Cinta Pujal: “El cine tracta de manera recurrent l’Andorra pintoresca”

La relació d’Andorra amb el cinema –en l’àmbit professional i en l’amateur– arrenca el 1909, punt d’inici d’un recorregut històric que Cinta Pujal, responsable de conservar i difondre el fons audiovisual de l’Arxiu Nacional d’Andorra, analitza fins als anys 60.

Quina va ser la primera pel·lícula relacionada amb Andorra?

La primera pel·lícula andorrana, que no hem vist ni hem pogut localitzar perquè el magatzem de la productora Hispano Films es va cremar, però apareix als llibres d’història del cine, és Andorra pintoresca, del 1909, del director i productor espanyol Ricard de Baños. Eren dos germans molt coneguts que van produir molt cinema mut. Diria que és un documental; segurament una sèrie de postals que formen un reportatge.

Quines cintes molt antigues sí que teniu a l’Arxiu?

Cinta Pujal, al dipòsit del’Arxiu Nacional, fa broma amb unes cintes de vídeo domèstiques del fotògraf, Fotografia: Tony Lara.

La més antiga és una producció del 1928 d’un cineasta amateur de Terrassa, Agustí Fabra: De l’Ariège a Andorra. Fabra filma una travessa de muntanya, tot de paisatges. El 1933 fa Recorrent les altes valls d’Andorra, ara ja un documental específic sobre Andorra. Ve expressament a filmar els paisatges i també la vida de poble, recorre les parròquies, filma la Casa de la Vall…

Aquestes serien les més antigues…

Sí, i a més també n’hi ha una sobre la construcció de Fhasa: Andorra la república más pequeña del mundo, del 1933-1935. Es tracta d’una filmació oficial, d’aquells testimonis cinematogràfics d’una obra, que servien per presentar comptes a qui havia pagat; eren com publireportatges. Està signada per un senyor Serrate, del qual no sabem res, però jo diria que hi ha un professional al darrere perquè tècnicament està molt ben feta.

Hi surt Miquel Mateu?

No. Potser de lluny, en algun moment s’hi podria veure durant les obres… però no ho crec. És important que la gent vegi imatges antigues per veure si reconeix algú. Aquesta pel·lícula està dins del recull de DVD Territoris de la memòria. 70 anys de cinema d’Andorra, que vam fer per tancar la campanya de recuperació de patrimoni cinematogràfic que es va fer l’any 2000 amb la Unesco.

Sabem que a Andorra hi ha fons que no han estat difosos. I estaria bé assegurar-ne, a través de les fundacions o entitats, la conservació i la difusió

Amb aquella campanya es va recuperar tot? O hi ha coses que no sabem on són?

Sempre estem disposats a recuperar i conservar tot el que arribi, però crec que ben poca cosa hi deu haver a l’estranger. En canvi, a dins d’Andorra sabem que hi ha fons que no han estat difosos. I estaria bé assegurar-ne, a través de fundacions o entitats, la conservació i la difusió, perquè es tracta d’una documentació altament sensible que es deteriora amb el pas del temps. És una qüestió de sensibilitat i coneixement. Amb aquella campanya vam veure que hi havia zones molt filmades i d’altres com Ordino, la Massana i Encamp de les quals no hi ha tant material. Falten festes antigues com el robatori de l’olla, els arlequins… Algú devia filmar-ho en algun moment…

Tornem al recorregut històric. Després d’Andorra, la república más pequeña del mundo, què trobem?

Documents com Andorra de Pierre Cazal, del 1936, en 16 mil·límetres, una pel·lícula que es va recuperar gràcies a un familar, Marc Casal, que s’ha dedicat al cine i que la va trobar a casa seva amb una nota que deia que es lliurés a la família d’Andorra. Es va recuperar, es va portar a l’Arxiu, i és una pel·lícula de ficció, una cinta professional molt important, realització, direcció i producció, i un guió interessant amb un personatge que entra en un món oníric…

Qui era Pierre Cazal?

En sabem molt poc, un andorrà que vivia a França, que tenia un pseudònim, Geo Kelber, i va registrar la pel·lícula al registre de cinematografia francès.

Què fa Marc Casal amb la pel·lícula del seu avantpassat?

Ell la recupera i a més en crea una altra inspirant-se en l’antiga i la titula Andorra moderna com un reconeixement. La tenim aquí perquè va rebre una subvenció del Govern i de la Fundació Julià Reig i es va estrenar a Andorra.

Els anys 40 Andorra es converteix en plató amb l’arribada de l’equip d’Emille Couzinet. Un rodatge basat en la novel·la Andorra o els homes d’aram d’Isabel Sandy, que Jean-Claude Chevalier ha convertit en una novel·la, Guerra, terra i estrelles (Editorial Andorra). Què sabem d’aquell rodatge en plena Segona Guerra Mundial?

Couzinet, un cineasta professional francès, roda el 1942, en part a l’Hotel Mirador. Explicaven que era una persona molt generosa, que cuidava molt els extres. Tothom volia fer d’extra perquè donava molt menjar i a Andorra va deixar molt bon record.

El mateix 1942 es roda una pel·lícula ben insòlita, amb personatges implicats prou coneguts. Què és Sangre en la nieve?

Curiosament també es roda durant la Segona Guerra Mundial. I hi trobem implicada una persona inquieta, culta, que té moltes relacions intel·lectuals: Xavier Areny-Plandolit. Ell és qui demana el permís al Consell General per rodar en indrets com ara Grau Roig i fa un pagament de quatre mil pessetes. El director és Ramon Quadreny i Sangre en la nieve es va estrenar a Barcelona al Cinema Capitol el 1944. És una pel·lícula de tema dramàtic sobre els contrabandistes: temes recurrents, pintorescos, que trobem sempre. Hi ha un pensament cinematogràfic tradicional, recurrent: el contraban, el Consell, el ritual del mort qui t’ha mort, l’Andorra pintoresca… que es va repetint. I una de les actrius, Alfonsina Saavedra, era cunyada del Xavier, per això es roda en part aquí.

Un moment del rodatge de Sangre en la nieve a Grau Roig, el 1942.
Fotografia: Fons Areny-Plandolit/Arxiu Nacional d’Andorra

En teniu alguna còpia a l’Arxiu?

No sabem on és ni l’hem vist mai. Vam estar en contacte fins i tot amb un col·leccionista del Rastro de Madrid però no ens en vam sortir. Tot el que vam aconseguir va ser un programa de mà de l’estrena a Albacete…

El 1948 es va rodar Andorra, en anglès, de Jean Castanyer, una pel·lícula que molts anys després apareix als Estats Units. Per què?

Al número 9 de Portella li vam dedicar el reportatge “Al voltant d’un bufet a París”. És un documental sobre el Principat. El més interessant, però, és el seu director, Jean Castanyer, un cineasta que durant la Guerra Civil va treballar per a la Generalitat amb la productora Laya Films. Després es va establir a París, va regentar el restaurant Le Catalan i va tenir relació amb alguns dels grans artistes i cineastes d’avantguarda com ara Picasso i Jean Renoir, entre d’altres. I va ser en aquesta època, el 1948, quan dirigeix el documental Andorra. Per què el roda en anglès i per què apareix als Estats Units és un misteri.

Fins ara hem parlat sobretot de cinema professional, però al principi també em parlaves de cinema amateur. N’hi ha molt?

Sí, és clar. Quan es va organitzar una exposició de Joaquim Mir es va recuperar una breu pel·lícula en 16 mil·límetres que ell havia rodat a Andorra i a Coll de Nargó el 1933. Són imatges molt estàtiques que ell devia utilitzar per pintar. Hi surt el roc del Pui, una fira de bestiar… Vam obtenir-ne una còpia del Centre de Recerca i de la Imatge de Reus. Com que l’Arxiu forma part de l’Associació Cinema Rescat, pot recuperar molt material.

Eren cintes per a consum personal, aquestes de Mir. Quin valor tenen?

Sí, eren per pintar. Tenen el valor que les va filmar Joaquim Mir. Normalment els pintors fan fotos abans de pintar. No és tan habitual que filmin. Potser així captava més l’esperit del paisatge.

Claverol també va fer cinema?

Sí, Valentí Claverol va fer cinema entre el 1930 i el 1970 que es va veure en l’exposició que la Fundació Claverol li va dedicar i que es va editar en DVD: La mirada fràgil, on hi ha filmacions costumistes com ara El pessebre vivent. Dins del cinema amateur també s’ha de tenir en compte Bonaventura Rebés, una persona clau per a la cultura, que sempre va tenir molta afició al cine. Sabem que hi ha un fons familiar important encara no conegut. Bé, només coneixem les breus imatges de la lectura de la sentència de mort del 1943 que va filmar d’amagat des del balcó i que es va veure al documental Pena capital de Jorge Cebrián.

I Fèlix Peig?

També, tot i que Peig era un corresponsal de notícies. I també hi ha un altre fotògraf que fa cinema: Josep Alsina, des dels anys 40 fins als 80. Li vam dedicar també un dels DVD de la col·lecció Territoris de la memòria: La sensibilitat de la mirada. No és un cinema costumista, és una mirada noble a la natura, a les coses quotidianes: com passa el ramat, de com es banya la canalla al riu. Molt entranyable. Un altre cineasta curiós és Lluís Burgués Egerique, el doctor Burgués, ja als anys 60.

Què filmava el doctor Burgués?

Fotograma de la pel·lícula de Lluís Burgués Egerique El doctor Cillo. Fons Doctor Burqués/Arxiu Nacional d’Andorra

Ell fa cinema de ficció com a divertimento: escriu guions, busca localitzacions, attrezzo. Hi Implica to­­ta la seva família, roda, munta i fa postproducció. Són pel·lícules d’humor: El doctor Cillo, El frailecillo y su caridad (basat en un conte clàssic), Pancho pistolas (un western del 1962 situat a Aixovall City). És un fons molt interessant, molt apreciat.

És el fons més curiós que teniu?

També és molt interessant el de la família Cairat, un dels primers que es van recuperar amb la campanya. Va des dels anys 50 fins als 70. Filmava Manel Cairat, el fill del síndic. Hi ha el seguiment de la festa major, Canòlic, les caramelles. Per a l’Arxiu Nacional té molt valor documental: té un format poc freqüent en aquella època, en 9,5 mil· límetres, i la vida al carrer de Sant Julià hi queda molt ben reflectida.

I els famosos No-Do? N’hi ha molts sobre Andorra?

El Noticiario documental, el No-Do, cobria notícies destacades com ara la Volta Ciclista a Espanya o alguna visita important. Aquí hi havia corresponsals com ara Fèlix Peig, que filmava i enviava a Madrid, on es feia el muntatge, i els noticiaris es passaven als cinemes de tot Espanya abans de les projeccions a les sales. El No-Do és a la Filmoteca Espanyola, té un web propi i molt accessible. En tenim 23 de documentats, des del 1943 fins al 1978. I també trobem els equivalents a França, alguns de la casa Pathé Journal, des dels anys 30 fins al 1967. Aquí cal parlar de Joan Burgués Marticella, que va col·laborar en la filmació per als documents de Pathé Journal.

I més cinema professional?

Els anys 60 les institucions ja tenen la voluntat d’utilitzar el cine per fer promoció turística, publireportatges institucionals. És quan trobem El valle de los príncipes, de Joan Albert Sabater, del 1967. És quan el Consell General encomana Coneix vostè Andorra?, rodada el 1971 per Antoni Jover i Dalmau, que va comptar amb extres de totes les associacions d’Andorra la Vella; l’esbart, el grup de teatre…

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC