Al voltant d’un bufet a París

Joan Castanyer és una de les figures més extraordinàries i singulars, alhora que ignorades, de la història del cinema espanyol i francès.
Romà Gubern

BIADIU, Ramon; CAPARRÓS, Josep Maria. Petita història del cinema de la Generalitat, 1932-1939. Mataró. Edicions Robrenyo, 1978.

(Sona el telèfon)
Arxiu:
Arxiu Nacional. Bona tarda!
Col·leccionista: Hola, que et puc venir a veure? He trobat una pel·lícula d’Andorra als Estats Units…
A: Caram! Si que has anat lluny!
C: És un 16 mm i a mi em sembla que està molt bé.
A: Et va bé venir demà cap allà a les deu i en parlem?
C: D’acord, fins demà. Aprofitaré l’ocasió per portar-te més coses.
A: Perfecte! Gràcies i fins demà.
C: Fins demà.

Què deu ser? Què hi deuria fer als Estats Units? Els 16 mil·límetres es conserven força bé. Consultaré si disposem de pressupost per si cal tractar-la. No sé per què ho faig, ja sé que les noces de Canà no van ser a Andorra. Cap sorpresa, tenim poc pressupost…L’endemà a les deu del matí es formalitza el dipòsit de la pel·lícula titulada Andorra.

S’assemblarà a Andorra, la república más pequeña del mundo del 1935, aquella que FHASA va encomanar per deixar testimoni de la construcció de la central? O serà més aviat un documental amb tocs de ficció com la surrealista Andorre de Pierre Cazals de l’any 1936 trobada per un familiar en un garatge? O potser serà de l’estil d’Andorra ou les hommes d’airain d’Émile Couzinet, del 1942, basada en la novel·la d’Isabelle Sandy?

En el primer visionament observem una Andorra rural amb cases humils, carrers i muntanyes amb una important activitat agrícola i ramadera, detalls de les parts més nobles d’Andorra la Vella, de l’interior de la casa d’Areny-Plandolit, el romànic, Radio Andorra, FHASA i, per acabar, la construcció de les barraques de fusta del Pas de la Casa, botigues improvisades amb taulons, venda de tabac i licor, calçat, llaunes de sardines i altres aliments, porrons…unes imatges extraordinàries de la colonització del Pas de la Casa. En conjunt, i a primera vista, és un documental ben estructurat i en molt bon estat de conservació.

Seguint la recerca tant de l’obra com de l’autor i altres crèdits, veiem que gairebé tot sembla coincidir amb el títol Six clés des trois Vallées (Andorre), de l’any 1948. Estem en la certesa que hem trobat el tan buscat film de Jean Castanier.

Amb astúcia periodística, l’aleshores tècnica de l’arxiu Josefina Lladós va localitzar a Blanes, a la Fundació Jaume Planells, l’organització d’unes jornades dedicades a Joan Castanyer, nom original del nostre director, nascut en aquesta localitat el 1903 i que, segons ens ha explicat un nebot del fill de Joan Castanyer, va morir a Antíbol, França, el 1972.

De ben jove se’n va anar a viure a França, on es va relacionar amb els cercles artístics i literaris d’avantguarda vinculats ideològicament a les esquerres.

La productora Laya Films

L’any 1936 Castanyer torna a Catalunya cri­dat pel Comissariat de Propaganda de la Ge­neralitat de Catalunya, presidit pel republi­cà Jaume Miravitlles, que el va anar a buscar perquè es fes càrrec de la direcció del De­partament de Cinema d’aquest organisme.

Explica Ramon Biadiu que Castanyer va tornar a Catalunya “vidu d’una gentil ba­llarina vienesa” de l’òpera de París i amb un nen d’entre set i vuit anys. Entre l’any 1936 i el 1938, una de les principals accions que va fer el Comissariat de Propaganda de la Generalitat va ser la creació, a través del Departament de Cinema, de Laya Films, que dirigia Joan Castanyer.

Aquesta productora estava formada per diversos col·laboradors cinematogràfics (Ramon Biadiu n’era un) als quals s’exigia experiència professional per damunt de qualsevol filiació. Laya Films pretenia, a través del mitjà audiovisual, ensenyar, reforçar i educar sobre els valors que es volien destacar de Catalunya i mos­trar una societat pacífica i treballadora tant dins com fora del territori català.

A més a més, durant aquesta època Casta­nyer va fer altres col·laboracions, com per exemple, amb l’edició d’España al día, docu­mentals que mostraven imatges de l’activitat que es vivia tant al front com a la rere guarda i que es projectaven a les sales de cinema abans de la cinta programada. També va par­ticipar en la pel·lícula d’André Malraux L’Espoir (en espanyol, titulada Sierra de Teruel), una obra mestra del cinema republicà espa­nyol.

Laya va seguir produint documentals destinats al públic estranger en què es mos­traven diversos moments de la vida quoti­diana a Catalunya, insistint en aquella imat­ge exemplar del poble català, i la majoria d’aquests films es van traduir a l’espanyol, l’anglès i el francès.

Laya Films acaba la seva producció quan les tropes franquistes ocupen Catalunya. En dos anys i mig havia produït 27 documen­tals i 108 noticiaris, dels quals actualment només se’n conserven 46 a la Filmoteca de Catalunya. Castanyer relata així el seu ob­jectiu a Laya:

“Quan vaig venir a Barcelo­na en esclatar el moviment subversiu vaig creure que no es tractava només de produir uns films més o menys interessants, sinó de crear una base per a un demà proper. No hi ha art sense base industrial; així em sembla. Comencem, doncs, creant una indústria i després arribarà l’hora de fer art. Per això vaig creure que Laya Films podia convertir­se en la propulsora que originés una indústria amb perspectives insospita­des i inèdites per a la nostra terra.”

BIADIU, Ramon; CAPARRÓS, Josep Maria. Petita història del cinema de la Generalitat, 1932-1939. Mataró. Edicions Robrenyo, 1978.

Artistes a le catalan

Un cop perduda la guerra, Castanyer va tor­nar a París, al Boulevard Saint­Germain, on portava el restaurant Le Catalan, dues por­tes més avall del taller de Pablo Picasso i on diuen que el pintor dinava gairebé cada dia.

Rue des Grands Augustins, 25, a París. Restaurant galeria d’art Kitchen Galerie Bis
(abans, Le Catalan). Fotografia: Cinta Pujal

Castanyer havia aconseguit amb treball, simpatia i creativitat generar al seu local un ambient especial. Ell mateix havia cons­truït un bufet de fusta encorbat que s’ha­via convertit en el símbol del restaurant. Le Catalan era un lloc on es trobaven exiliats catalans i espanyols, molt freqüentat per artistes. S’hi havia vist Buñuel, Jean Renoir, molt amic del nostre director, amb el qual va col·laborar en alguna de les seves pel­lícules, sobretot fent decorats. Castanyer va participar en la idea, el guió i els decorats de diverses pel·lícules de Renoir com ara Le crime de M. Lange (1950) i va fer d’actor a Elena et les hommes (1956). Com a director realitzador va fer L’homme qui revient de loin (1950) i va actuar amb un petit paper a L’âge d’or de Buñuel, amb la col·laboració de Dalí (1930).

A Le Catalan també s’hi podia trobar Jacques Prévert –poeta estretament vinculat al Grou­pe Octobre–, Jean Cocteau i molts altres. En­tre els àpats i les sobretaules, aquells com­panys de generació compartien conversa, riu res, beure, escrivien i dibuixaven a les estovalles de paper, als tovallons, creaven jugant amb les taques que el menjar havia fet a la taula; lliures, deixaven moure el lla­pis i les paraules. El 1995, una galeria de Les Halles, a París, va organitzar una exposició amb 179 dibuixos fets a les estovalles de Le Catalan titulada Jeux de nappes (Jocs d’estovalles), una mostra que The New York Times va ressenyar el 29 de març de 1995 amb l’article d’Alan Riding “Paris Tablecloth Sketches From a Golden Age of Art”.

La pel·lícula ‘Andorra’

Mentre era a París, l’any 1948, Castanyer va dirigir la pel·lícula Andorra, un documental que ens retorna al gènere que havíem vist amb Laya Films. En poc més de deu minuts, s’explica en llengua anglesa com a 400 mi­lles de París hi ha un petit estat semiinde­pendent de la mida de Rhode Island, sense impostos ni exèrcit. A Andorra, diu, cadas­cú és amo de la casa que es fa i la gent que hi habita és d’origen obscur perquè durant segles va ser refugi de tot tipus de fugitius.

Amb més deteniment que a les altres parròquies, es relata amb certa exclamació el fenomen comercial del Pas de la Casa, anomenat “terra de ningú entre la frontera francesa i Andorra”. Diu que es tracta d’un poble que ha crescut com a conseqüència del tancament de la frontera entre França i Espanya. Aquesta és una qüestió que hem trobat poc ressenyada en la bibliografia i la documentació oficial andorrana, i al mateix temps un fet determinant per entendre tant la regulació comercial d’Andorra a partir del 1946 com la creació i el creixement del Pas de la Casa.

França va tancar la frontera amb Espanya com a mostra de rebuig al rè­gim franquista des del primer de març del 1946 fins al 10 de febrer del 1948. Aquest boicot va ser el desencadenant de l’inici de la instal·lació de les barraques al Pas, on es venia tot tipus de productes. En el documental es diu que el Pas és com una fira que atreu tant gent local com estran­gers, on es pot trobar gairebé de tot, que representa una mena de llaç amb Espanya. També s’hi vaticina (amb poc encert) que amb l’obertura de la frontera amb Espanya potser desapareixerà.

Es tracta d’un document cinematogràfic ex­cepcional, no només per la qualitat i pel con­tingut, sinó també pels professionals que el van fer. A més del director, hi van partici­par noms destacats com José Soler Casabón, brillant compositor i músic d’avantguarda, nascut a Mequinensa el 1884, amb un recor­regut biogràfic semblant al de Castanyer, amb el qual havia col·laborat fent la mú­sica del film Gitanes d’Espagne el 1945. La fotografia és d’André Bac, un director de fo­tografia nascut a París el 1905 que havia treballat en pel·lícules de Jacques Prévert com Els set pecats capitals o El diablo siempre pierde (1952) de Roberto Rossellini. El guió és d’Arthur Knight, crític de cinema, respon­sable de la secció de cinema del MOMA el 1940. La menció de l’edició correspon a My­ryam (Myriam Borsoutsky), muntadora de cinema francès que ja havia col·laborat amb Joan Castanyer en l’edició de L’homme qui revient de loin. En definitiva, un documen­tal de luxe.

Comerços del Pas de la Casa, 1945-1950.
Fotografia: Josep Alsina. Fons Alsina Martí (06-664). Arxiu Nacional d’Andorra.

La pel·lícula s’ha exhibit comptades vega­des, sempre en àmbits de difusió cultural i sense ànim lucratiu. Moltes preguntes que­den encara sense resposta. Com i per què Castanyer s’interessa en aquell moment per Andorra? Quan es va rodar i quins van ser els càmeres que ho van fer? Per què i com va arribar el documental als Estats Units? En quins sectors es va projectar? És coinci­dència que el No-Do, poc abans, dediqués també un monogràfic a Andorra? Aquesta aproximació al cineasta mitjançant la pel·lícula també vol ser un record d’ar­tistes que des de l’anonimat contribueixen amb la seva obra a alimentar les ànsies de bellesa i de revolució a través de l’art.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC