Anton Fiter i Rossell, en terra de ningú

En terra de ningú

Certament, tothom reconeix a Anton Fiter i Rossell (Ordino, 1706 -Barcelona, 1748) molts mèrits. D’entrada, la valentia i l’encert del pioner. Abans d’ell, ningú —però és que ningú— s’havia atrevit a endinsar-se pels laberíntics viaranys del relat i justificació de la sobirania andorrana. I ell ho va fer amb una obra monumental i polièdrica, un cop de puny a la taula. Un unicum, un far: el Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, que ha estat tan citat com, dissortadament, poc llegit. Cent cinquanta mil paraules, en una obra diversa on, com fan els bons jugadors de botifarra, s’hi toquen tots els pals. Història, etimologia, dret, filosofia política…

D’entrada, he de fer una confessió i la constatació d’un fracàs (relatiu). A l’hora d’acceptar l’encàrrec d’aquest text, volia fer una apologia de la figura de l’Anton Fiter i Rossell per mirar de trobar-li un raconet en el cànon literari en llengua catalana. De seguida vaig veure que era un esforç inútil (sí, d’aquells que generen malenconia). No és possible, i em sap greu. D’entrada, topem de morros amb els límits entre el que és literatura i el que no és literatura. El vell debat. Sí són sempre imprecisos, encara es desdibuixen més en el cas d’una obra excèntrica, erudita, sobre la que penja la maledicció d’un secretisme intencionat i la llufa d’una marginació geopolítica que —encara que es pugui justificar— és evident i sap greu. Per exemple, en un repertori d’historiografia catalana dels segles XVII i XVIII només es consideren, legítimanent, els autors nascuts al Principat de Catalunya (Elisabet Mercadé, «La diversitat en la historiografia catalana del segle XVIII: fonts per al seu estudi», Pedralbes, 28, p. 691-708). Així, seguint el mandat d’una maledicció pronunciada en veu baixa, no trobarem esments a Fiter ni als escrits sobre història i historiografia ni als d’història de la literatura catalana, més enllà de les referències purament locals.

L’Anton i la seva obra no figuren enlloc, i fer-li ara un lloc en una tradició fixa i encarcarada és, a més d’una pretensió absurda, una missió impossible. Pràcticament no apareix en repertoris, ni en tesis, ni en diccionaris. És un llop solitari, un excèntric, un muntanyenc (educat, però muntanyenc) que va escriure sobre unes valls remotes i misterioses, ni prou barroc ni prou il·lustrat, i ho va fer mentre compaginava l’honor de ser veguer episcopal i la responsabilitat de gestionar l’enorme patrimoni de la casa (fins que la mare, ai, el va desposseir de la condició d’hereu per no voler casar-se).

Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra. Imatge: ANA/Arxiu de les Set Claus

Literalment, Fiter viu en terra de ningú. La culpa —que és negra i ningú no la vol— no la té ell, que va rebre un encàrrec i el va brodar, de manera magistral, amb la condició —voluntària o imposada, no ho sabem del cert— de què l’hagués de cobrir d’un vel de misteri i secretisme:

…esta obra deu quedar manuscrita en una, dos o tres còpies en sos arxius, fent-la copiar bé i comprovar exactament ab lo original quan, per los influxos del temps i vellesa, comència a consumir-se i borrar-se sos caràcters, sens donar-la a la impremta encara que meresqués açò (que no ho mereix), perquè, no obstant que tot lo que en ella està expressat és la massissa veritat i per consegüent poria posar-se als ulls de tot lo món; però, ab tot, no és bo que la ciència del govern, política, economia i regiment de les Valls se fàcia comuna i vulgar als forasters.

Anton Fiter i Rossell, Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, edició a cura d’Albert Villaró, Andorra la Vella, Consell General de les Valls d’Andorra / Aloma Editors. 2018, p.9.

Però de res no serveixen les lamentacions. L’Anton Fiter i Rossell va viure —poquet, pobre—, va escriure —molt i concentrat— i això és tot el que tenim. Ho va fer amb expertesa, honestetat i una gràcia evident. La prosa de Fiter és de vegades prolixa (ai, aquells paràgrafs de més de tres-centes paraules, sense punts, encadenant frases amb un rosari de conjuncions!), però és clara i sempre —sempre!— aconsegueix no només que el seguim, sinó que ens convenci.

Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra. Imatge: ANA/Arxiu de les Set Claus

Lo vici de la llenga i la llengua de sa nació

En un temps de renúncies i tebiors (recordem que Antoni de Campmany va escriure, pocs anys més tard, aquella cèlebre frase que deia que el català estava «muerto para la república de las letras»), l’Anton Fiter sempre ho va tenir clar.

Podia haver escrit el Manual en castellà, qui sap si en llatí: eren les llengües en què havia estudiat a la Sertoriana d’Osca. Sospito que Fiter va ser l’autor del «Breve prophonema sive oratio acclamatoria ad principis Vallium Andorræ receptionem…», un florit discurs en llatí que es va pronunciar en la rebuda al bisbe Sebastián Victoria, el 1747. A la minuta del Manual (el manuscrit original que es va conservar a casa Rossell (ANA, CR 40572) només hi ha copiades les primeres línies. En canvi, apareix sencer a la còpia en net per a l’Armari de les Sis Claus (ANA, ASC L-39).

Però tot i que el seu vehicle potser li semblava pobre d’exemples i escàs en recursos retòrics, no ho va dubtar un instant. No s’hauria entès de cap altra manera, en un text escrit per als patricis de les Valls, i «a petició del Consell del Comú d’elles»:

A vegades és necessari usar alguna expressió vulgar per a explicar les matèries sens embaràs; confio que se me dissimularan estos i semblants defectes, considerant que lo vici de la llenga del país natiu impedeix que mos petits pensaments no poden ser expressats ab aquella exornació que demana la curiositat d’aquest temps, i que un andorrà deu sempre deixar algun senyal i rastre de la llengua de sa nació.

Anton Fiter i Rossell, Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, edició a cura d’Albert Villaró, Andorra la Vella, Consell General de les Valls d’Andorra / Aloma Editors. 2018, p.10.

I quina era, aquesta llengua nacional? Naturalment, el català. Fiter no va tenir cap escrúpol a l’hora d’identificar la «llengua de sa nació». Ni llemosí, ni andorrà: català.

Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra.
Imatge: ANA/Arxiu de les Set Claus

Naturalment, aquesta consideració era conseqüència directa d’una de les línies de pensament centrals que va voler transmetre en el llibre primer del Manual: Andorra és terra catalana des del punt de vista geogràfic i cultural «com a part i porció d’ella» . Però, tanmateix, «mai han dependit, des de l’expulsió dels moros d’elles, del govern, de les lleis, tant civils que criminals, de la policia, economia, usatges ni altra disposició secular de dit Principat. (Manual digest…, p. 10 i 57).

Un cop assumides aquestes premisses, podem començar a pensar en quins van ser els models que Fiter va seguir. Què havia llegit, en català? Quines van ser les seves influències, si és que en va tenir alguna? Per esbrinar-ho, només podem interrogar el Manual, òbviament, però també algun altre document que ens pot aportar una mica de llum.

La llibreria de l’Anton Fiter

No sabem res sobre el pas hipotètic del jove Anton pel col·legi de Sant Andreu de la Seu, dels jesuïtes, més enllà d’una suposició prou fonamentada. Però més tard, en una nota —sense data, però que podem situar entre 1725 i 1726, en el moment en què va començar els seus estudis a la Universitat Sertoriana d’Osca—, l’Anton ens va deixar constància escrita de la composició de la seva biblioteca mòbil (Manual digest…, p. XII-XIV). És un document molt interessant, per dos motius. En primer lloc, perquè hi va dibuixar amb una gran precisió els límits —amplíssims— de la seva curiositat intel·lectual. I, en segon lloc, perquè va traçar-hi també un mapa de relacions personals, amb donacions i préstecs: amics i parents. Quina era la representació d’obres escrites en català? Escassa però d’una certa transcendència: Un tal Missatger, que no ha pogut ser identificat, les Constitucions i altres drets de Cathalunya (2 vols., Barcelona, Joan Pau Martí i Josep Llopis, 1704), el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica i pastoril, del frare Miquel Agustí (Barcelona, Esteve Liberós, 1617), i la novel·leta anònima de cavalleries Història de l’esforçat cavaller Partinobles i comte de Bles. I, pel que fa a obres instrumentals, el misteriosos «Dos tomos de sinònims que porto a Huesca, són del Galceran de la Seu d’Urgell». Poqueta cosa, certament: illes que floten en un oceà de llibres de dret en llatí i algun llibre el castellà (com el polèmic Virtudes del indio, del bisbe Palafox, que circulava en còpies clandestines).

Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra. Imatge: ANA/Arxiu de les Set Claus

Els «autors que he llegit»

A la bibliografia que encapçala el Manual digest —els «Autors que he llegit», d’entre la cinquantena llarga de títols només n’hi ha quatre escrits en català. Són les Històries e conquestes de Cathalunya, de Pere Tomic, (Barcelona, Johann Rosembach, 1495), les Chròniques d’Espanya fins ací no divulgades, de Pere Miquel Carbonell (que tracta dels nobles e invictíssims reis dels Gots i gestes d’aquells i dels comtes de Barcelona e reis d’Aragó, ab moltes coses dignes de perpètua memòria, Barcelona, Carles Amorós, 1547), el Sermó vulgarment anomenat del Sereníssim Senior don Jaume segon, d’Onofre Manescal (1602); i el manuscrit Recort de Gabriel Turell (Obra feta per en Gabriel Turell de la ciutat de Barcelona, la qual és appella da Recort, Biblioteca de Catalunya, ms. 2. Enric Bagué). Una proporció certament escassa, obres d’historiadors humanistes escrites segles enrere.

Conclusió? Fiter no va tenir mestres, ni models, ni influències destacables, ni cercles ni tertúlies. I, malgrat això —o, si bé ho considerem, potser gràcies a això—, la llengua de Fiter és clara, precisa, sòlidament fonamentada en la pràctica viva, en l’idioma dels seus compatriotes.

La llengua de Fiter

Ja hi ha qui ha estudiat amb una certa profunditat els trets essencials de l’idioma que va fer servir l’Anton Fiter, de manera que no cal insistir en els aspectes ortogràfics, sintàctics, lèxics i morfològics. Només voldria insistir en que el català en què va escriure Fiter era genuí, fresc, amb un ull sempre posat a la parla dels seus veïns. Per exemple, hi ha una molt escassa presència de castellanismes i —encara menys— de gal·licismes.

Fiter és conscient de la diferència entre l’estàndard i el dialectal:

… cabres salvatges vulgo isards.

…vulgo metedors de peu rodó); bous, vaques, toros, jònecs i vedelles (nomenats vulgament metedors de peu forcat) a un mateix preu.

i devalla d’aquest nom sentes, sentium vol dir i significa ofici que és arrencar espines, abrols o mates, pròpiament anomenats en vulgar català boïgaires; perquè sentes, sentium vol dir espines.

Anton Fiter i Rossell, Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, edició a cura d’Albert Villaró, Andorra la Vella, Consell General de les Valls d’Andorra / Aloma Editors. 2018.p. 39, 214 i 78.

Els recursos lèxics són els d’algú que, a més dels estudis de dret, toca la terra cada dia, com a administrador que era d’una casa d’essència pagesa. Parla del dret dels andorrans a pescar amb llata —amb canya— al marquesat del Gudanès, i del dret que hi tenen també de fer dentals, que són part de l’aparell de l’arreu (Manual digest…, p. 250). També cita (p.220) la pesca amb esparver (un filat que, en temporada de veda, es guardava a cal Comú), o la figura dels ‘entoixers’ o ‘entoixants’, que són els que tenen una propietat a la vora d’un camí públic (p.219).

Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra.
Imatge: ANA/Arxiu de les Set Claus

És també l’autor d’un deliciós hàpax: ‘tocapolze’, que és la tassa daurada on el Consell dipositava una generosa compensació econòmica (vint-i-cinc peces de vuit!) al senyor bisbe quan pujava de visita oficial (però només un cop l’any).

Fa servir expressions de la llengua viva, incorporades en un context on —d’entrada— hom no se les esperaria, com en aquest exemple, on conviuen les protestes pel pagament de dècimes amb una deliciosa frase feta:

I en una paraula, si pretenien cobrar dècima d’allò que mai s’ha pagat en les Valls, se deuen estes oposar i contestar ab la major força i vigor (fins, com solem dir, a vendre les criatures)

Anton Fiter i Rossell, Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, edició a cura d’Albert Villaró, Andorra la Vella, Consell General de les Valls d’Andorra / Aloma Editors. 2018.p. 125.

O bé ‘curar ab foc i ferro’ (Manual digest…, p. 392). I, naturalment, la famosíssima expressió ‘fer l’andorrà’, que apareix per primer cop a la història a la màxima 28: «Tolerar i fer del desentès a fi d’evitar algun gran danyo o lograr algun profit»:

Màxima i regla és molt temps ha assentada lo tolerar alguna cosa i fer del ciego, mut i sord per no patir algun grave dany i també per lograr algun profit. Fer, en fin, de l’andorrà (com se sol dir per tota Catalunya per expressar la taciturnitat i prudència) per lograr sa honesta conveniència, perquè, de lo contrari, sinós que les coses fossen contra l’honestedat i bé públic, se segueixen a vegades deplorables conseqüències.

Anton Fiter i Rossell, Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, edició a cura d’Albert Villaró, Andorra la Vella, Consell General de les Valls d’Andorra / Aloma Editors. 2018.p. 391.

Per anar tancant

Com que s’acaba l’espai que tan generosament se m’ha atorgat, m’estimo més no continuar amb aquesta bateria d’exemples, que podria ser molt més llarga. Però crec que no hi ha millor exercici per copsar la traça, la musicalitat i la precisió de la prosa fiteresca que submergir-se (no cal tot el cos, només els peus i fins els genolls) en les pàgines del Manual. És, certament, un viatge en el temps, cap a una Andorra que avui, per bé o per mal, ha desaparegut, víctima del que s’anomena ‘progrés’. Fiter és una finestra cap al passat, però també un mirall per entendre’ns en el present. Fiter i Rossell: el nostre clàssic.

Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra. Imatge: ANA/Arxiu de les Set Claus
©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC