Agustí Bartra i Andorra: Estances de Lòria

Vaig conèixer Agustí Bartra i Anna Murià l’any 1973, a casa seva, a Terrassa. Els agradava rebre la visita dels amics i dels joves escriptors que hi anaven per omplir-se de vida i de literatura. A casa seva ens hi sentíem acollits i ens amaràvem en la font de la seva saviesa.

Agustí Bartra i Anna Murià a Andorra

L’estiu de l’any 1976 els vaig convidar a passar uns dies a Andorra i de seguida els va agradar la idea. Van ser dies tranquils, de descans, de passejos per diferents indrets de les Valls. Recordo que van tenir interès a visitar Lluís Capdevila, amb qui van passar unes hores parlant de l’exili i de literatura. De retorn a Terrassa, van passar pel Miracle. Des d’allà, Agustí Bartra escriu el poema “Hora alciònica” i el comença fent referència al Principat:

Vinc de les altes prades de silenci i esquella on la gent canviaven el ferro per la sal, on les rústiques verges de cares camperoles pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls.

D’aquella primera estada a Andorra, en van tornar entusiasmats. El país els va fascinar per la seva història, pel seu paisatge i, sobretot, per la seva condició (l’únic país on l’única llengua oficial ha estat sempre el català, un país petit d’extensió, però que ha sabut lluitar per la seva supervivència). Bartra, a la novel·la Xabola (1943) explica que els dos últims mesos de la guerra els va passar al front de la Seu d’Urgell i que, en acabat, va creuar la frontera pel port de Boet, a l’est d’Andorra. Va estar a tocar d’aquí, i segurament va contemplar la possibilitat de romandre-hi, però el seu destí havia de ser un altre.

Agustí Bartra i Anna Murià a Andorra.
Jaume Canyameres/Arxiu Jaume Canyameres

Els vaig fer venir una altra vegada, a Andorra, perquè sabia que s’hi trobaven bé. Aquest cop, els vaig presentar Antoni Morell i entre ells es va anar gestant una profunda amistat marcada per l’admiració i l’estima. Bartra va escriure l’epíleg de la primera novel·la d’Antoni Morell, Set lletanies de mort (1981).

L’estiu de 1981, em van demanar si era possible trobar un apartament per poder passar una temporada en algun indret tranquil del Principat, un lloc apartat del brogit i dels comerços. Van estar dos mesos a Arinsal, l’últim estiu feliç, com deia sempre l’Anna.

Antoni Morell, Anna Murià i Agustí Bartra a Andorra (1981).
Col·lecció Antoni Morell.

Aquests dos mesos van ser molt intensos per a Bartra. A Arinsal, envoltats d’una natura esplèndida, s’hi van trobar acompanyats. A casa seva s’hi feien tertúlies literàries (hi va haver una primera lectura dels Haikus d’Arinsal), i hi van fer amics dels de debò, amics que els van acompanyar fins al darrer moment.

Alguns indrets del país van ser font d’inspiració per al poeta, enamorat i fascinat pels seus topònims (Arinsal, Setúria, Tristaina, Lòria, etc.). El seu llegat va ser generós, i el pas del poeta per Andorra va quedar segellat amb els Haikus d’Arinsal i les “Estances de Lòria”, que tot seguit comenta Sam Abrams, crític literari, erudit de l’obra de Bartra i sobretot gran amic del poeta.

Per acabar, vull destacar les obres que van sorgir dels amics d’Andorra. Manel Mas va escriure Agustí Bartra a Andorra, l’editorial Serra Airosa va publicar la segona edició de la Crònica de la vida d’Agustí Bartra d’Anna Murià i el Govern d’Andorra, presidit per Òscar Ribas, va encarregar a l’escultor Giuseppe Teruggi el monòlit que hi ha a Arinsal, un baix relleu del rostre del poeta amb la inscripció d’un haiku.

La veu de semença i clau

“Estances de Lòria”, el poema que Agustí Bartra va escriure de bursada el juliol de 1981 a Arinsal, és un text trivalent perquè el seu significat i funció varia segons el context literari. Una cosa és el poema aïllat en l’esplèndida primera edició del 1981, numerada i fora de comerç, que va publicar Edicions Serra Airosa; una altra cosa és el poema formant un díptic andorrà amb el llibre Haikus d’Arinsal del 1982, del qual es pot considerar la introducció o el pòrtic; i una altra encara és el text al seu lloc corresponent al darrer recull de Bartra, El gall canta per tots dos, publicat al complet, pòstumament, l’any 1991.

El que ens ha de quedar clar d’entrada és que es tracta d’una creació poètica major de Bartra i no pas senzillament un poema “de procedència diversa i d’índole molt més circumstancial […] escrit per als seus amics d’Andorra durant les vacances de l’estiu de 1981, passades al poble d’Arinsal”, tal com l’ha qualificat el poeta i traductor Miquel Desclot al pròleg de la primera edició del recull El gall canta per tots dos. Bartra mai va escriure poemes ocasionals de grau artístic inferior. I menys encara quan tenia la “veu ferida” (vers 2), és a dir, quan li quedava poc temps de vida. Va morir literalment un any després d’escriure “Estances de Lòria”.

El treball formal del poema és un indicador infal·lible del relleu del text per Bartra. El títol “Estances de Lòria”, que al·ludeix directament a Carles Riba i als seus primer i segon llibre d’Estances (1919 i 1930, respectivament), on assajava un tipus de poesia d’alt contingut líric i conceptual. Després tenim el rigorós treball dels sextets d’alexandrins bimembres rimats A B A B C C amb l’alternança entre acabaments femenins i masculins que crea un subtil joc de contrastos resolt amb una contundència final.

El nostre poema té originàriament dues fonts d’inspiració ben clares. En primer lloc, cal esmentar l’etimologia del topònim Lòria, que, segons el mateix autor, ve del “mot màgic […] ‘Laurèdia’, segurament nom llatí que procedeix del llorer […].” Per Bartra, el topònim “Lòria”, “Laurèdia” o “Llorer” ens remetria al mite grec antic de Dafne, la nimfa dels boscos, filla de la nàiade Creüsa, i Peneu, el déu fluvial. Segons Ovidi, a Les metamorfosis, Llibre I, Dafne, gràcies a la intervenció divina de Gea, la representació de la terra, va ser transformada en un llorer quan va voler escapar-se de la persecució amorosa del déu Apol·lo. Cal recordar que el nom Dafne en grec vol dir llorer i que Apol·lo, després de la frustrada aventura eròtica amb la dríade, va convertir la fulla de l’arbre en el seu símbol. La història de Dafne ens remet directament al tema de la transformació i indirectament al tema de la poesia ja que Apol·lo, entre moltes altres coses, és el déu de la música, la poesia i les arts. Cal no oblidar que la nostra llengua encara porta l’empremta de l’associació entre la poesia i el llorer quan parlem del poeta llorejat, és a dir, del poeta de la corona anglesa des del segle XVII. I, des de la Grècia clàssica, la corona de llorer ha estat vinculada amb el mestratge poètic.

A més, els dos temes, la transformació i la poesia, els podem trobar al poema 12 de la segona part dels Sonets a Orfeu (1922) del gran líric en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, tan profusament llegit per Bartra. En aquest sentit, només cal invocar l’imperatiu amb el qual comença el sonet de Rilke, en la versió del professor Isidor Marí: “Vulgues la trasmudança.” I després de tractar les virtuts de la transformació en el centre del poema, Rilke clou el sonet amb la figura de Dafne, contenta amb la seva lloreritat, demanant que el poeta es converteixi en el vent:

I Dafne transformada vol, així que se sent llorer, que tu esdevinguis vent.

La segona font d’inspiració de les “Estances de Lòria” va ser la presa de contacte de Bartra amb el paisatge real i físic de l’entorn de Sant Julià. En el discurs que Bartra va pronunciar durant l’acte de presentació de l’editioprinceps, la importància del paisatge va quedar ben explicitada: “I, finalment, esmentaré també uns cims que jo havia vist, però que no existien perquè no tenien nom; i tots sabem que allò que no té nom no existeix. Els tres noms són –ho sabeu millor vosaltres que no pas jo–: Rabassa, Claror i Serra Airosa.” I aquí també cal afegir l’element del paisatge dels voltants boscosos del Santuari de la Mare de Déu de Canòlic.

Aclarides les dues fonts d’inspiració de Bartra, estem a punt per entendre els eixos centrals que vertebren el contingut del nostre poema. “Estances de Lòria” es dreça sobre dues qüestions fonamentals per Bartra, tant al text que comentem com a la seva obra literària en general: la transformació i la poesia. A més, les dues qüestions s’entrellacen, de manera que tenim la transformació a partir de la poesia i la poesia a partir de la transformació. I, per un altre costat, hem de tenir present que Bartra, al llarg del poema, planteja la qüestió de la transformació i la poesia en positiu i en negatiu.

A l’inici del poema, en un gest clarament autoreflexiu, Bartra defineix la veu poètica. És una “veu” i no una mera suma de “paraules” com ell mateix havia confessat dos anys abans en una carta a Miquel Desclot, recollida a Sobre poesia (1980): “Ara: el futur del món, el futur de l’home […] només escolta ‘veus’, no paraules. La ‘veu’ potser comença en el poeta quan ha acabat la tasca de l’ull i es fa necessària la del cor, l’esperit i la consciència vivencial.” I la “veu” de Bartra és una veu “ferida” de mortalitat i és una “veu de semença i clau”. Una veu que donarà fruit i una veu que desclourà veritats.

A partir d’aquest aclariment de principis poètics Bartra comença a enfocar la qüestió de la transformació en el context de la natura per mitjà dels conceptes de la guerra i la pau (versos 3 i 4). La natura fa els seus cicles i les seves transformacions d’una manera raonable i exemplar. En canvi, la humanitat, amb els seus canvis sobtats, irreflexius i violents, sovint desatén les lliçons profundes de la natura. Aquest és el cas global d’Andorra amb la seva transformació social i econòmica moderna que “ha enterrat els vells gaiatos pastorals” (vers 12) i “esborra la [seva] cara agrària / d’on deserta la llana i agonitzen els blats” (versos 19-20).

Per Bartra l’enclavament de Sant Julià de Lòria porta la contrària a la tendència generalitzada: “Jo sé d’una muntanya que té el cor d’alimària / i una falda on pasturen els resistents ramats. / Tots els teus cims escolten els nocturns litorals / i dins el meu cor sonen engarlandats timbals” (versos 21-24). Evidentment, la muntanya que “té el cor d’alimària” és Claror i els cims són la Rabassa i la Serra Airosa i, una mica més al nord, Setúria. En aquest entorn natura i humanitat tenen una relació equilibrada i eficaç que permet que el poeta pugui sentir “la fraternitat de les pedres i els ponts” (vers 14) i el bes a “la boca [d]el somrís de Setúria” (vers 15). També pot llegir “els pareatges astrals” (un terme d’alta significació en la història d’Andorra) que “el vent grava en les roques” (vers 5) i pot observar com “s’esbadien les trenes dels constants xaragalls” (vers 10).

Tot són imatges de la força vital universal que W. B. Yeats, al seu assaig A Vision (1925), anomenava la Concòrdia amb majúscula. Una força que genera transformacions dialècticament enriquidores, detectades i cantades per la veu reveladora i constructora del poeta. Una “veu de semença i clau” que descriu el camí que cal recórrer de cara al desplegament de les màximes potencialitats del projecte de la humanitat.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC