A tribute to strangers

Vin-i-cinc anys de vivències, anècdotes i records diversos formen part del volum inèdit i autobiogràfic, on el poeta i traductor anglès James Kirkup (South Shields, 1918 -Escaldes-Engordany, 2009) va plasmar els darrers anys de la seva vida, transcorreguts en terres andorranes.

Poc es podia imaginar l’any 1958 quan visitava Andorra per primer cop, que pocs anys després es convertiria en el seu lloc de residència definitiu. Al seu pis de Les Bons, adquirit el 1975, va viure durant més de vint anys, envoltat d’unes muntanyes que van encisar-lo a primer cop d’ull, però que no foren suficients per combatre el seu caràcter narcisista, narcissista i amb un marcat accent burgès.

The dark flanks of mountains
patched with the tawny white
of old snows, the harsh peaks
packed with golden ice
against a blue and amber sunset
that stains the plaited waterfalls
with leaping rainbow trout of light”

Pas de la Casa, 1958
Andorra: at first sight
An island in the sky (2009)

En aquest tribut als estranys, aquells amb els que va decidir no conviure més del que fos estrictament necessari, narra les seves vicissituds en un país i una societat amb els que vivia en permanent conflicte, tret d’excepcions puntuals.

Les passejades per l’antic camí que comunica Les Bons amb Canillo, s’havien convertit en el seu moment preferit del dia, quan afloraven les sensacions de llibertat i relaxació que tant havia anhelat durant la seva etapa de professor al Japó. Els estudiants sempre sol·lícits i àvids de la seva companyia impedien sovint que pogués dedicar-se a escriure, activitat a la que més temps va consagrar durant els seus darrers anys de vida.

La seva prolífica producció literària fou rebuda amb poc entusiasme per part de nombrosos editors, que rebutjaren continuar publicant els seus llibres en aquesta darrera etapa. Segons l’autor, els editors, principalment britànics, tenien nombrosos prejudicis contra la seva obra i persona, presumptament motivats per l’escàndol de la publicació l’any 1976 del poema “The love that dares to speak its name” a la revista Gay News, per la que el seu editor, Denis Lemon, fou acusat de blasfèmia. De ben segur aquesta situació fou la que el portà a treballar per la premsa britànica com a redactor d’obituaris, una faceta en la que va destacar de forma important.

Si bé va decidir aprendre la nostra llengua per tal de poder llegir literatura en català, mai va mostrar interès per parlar-la. Kirkup considerava el català com una imposició nacionalista sense sentit, que impedia la plena integració d’Andorra en l’àmbit europeu. Criticava la seva sonoritat, ruda i tancada, i que fos la llengua habitual en comerços i transports públics en detriment de l’anglès, molt més pràctic. Tampoc l’arribada de l’euro va comptar amb el seu beneplàcit.

Transcorreguts un bon nombre d’anys d’ençà de la seva arribada, Andorra s’havia transformat en un veritable temple de les quatre rodes. Aquell país que tant havia admirat per la seva calma aparent, havia desenvolupat un culte al motor sense precedents, i el fet de no poder gaudir de la simpatia dels conductors nacionals havia reforçat encara més el seu sentiment de foraster:

This is a land where
drivers always pick up friends
waiting at bus stop.

I don’t expect them
to pick up strangers like me.
– In twenty five years

no one ever stopped me
to give me a lift -except
once, in raining snow.
[…]

in an island where
eccentric non-drivers are
always a stranger.”

Fragment d’Always a stranger
An island in the sky (2009)

Tot i així, Kirkup declarava sentir-se menys estranger a Andorra, que al país que l’havia vist néixer, on des de ben petit havia desenvolupat un sentiment d’alienació motivat pel maltractament rebut per part dels seus companys d’escola. Val a dir que al nostre país havia fet algun intent infructuós de conèixer gent, tot prenent un cafè en un bar a prop del desaparegut Hiper Andorra o posant-se en contacte amb el grup de residents anglosaxons del Principat. La seva baixa autoestima però havia frustrat els seus tímids intents de relacionar-se si no era per una qüestió de pura necessitat.

Els nombrosos viatges a l’estranger i les freqüents visites del seu col·laborador i secretari personal Makoto Tamaki, semblaven motivar-lo especialment, cosa que es reflectia als seus diaris, i el portava a allunyar-se, ni que fos de forma temporal, del seu autoimposat aïllament.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC