Andorra, plató audiovisual? Èxits i fracassos

Des de la pel·lícula eroticofestiva Porno Girls (1977), d’Andro-Films, fins al thriller psicològic Nick (2014), d’Imminent Produccions, han passat quaranta anys. Quatre dècades d’intents per convertir Andorra en el plató cinematogràfic que pot ser.

El director, guionista i actor ocasional Jordi Gigó (1945-1991) va ser un dels pioners amb Andro-Films, productora amb la qual va rodar experiments com La perversa caricia de Satán (1976), la ja esmentada Porno Girls i L’espectre de Justine (1986), pel·lícules que barregen terror i erotisme. Porno Girls, filmada a Andorra i coproduïda amb l’espanyola For Films, va ser qualificada com a S a Espanya, és a dir, amb un alt voltatge de sexe i violència. Els llargmetratges no van tenir una distribució afortunada, però encara corren per sales de cinefòrum de culte que recuperen alguna rara avis.

Però les primeres aventures audiovisuals andorranes no eren totes tan lleugeres. Andorra Produccions, fundada el 1968, va produir el documental El món de Pau Casals. Cent anys d’història de Catalunya (1971-1973), dirigit per Joan Baptista Bellsolell (1919-2008). Van participar en la iniciativa noms com Bartumeu Rebés, Joan Sansa, Miquel Porter (impulsor del Cineclub) i Xavier Martorell. Amb la productora, Bellsolell tenia projectes ambiciosos, com escriure un guió amb Dalí sobre els fets de Prats de Molló. A més, l’any 1977 va anunciar l’obertura de la primera emissora privada de ràdio i televisió per a Catalunya, que emetria des de l’Alguer, però el canal no va prosperar. El film sobre Casals està narrat per Assumpta Serna, també relacionada amb l’impuls de l’embrionària indústria cinematogràfica andorrana.

L’actriu catalana té al calaix des de fa molts anys el rodatge d’una pel·lícula sobre Borís Skóssirev, que l’any 1934 es va declarar rei d’Andorra. Serna té guions inèdits de l’escriptor Manuel Hidalgo i d’Alicia Luna (guionista, entre d’altres, de Te doy mis ojos) d’un Borís I, rei d’Andorra cinematogràfic, però tot i les peripècies interessants del rus autoproclamat monarca, no ha tirat endavant.

Una altra iniciativa que no ha prosperat és portar al cinema la novel·la Blau de Prússia (2006) d’Albert Villaró, una aventura fronterera trepidant sobre la recerca de la talla romànica de la Verge de Meritxell. El teaser, dirigit per Eduard Ruano l’any 2008, es va arribar a presentar públicament i encara es pot veure a Vimeo, però la continuïtat del projecte es va esfumar.

Precisament, el director va anunciar a principi del 2013 un rodatge que semblava més tangible però del qual, de moment, res de res. Ruano pretén coproduir The border (La frontera), mitjançant la seva productora, Independent Club. The border transcorre als Pirineus durant la Segona Guerra Mundial i narra com una jueva francesa fuig amb l’ajuda d’un passador andorrà. La intenció de Ruano era iniciar la filmació la primavera del 2014 a Andorra, comptant amb el màxim talent del país, tot i que amb repartiment i capital internacionals. De moment, però, el desenvolupament de la idea està aturat.

L’adaptació cinematogràfica de la trilogia sobre Jaume I escrita per Albert Salvadó també està en cartera. L’escriptor és l’encarregat d’escriure el guió dels tres films, un per llibre. Jordi Carbonell, productor executiu de Produccions del Primer Cinquena, amb seu a Barcelona, va fer públic el projecte a mitjan 2013 i va advertir que buscava finançament internacional, a raó de vint milions d’euros per llargmetratge. El 2015 havia de ser l’any d’inici del rodatge, previst en escenaris d’Andorra i Catalunya. Quan la proposta es va presentar a Barcelona, deixant al marge els mitjans andorrans, s’hi va escenificar el suport del Govern i Andorra Turisme.

Amb tot, uns anys abans de la proclama d’aquests projectes, una altra iniciativa sí que havia fructificat: la pel·lícula per a televisió Entre el torb i la Gestapo, basada en el llibre homònim de Francesc Viadiu publicat el 1974, i coproduïda per Televisió de Catalunya i el Govern d’Andorra. Dirigida per Lluís Maria Güell, es va estrenar l’any 2000, amb una première de luxe a l’Auditori Nacional abans de ser emesa per televisió: primer, a Andorra Televisió, i poc després, a TV3. De fet, la producció va ser una de les minisèries pioneres del canal català, un format que ara és un segell de la casa.

Poc després, el gener del 2002, el realitzador català Antoni Ribas (1935-2007) va rodar algunes escenes del film Centenari al coll de la Botella, l’Aldosa, Ordino i Andorra la Vella. En alguns paratges simulava la Cerdanya però en la majoria de seqüències va voler que l’acció transcorregués a Andorra. Centenari retrata la corrupció al voltant del món del futbol, amb el Barça de l’era Núñez com a referent.

L’adaptació a la pantalla gran de la novel·la Amor idiota, de Lluís-Anton Baulenas, escrita i dirigida per Ventura Pons, va ser una altra coproducció d’èxit. La pel·lícula, del 2005, va ser cofinançada per la productora espanyola Els Films de la Rambla i l’andorrana Grandalla Cinematogràfica, i compta amb una generosa quota d’intèrprets autòctons: Pere Tomàs, Marc Cartes, Maria Lanau, Xavi Fernàndez i Hèctor Mas, com a ajudant de direcció.

