20 anys de La Massana Còmic

“Feia molt de temps que em parlaven del saló d’en Pieras, que jo no coneixia. Fins que em va picar la curiositat i vaig decidir passar-hi, aviam què. I allà em trobo un paio que ve caminant pel passadís de les exposicions i que s’assembla molt a una caricatura de Paco Nájera. “Vostè és Joan Pieras? Jo soc Jan», em presento. I em va fer una abraçada impressionant. Des d’aleshores li tinc molta estima. Crec que l’èxit del saló té molt a veure amb el carisma d’en Joan.”

El veterà historietista, creador de personatges per a la memòria, com Pulgarcito o l’avui cinematogràfic Superlópez, s’ha convertit amb els anys en un dels emblemes del saló massanenc, una cita que ja s’endinsa en la tercera dècada de vida. Cap fotesa en un país on els esdeveniments acostumen a aparèixer i morir a l’albir o caprici del governant de torn. En aquest cas, però, el que havia de ser flor d’un dia ja fa temps que entona allò de veinte años no es nada.

El 25 d’abril de 1997 el poliesportiu de l’Aldosa va acollir la primera edició de La Massana Còmic amb la presència de primeres espases del món del còmic i la historieta gràfica. Iranzo, Subirana, Romero, Ezquerra, l’editor Joan Navarro (Glénat Espanya) i, sobretot, Ibáñez, que hi compareixia amb una trentena d’originals de Mortadelo y Filemón –en aquelles dates feien quaranta anys. Les cròniques de l’època recullen que aquell any Ibáñez hi va aparèixer assegurant, amb l’humor que el caracteritza, que no tenia intenció de dibuixar ni un sol Mortadelo, que l’estada massanenca se la prenia com unes petites vacances. Per descomptat que els fans no li ho van permetre. Des d’aquell moment, es va convertir en un dels personatges emblemàtics del certamen.

Jordi Bernet –membre d’una nissaga de dibuixants, autor de Torpedo i, sobretot, Clara de Noche, amb què ha ocupat Les Fontetes en l’última edició– també va ser dels primers a passar per La Massana Còmic. I dels repetidors. “Recordo que el personatge de Clara de Noche el vam exposar, i fins i tot s’havia decorat l’exposició com si fos un club nocturn”, rememora. Pieras el va sotmetre a una de les habituals persecucions per portar-lo el primer cop. Però després ja no va caldre insistir-hi. “És un saló que no és gaire gran, que és molt local, però aconsegueixen que tothom s’hi senti bé; és relaxant, agradable. Jo li dono una puntuació alta”, afirma el dibuixant, que no solament ha repetit en el temps sinó que també, adverteix, “hi tornaré”. La primera vegada l’hi va portar la curiositat; les següents, l’experiència plaent. “Mira com és que les dones, les parelles dels dibuixants, que normalment no volen assistir a aquestes trobades perquè són feixugues, molt carregades de feina i compromisos, aquí solen apuntar-s’hi.” La perseverança de Pieras i el seu equip també ha aconseguit involucrar els autors perquè es facin seu no sols el saló sinó també el projecte de museu, explica Bernet, i així van regalant originals per nodrir-ne els fons.

A la segona edició s’hi va deixar caure Josep Maria Blanco, un altre dels vaixells insígnia d’un saló solcat pels noms més coneguts del novè art, també dels que més cops han tornat a passar per la Massana, pràcticament un habitual al llarg dels quinze anys següents i mentre la salut, avui fràgil, li ho va permetre. El primer any va protagonitzar l’exposició La Barcelona de Blanco i després se li’n van dedicar d’altres, com la que va acollir el Museu del Còmic –o més aviat l’embrió que va funcionant a la sala de Les Fontetes, en espera del promès edifici propi–, on se’l va homenatjar com un dels dibuixants encara vius del mític TBO.

També va projectar un dels murals de la mai materialitzada ruta de façanes que havia de recórrer la parròquia. Pels organitzadors, Blanco és dels més entranyables de la munió de dibuixants que han desfilat pel certamen en aquests vint-i-tres anys de vida.

El saló ha estat sempre atent a les novetats, als noms que feien surf sobre les onades. Amb independència dels criteris comercials que imposen les editorials en mostres més grans, com Barcelona o Angulema, un principi que va defensar Pieras des del començament, amb voluntat de guiar-se sols per l’olfacte a l’hora de programar. Fins i tot quan els recursos van minvar, en l’última dècada: l’organització va preferir retallar l’oferta (la quantitat d’exposicions i els actes paral·lels, considerablement reduïts) i no renunciar als noms de primera fila. En aquestes vint-i-tres edicions ja celebrades han comparegut al certamen –molts d’ells deixant-hi l’empremta d’un cartell original– quasi dos-cents autors, amb una mitjana de dos mil visitants per any (tres-cents seixanta va ser el saldo de la primera, al poliesportiu de l’Aldosa, abans de traslladar-se a La Closeta). I tot i que va començar nodrint-se del mercat espanyol, quan l’economia ho va permetre l’organització va buscar figures de la banda nord dels Pirineus; és el cas de Mezières, amb una exposició sobre la pel·lícula El quinto elemento, on acabava de treballar amb Moebius.

“Els autors s’hi van trobar bé i el boca-orella va fer que cada cop ens fos més fàcil portar gent de renom, també de fora d’Espanya”, sosté Pieras fent la vista enrere. Van aconseguir que hi prengués part, per exemple, el polonès Grzegorz Rosinski, un autor conegut sobretot per la sèrie Thorgal (per una de les seves portades els col·leccionistes estan disposats a pagar fins a vuitanta mil euros). “Jo vaig venir per curiositat, fa dos o tres anys, perquè Paco Nájera me’n va parlar”, recorda Joan Mundet. En aquella ocasió acabava d’il·lustrar l’adaptació de Capitán Alatriste. Des d’aleshores ja marca amb vermell aquestes dates al calendari. “És un saló molt familiar, sense aclaparaments, sense anar ajustat de temps, i amb unes exposicions molt ben muntades.” És cert, admet, que cites com la de Barcelona ofereixen més repercussió, “però al final em fan menys gràcia”, confessa, perquè a La Closeta se sent com a casa: “Hi ha bon rotllo”, tant amb els visitants com amb els col·legues. Recorda moments espectaculars, com l’edició en què a Tha li va venir de gust exhibir les aptituds pianístiques.

Més enllà dels noms glorificats, el tarannà de la trobada massanenca també és apostar per nous valors. Els de fora però, sobretot, i ara que hi ha planter al país –i quina part de culpa en deu tenir La Massana Còmic?–, els de casa. Els Jordi Planellas, les Carol Garrido han crescut a l’escalf d’aquesta cita anual. Alguns, com aquests dos joves dibuixants, treballen a Andorra. D’altres, fora. Aquí tenim els casos de Marc Huguet –el van presentar a l’edició passada– o Ricardo Muñoz. Aquest és una mena de fill pròdig del saló: Pieras i el també dibuixant Carlos Ezquerra el van guiar en els primers passos. El 2016, l’ARCA el va convidar a participar com a autor en el mateix certamen que de nen–quan passava les hores llegint El Capitán Trueno i somiant d’il·lustrar aventures similars– visitava com a espectador. Un convit que va ser una pujada d’adrenalina: “Recordo aquell moment amb molt de carinyo. D’una banda, per haver conegut autors de gran calibre als quals admirava des de la infància, com Justo Jimeno, Daniel Redondo o Jan.” Del saló, diu, es va emportar l’amistar d’aquests grans del novè art. “També em va impactar veure els nens, entre el públic, fent que els pares els compressin els còmics per demanar-nos després autògrafs als autors; això em va recordar la meva infantesa i em va omplir d’esperances.” Per tant, “desitjant tornar-hi cada any, no puc dir una altra cosa”. I Garrido ressalta els efectes diguem-ne pràctics: “Com a il·lustradora m’ha permès fer difusió de la meva feina i bons contactes.” En l’edició de la primavera passada va formar part d’una taula amb el col·lectiu Print this Valley (Matías Campaña, Karen Figueiredo i Filipe Baldaia); se senten molt satisfets no tan sols de poder exhibir els seus treballs, sinó també de les vendes assolides.

La tercera dècada de vida també podria ser la d’assolir nous reptes. El del còmic en femení, per començar. No és que les grans autores no hi hagin tingut el seu lloc –Ana Miralles o Victoria Francés hi han estat més d’una vegada i hi han deixat empremta–, però la representació femenina encara és percentualment menor, com a reflex lògic del que passa al sector. “Trobo que les dones som molt iguals pel que fa a la remuneració econòmica”, reflexiona Garrido. “No obstant, hi ha uns quants peròs, perquè també diria que estem menystingudes. Per exemple, el premi d’Angulema, amb molt de prestigi, des del 1974 només s’ha atorgat a una dona, i creieu-me que hi ha molta gran autora”. Miralles, sense anar més lluny: no fa gaire els seus originals de la sèrie Djinn van superar els dos-cents setanta mileuros en una subhasta a la sala parisenca de Christie’s. “Estem parlant del tema, com en altres professions, quan el diguem-ne fenomen ja porta molt camí recorregut”, apunta la reputada creadora madrilenya, per qui “és massa simplista resumir la presència de dones artistes al còmic només a través d’uns quants noms destacats del segle passat”; una valoració que no és realista, considera, perquè “el còmic, com a indústria que és, s’ha nodrit d’un exèrcit de coloristes, retolistes, guionistes, editores i un llarg etcètera que sempre han estat allà, treballant, creant sèries i llibres”. Però com també passa en altres sectors, els llocs de direcció editorial estaven ocupats per homes mentre que, per sota, el setanta per cent eren dones. “Per fortuna, la societat ha canviat i les noves generacions d’autores ocupen l’espai que els correspon. I cal esperar que els mitjans de comunicació normalitzin una situació ja instal·lada.” Una visibilitat que, òbviament, també s’haurà de reclamar per als salons.

Miralles ha estat, com dèiem, una de les creadores que han permès visualitzar el novè art en femení, una de les primeres dones que l’ARCA va convidar als espais massanencs. El certamen “s’allunya de la idea comercial d’altres salons, que són la immensa majoria, on preval fer vendes i signar dedicatòries. A la Massana s’ha creat un espai recollit, tranquil, on els autors tenim l’oportunitat de parlar i conèixer-nos millor”. L’artista valora “les sessions de signatura de llibres, que són com un diàleg amb els lectors, sense haver de sortir corrents per a la propera sessió. Al marge de l’experiència personal, Miralles destaca “la tasca didàctica que Joan Pieras i els seus col·laboradors han realitzat al llarg d’aquests anys”, una feina que fructifica en forma d’aficionats desplaçant-se a la trobada. “És impressionant veure la llista de noms, la major part veritables icones del còmic, que hi han passat.”

Però el desafiament crucial per a La Massana Còmic en aquesta tercera dècada de vida que acaba d’encetar serà superar aquest parroquialisme endèmic que resta força a tantes iniciatives, o que directament les mata, i convertir-se, de debò, en un projecte de país més enllà dels discursos.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC