Blau d’Àngel: pop-rock

Blau d’Àngel és el pseudònim artístic de Carles Matute, que es defineix com a “trobador, callejero y tuercebotas”, un concepte “que vaig inventar quan estava amb Sau”, explica.

Carles Matute, Blau d’Àngel. Fotografia: Eduard Comellas.

Va ser mànager de la banda catalana durant un any, el 94. “Després vaig decidir que no volia tocar més perquè no em veia guanyant-m’hi la vida”. De tota manera continuava component a casa, ho feia només per ell mateix i tan sols deixava escoltar els seus temes als amics més propers. Fins que va saber que el Centre de la Cultura Catalana organitzava el concurs Carles Sabater i va decidir presentar-s’hi “per retre un homenatge” al cantant barceloní.

Més tard, va començar a compondre jingles promocionals i publicitaris, entre els quals sobresurt un de molt enganxós d’un conegut centre comercial 100% preus baixos. “Era una afició i encara ho és, perquè jo tinc la meva feina, i la música em diverteix i em deixo anar”. Però un dia, “per casualitat, vaig musicar el poema ‘Tacada de blanc’ d’Ester Fenoll, per a un recital a Organyà. “A partir d’aquell moment van començar a sortir bolos; d’això ja fa 4 anys i no he parat”. De fet, és dels músics que més actuacions han fet els darrers temps, “tot i no haver fet cap promoció més enllà de les xarxes”, assegura.

“Vaig començar a fer versions al meu estil”, afegeix. En els directes, que considera el seu fort, i on sempre va acompanyat de la seva guitarra Lola i una tauleta on porta les bases gravades i les lletres que confessa no recordar, Matute combina el cantant amb el showman.

Entre actuació i actuació va treure del calaix els seus temes per publicar Essència (2015), un disc amb la col·laboració de músics del país com Jordi de Miguel, Lucas Barreiro, Olga Palou, Jan Cartes i Lluís Cartes, aquest últim responsable de la producció del treball i de qui Matute destaca que “va saber donar la volta als temes mantenint-ne la personalitat”. I conclou: “És un disc rodó, que m’encanta, i amb ell s’acabarà la meva discografia”.

I la música al carrer?

Una de les reivindicacions històriques dels músics és poder tocar al carrer. Encara que s’han anat trencant moltes barreres, i al marge dels cicles estiuencs, la música a Andorra surt al carrer en moments massa puntuals, com festivals comercials, nits de copes, dies de la música, ara també el Sax Fest i, amb el seu màxim exponent, el Jambo Street Music. La música al carrer és cultura, són valors, es viu, se sent, forma part de la identitat d’un territori i saber integrar-la és un valor afegit per a ciutadans i turistes, sobretot tenint en compte els canvis en els models de consum.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC