Antoni Morell. Política, poètica: novel·la

“Un hombre solitario no puede hacer máquinas ni fijar visiones, salvo en la forma trunca de escribirlas o dibujarlas, para otros, más afortunados”.

Adolfo Bioy Casares, La invención de Morel

El 1981 Morell publica Set lletanies de mort, poder la seva obra més cèlebre i potser la millor. Però no és aquesta l’ocasió per al judici. Sí està clar, no obstant, que aquesta novel·la aconsegueix concentrar en no gaires pàgines algun tipus d’essència, una síntesi de les possibilitats d’una Andorra literaturitzada. És per això que sovint s’han dibuixat sobre la seva figura i la seva obra determinats tòpics que en anar repetint-los acaben esdevenint una lectura unànime. Ara, precisament, ens trobem en un d’aquells moments, els de la mort d’un autor, que posen en risc l’originalitat en les seves interpretacions davant d’una lectura única. Escric això sense ànim de polemitzar, però sí com a exercici o comentari per evitar que la taxonomia o l’admiració acabin calcificant l’obra.

Prendré les principals idees presents a l’article Antoni Morell, l’humanista andorrà, escrit per Robert Basart i Laura Casanovas i que aparegué a l’ Ex-libris número 22, de la Biblioteca Nacional d’Andorra. Aquest text sintetitza un seguit d’idees que han construït el discurs públic sobre l’obra de Morell. La intenció, recordo, no és la de la polèmica, malgrat que reconec que algun punt en pot ser causa; del que es tracta és de donar la volta al consens per tal de continuar llegint i no cegar la font.

Humanista

La primera idea compartida sobre Morell és la de l’humanista, en singular. Certament fou un home de lletres que coneixia el llatí i el grec, a més de la Història, el Dret i i el seu exercici. El veritable fet que l’aproparia a la figura de l’humanista és, però, dur a terme una activitat institucional. Ho feu com a Secretari del Consell Executiu (1981-1984), el primer Govern d’Andorra, i també a l’anomenat “procés d’andorranització”. Mercès a aquest darrer es posà a disposició de la població les fonts documentals i monumentals històriques que han permès, i no és broma, arribar fins on som avui. La volguda rellevància de l’escriptor-intel·lectual en la construcció del seu país és el que el pot ubicar en l’àmbit dels humanistes.

Fotomuntatge “Visions d’Antoni Morell #1“, a partir de les postals turístiques de Roger Jover, distribuïdor exclusiu d’Edicions Àgata al Principat d’Andorra. Plaça de braus d’Escaldes-Engordany, 1966. Quim Torredà, Sispony, 2021.

Pioner

La segona idea compartida sobre Morell és la del seu caràcter pioner. Aquest caràcter se li pot atribuir com a primer andorrà en escriure una novel·la andorrana, però en absolut és el primer autor en fer d’Andorra matèria literària. Així, la primera ficció andorrana d’autoria reconeguda és la petita Histoire d’Anton et Maria, del veguer Pierre Roch de Roussillou, publicada el 1823 al seu recull De l’Andorre. Aquesta història té la seva rèplica un segle després a la primera novel·la genuïnament andorrana, Andorre ou les hommes d’airain d’Isabelle Sandy.

Tampoc es poden perdre de vista els fragments andorrans de Jacint Verdaguer, tant als cicle èpics com a l’obra de viatge, ni l’opereta i la sarsuela d’Halévy i de Gaztambide successivament, basades alhora en Le val d’Andorre d’Élie Berthet -totes les esmentades, només al segle XIX-, ni, ja al segle XX, les altres dues novel·les de Sandy sobre Andorra. Tampoc cal oblidar l’Andorra, entre el torb i la Gestapo de Francesc Viadiu. Així, abans del 1981 el país ja era un territori novel·lat on Set lletanies de mort no suposa una novetat absoluta sinó relativa, adscrita a l’àmbit de la creació literària des de la pròpia Andorra.

Novel·les ‘retaule’

La tercera idea compartida és la de que les novel·les més cèlebres de Morell configuren una mena de “retaule”. En aquest punt es conjunten Set lletanies de mort, Borís I, rei d’Andorra i La neu adversa. Totes tres donarien a llum a un “espai mític”. En canvi, jo aquí defensaré que aquesta visió de conjunt no és possible, o que no és possible mitjançant la referència de l’espai.

A Set lletanies… trobem un espai contemporani a l’acció. Una Andorra crua, habitada per pagesos que s’enfronten dia a dia a una natura hostil. Una foscor general que només trenquen les notes folkloristes dels records en una espècie d’”extraordinari institucional”. Morell  introduirà sempre que pugui la nota de la diferència andorrana, maniobra no sempre motivada per la necessitat literària. A la novel·la, un altre espai genera el mite: l’espai oníric, una Andorra de malson on progrés i monstruositat es confonen.

A Borís I, rei d’Andorra ens trobem amb una novel·la històrica. En aquesta, la presència dels colors institucionals guanya importància fins al punt d’ofegar l’interès literari. El mite passa a segon pla i l’espai es rendeix a la necessitat de la diferència. L’estructura mítica que en potència acumulava la novel·la perd la força que a Set lletanies… havia sostingut la purga d’un fratricidi. Les virtuts de Borís I… tindrien a veure amb el debat que la tremolor institucional pugui provocar en l’actualitat política en el moment de la seva publicació.

Finalment trobem La neu adversa. Certament una novel·la força singular pel que fa a la producció andorrana. Hi conviuen diferents temps i diferents trames. Una a les dècades centrals del segle XX i l’altra a l’actualitat. A la primera existeix un anar i venir de retrospeccions i avançaments. A la segona, una concentració i síntesi del temps. La primera narra el record, la segona ho fa amb el temps viscut; coses diferents. És la protagonista qui explica al seu nét l’Andorra viscuda, on certament hi trobem aquell sabor tremendista (és un títol i una declaració d’intencions), però que no qualla a l’objecte de la novel·la. Aquesta doble orientació pot fer de la seva aproximació quelcom problemàtic, cal acostumar la mirada. L’autor reflexionaria sobre la validesa de l’Andorra descrita a Set lletanies de mort en el món contemporani.

Universalització de la particularitat andorrana

Una altra idea compartida: la voluntat d’universalitat de la particularitat andorrana. Se’ns diu a l’article de Basart i Casanovas que Morell vol “explicar l’ànima humana a partir de l’ànima andorrana”. I si la maniobra és la inversa? Això encaixaria millor amb mitologització pretesa a Set lletanies…, on situa el fratricidi com a conflicte i desencadenant de tot plegat, d’aquí que no s’expliqui l’ànima humana per l’andorrana sinó a l’inrevés. Morell extreu del canemàs occidental les històries eternes per donar vida literària a la seva estimada Andorra. Aquesta recepció la veiem també en les tècniques narratives emprades, preses de la novel·la del segle XX -el torrent de consciència del modernism, la temporalitat de Proust, l’etnologisme del regionalisme literari hereu de certes disposicions naturalistes, etc. Hi trobem també cert postmodernisme com el de les novel·les de fals històric d’alguns autors hispanoamericans i europeus (el que Christine Brooke-Rose anomenà història-palimpsest a ECO, Umberto Interpretación y sobreinterpretación,  Madrid: Akal, 2014, p. 143-158). Tota una compilació que, al meu entendre, conscient, prepara ‘la novel·la’ d’Andorra.

Fotomuntatge “Visions d’Antoni Morell #2“, a partir de les postals turístiques de Roger Jover, distribuïdor exclusiu d’Edicions Àgata al Principat d’Andorra. El Tour de França al seu pas entre el restaurant “La Rotonda” i els magatzems “Prisunic”, 1964. Quim Torredà, Sispony, 2021

La memòria com a identitat

Una altra idea compartida inventariada al text de Basart i Casanovas és la de la memòria com “un combat contra l’oblit”. El tema, tal com el presenten els autors seria una aposta per evitar que els canvis que ha experimentat el país en el segle XX siguin un factor de pèrdua de la identitat. Si bé això es constata amb força a les novel·les primerenques a La neu adversa trobem, però, l’excepció. La duresa i l’hostilitat acaba pagant la pena per als descendents d’aquella generació fundadora. Es dibuixa una dicotomia entre l’àvia i el besnét, entre la duresa constructora i el deler de la neu. Entre tots dos esgraons s’hi troba la generació del nét i alhora pare, una veu que a la novel·la carrega amb el pes de la reflexió. Aquesta veu tan especial exerciria la pròpia voluntat de Morell: transmetre la importància del dibuix d’aquell món.

Morell no condemna el present si no que adopta una posició pràctica, posa activament una imatge del passat sobre la taula i reflexiona sobre la pertinència de fer-ho, tot amb una certa esperança. Si no existís esperança, no s’entendria escriure una novel·la sobre l’acte de la memòria. En realitat es tractaria d’un acte de transmissió, diria que didàctic, amb valor literari en si mateix, és clar, però amb reflexió sobre la seva conveniència, inspirat en la dialèctica entre intuïció política i intuïció poètica.

Fotomuntatge “Visions d’Antoni Morell #3“, a partir de les postals turístiques de Roger Jover, distribuïdor exclusiu d’Edicions Àgata al Principat d’Andorra. Pas de la Casa “Hotel des Cimes”, 1966. Quim Torredà, Sispony, 2021.

Andorranitat

La darrera idea compartida sobre l’obra de Morell és la d’una suposada voluntat salvífica de “l’andorranitat sencera”. És evident que existeix una reflexió sobre l’andorranitat a l’obra d’Antoni Morell, però: ¿és l’andorranitat un concepte vàlid per parlar d’una obra novel·lística -o de qualsevol altra cosa-?

He dit en aquest text que el treball literari sobre Andorra que du a terme Morell pren referents universals, mites del nostre canemàs cultural, per dur-los al país en una espècie d’experiment que ha resultat afortunat fins al punt de donar per suposada l’existència d’una andorranitat, en tot cas un invent de factura recent que obeiria a l’esdevenir de les coses: el desenvolupament econòmic i els seus epifenòmens.

Intuïció política i intuïció poètica

A la producció literària de Morell existeix una dialèctica entre allò que he anomenat intuïció política i intuïció poètica, on en ocasions s’imposa l’una a l’altra sense que cap de les dues desaparegui, doncs funcionen en unió indestriable. N’he dit intuïció perquè tot i veure programa -sobretot els primers anys- no hi veig sistema, sinó el discórrer del novel·lista que s’interroga sobre la pròpia posició i la pròpia creació. Hi veig una voluntat de construcció cultural del país, una voluntat d’aggiornamiento o posada al dia de la literatura andorrana i de fer-la partícip del sistema literari català, hipòtesi que s’apuntalaria per la mateixa activitat pràctica de Morell en matèria de relacions culturals.

Vull finalitzar aquesta revisió de les idees compartides sobre l’obra literària d’Antoni Morell amb un aclariment. Un crític, en els seus texts, diu més d’ell mateix que de l’obra que comenta. Sens dubte aquesta revisió parla de la meva posició respecte al fenomen literari andorrà. També en el meu enfocament intervé amb força la lectura dels factors polítics que crec tenen un paper gens menyspreable en la seva configuració.

He ofert la meva visió de les novel·les de Morell i he procurat fer-ho diferint de la lectura que se’n fa avui. Trobo principal per a la vida de l’obra d’Antoni Morell l’elaboració de visions i interpretacions diferents que evitin la solidificació d’un consens que l’aïlli rere el lloc comú. El millor homenatge, la seva lectura.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC