lloc on habitualment deixava la seva bossa. I no era la primera vegada que veien na cosa semblant. Ja hi tornàvem a ser. Si us plau, feu venir la Ludmilla Lacueva. Com ja sabeu col·lecciona tota mena de materials d’hoteleria i podria ajudar-nos a esbrinar el motiu de la tria.

En moments com aquest no podia evitar pensar què hauria fet l’inspector Boix, el personatge creat per l’Albert Villaró, del qual era un fervent admirador. Sempre havia estat un gran lector de novel·la negra, tot i que no era l’únic gènere del qual gaudia. La poesia era una de les seves altres grans passions. La darrera adquisició havia estat un poemari del lleidatà Jaume Pont. Tot un descobriment.

Però deixem-nos de romanços i anem per feina. A veure, Ferran, reuneix-me el comitè d’experts. No podem perdre ni un minut. Les primeres quaranta-vuit hores són crucials per poder trobar-la sana i estàlvia. Una hora després m’esperaven tots mig adormits. El Bru Noya, el mateix Villaró, el Pep Coll, el Carles Porta i l’Elena Aranda solien assessorar-nos en casos de segrest. Les feines respectives avalaven la seva competència i coneixements, i per tant la seva vàlua com a col·laboradors.

A veure, concentrem-nos tots. Ha desaparegut una noia, i com als anteriors casos hem trobat una postal al seu lloc de treball. No tenim cap més dada, només que havia assistit a unes classes i havia de tornar a la feina tot seguit. Soc conscient que tots teniu família, que demà és dissabte, i que l’oferta cultural del país millora dia a dia… però, a veure, el Museu Thyssen acaba d’obrir, per tant no patiu que en teniu per dies i si cal truquem al Pere Moles perquè ens allargui una mica més el Land Art. Tot sigui per la pàtria. Les seves cares eren tot un poema. Ni la mateixa Irene Polo hauria aconseguit un efecte semblant. I parlant de la Polo, acabava de recordar el centenari del seu naixement. Com a pionera femenina en el món del periodisme es mereixia un article al proper número de Portella. En parlaria amb la resta del Col·lectiu.

 “El pont tibetà” de Miquel Clua

“El baile de las hechiceras” de Txema Díaz-Torrent