Josep Guirao és un dels noms que han marcat el cinema andorrà amb el títol No pronunciarás el nombre de Dios en vano –una producció íntegrament andorrana estrenada el 1999–, un migmetratge (trenta-cinc minuts) de ciència-ficció i tema religiós que va aixecar molta polèmica. No pronunciarás…, rodada íntegrament a Andorra i amb Guirao com a director, productor i actor, narra una reunió de líders religiosos i el segrest d’un home que diu que és el fill de Déu.

Després de Confidencias i El hombre del saco, Guirao va deixar Andorra i es va dedicar a la innovació dins del cinema digital.

La figura del productor audiovisual té pes a Andorra, amb personatges com Gaspar Saludes i Marc Cases. Saludes va fundar l’any 1994 Imagina Comunicació SL, empresa de publicitat, producció i postproducció de continguts audiovisuals. I Cases es dedica a la producció audiovisual a Espanya des del 1992, ha treballat amb directors com Jesús Garay i Juan Luis Iborra, i més recentment –el 2015– amb Joaquim Oristrell a Fassman, el increíble hombre radar. També produeix teatre a través de l’empresa Cuarteto PC.

La història de la producció audiovisual andorrana també té algun fracàs sonat. El més notori, el d’Ordino Studios, una potent empresa audiovisual que s’havia de menjar el món i que va fer fallida deixant la casa enlaire i trenta-cinc treballadors al carrer. L’estudi tenia contracte amb la totpoderosa Metro Goldwing Mayer per crear tres entregues del joc Stargate per a mòbils i amb Andorra Televisió per produir el Club Piolet. L’empresa va comptar, fins i tot, amb una injecció econòmica generosa (250.000 euros) del Govern.

El segle XXI, però, ha aportat un nou dinamisme a Andorra com a plató cinematogràfic, tot i que les dificultats són evidents. L’Andorra Film Comission, plataforma institucional creada per ajudar a desenvolupar projectes audiovisuals, està desarticulada. I davant de la manca de finançament públic, l’enginy i la iniciativa privada són la solució. Primer va ser el rodatge de la producció espanyola El secret dels 24 esglaons (a final del 2010) i unes setmanes després, el del film japonès Andarushia: Megami no houfuku (Andalusia: la revenja de la deessa).

Per filmar El secret dels 24 esglaons, la productora Black Flag Cinema va contactar amb Andorra Turisme per proposar la possibilitat fer-ho a Andorra. En el plantejament inicial, el director i guionista Santiago Lapeira i la productora ja tenien clar que volien venir però buscaven facilitats en la logística. Andorra Turisme i Black Flag Cinema van firmar un conveni per tirar endavant la cinta i amb la possibilitat de fer-ne dos més. El llargmetratge, pensat per a un públic adolescent, es va filmar durant quatre setmanes en localitzacions de Llorts, Arinsal, el llac d’Engolasters i Sant Joan de Caselles. El pressupost va ser d’1,8 milions d’euros.

Quant al film japonès d’Hiroshi Nishitani, el gros del rodatge es va realitzar a Sevilla i en altres llocs d’Andalusia (d’aquí el ganxo del títol) i a Barcelona. A Andorra es van gravar les escenes que inicien la trama: un inversor japonès és assassinat al país mentre feia negocis i el diplomat Kuroda, una mena de Bond nipó, engega la investigació del cas. Algunes de les localitzacions utilitzades per a la pel·lícula van ser un hotel de Soldeu, el centre històric d’Andorra la Vella –amb neu artificial i, fins i tot, una parella de la policia–. El llargmetratge es va estrenar al Japó el juny del 2011 i va ser un èxit de taquilla en aquest país.

Quinze anys després de l’estrena d’Entre el torb i la Gestapo, un altre fenomen ha sacsejat el minse però revitalitzat panorama audiovisual andorrà: la productora andorrana Imminent Produccions, impulsada pel guanyador d’un Goya José Pozo, ha estrenat el film Nick.

La pel·lícula, amb repartiment internacional i coproduïda per Bamf Producciones, és un thriller psicològic ambientat a Andorra. El protagonitzen Cooper Crafar, Molly Malcom, Javier Omar i Elisabet Terri, i els escenaris són d’Ordino, la Massana, l’Aldosa, Canillo i Soldeu. Rodada en anglès, Pozo està movent-la en festivals i una distribuïdora de Nova York n’ha adquirit els drets. El guionista, realitzador i productor té altres projectes en cartera, com Danger, que pretén gravar a les instal· lacions abandonades de Sud Ràdio. Malgrat aquestes intencions, Pozo ha manifestat en els últims temps el seu pessimisme per la manca de finançament.

Finalment, l’actor, director i guionista Isak Férriz rodarà el seu primer llargmetratge, Pyrene, en terres andorranes i implicant-hi talent del país, amb la seva productora, Las Producciones de Rupert. La intenció és filmar durant l’hivern, amb molta neu, i entre l’elenc confirmat hi ha Roger Casamajor i Ester Nadal. A Vimeo se’n pot veure el teaser.

A poc a poc, la petita indústria cinematogràfica andorrana va creixent, amb petits projectes i d’altres cada vegada més potents i ambiciosos que situen Andorra com a escenari de produccions interessants.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC