Cortázar improbable

Il·lustració d’Andrés Casciani

Sempre és apassionant explorar com perceben Andorra els forasters il·lustres que ens visiten o quines idees els passen pel cap després de conèixer un país tan peculiar i excepcional com el nostre. Les cròniques m’encurioseixen sobretot quan els forans provenen de països remots o tremendament més grans que el nostre. I d’entre tots els visitants —potser sigui deformació professional—, trobo un plaer especial en descobrir mencions d’Andorra fetes per escriptors.

M’interessa igualment, però, si aquests escriptors no ens visiten però empren el nostre país de fireta en els seus llibres a força d’imaginació. Al primer número de Portella ja es van presentar algunes cares d’aquest políedre apòcrif: Max Frisch i la seva tria del nom Andorra per a l’obra de teatre homònima o la història d’aquell Quixot que podria haver conquerit una Andorra transverstida de Barataria. Avui us proposo un cop d’ull a la menció del nostre país en un text d’un dels més grans autors argentins del segle XX: Julio Cortázar.

Julio Cortázar: papeles inesperados

Quan l’octubre del 2008 Carles Álvarez Garriga em va enviar un correu en què m’anunciava una còpia del màster del llibre que estava acabant de coeditar, ho va fer amb l’innecessari advertiment que l’adjunt era for my eyes only.

Fins avui he mantingut el secret d’aquell enviament semiclandestí. A l’efecte d’aquest escrit, allò que realment importa és que Álvarez Garriga és un dels millors especialistes en la vida i l’obra de Julio Cortázar i que el llibre que em va trametre duia el títol Julio Cortázar: papeles sueltos y otras hierbas. Coeditava l’obra qui fou la primera esposa de Cortázar, la llegendària Aurora Bernárdez.

El volum, de gairebé 500 pàgines, va ser publicat finalment el 2009 per Alfaguara amb el nom de Julio Cortázar: papeles inesperados. Em va passar pel cap que potser no fos casual que una de les darreres possibilitats de llegir un Cortázar inèdit o gairebé inèdit coincidís amb el 25è aniversari de la mort de l’escriptor argentí, per allò que les conveniències del mercat editorial solen imposar el seu calendari.

La polèmica entorn de la mena de publicació pòstuma que ens ocupa és permanent. L’editor, Álvarez Garriga, anticipava al pròleg el debat que es va estendre després de la publicació de Papeles inesperados. Mencionava un cas clàssic: el mandat de Franz Kafka a Max Brod que cremés tota la seva obra inèdita un cop fos mort. Ordre aquesta que, com és sabut, Brod va desobeir, per fortuna per als lectors. El paradigma Brod-Kafka anticipa els dos principals eixos argumentals de la controvèrsia. Primer: si és lícit publicar pòstumament els textos que un autor no arriba a publicar en vida pels motius que siguin (descart, pudor, manca de temps, falta d’editor…). Segon: si el fet que l’autor no se’n desfés no volia dir que, en el fons, els considerava vàlids i esperava íntimament que fossin publicats. En aquest sentit, Alan Pauls ha manifestat: “Si Kafka hubiera querido que su obra fuera destruida, lo habría hecho él mismo. El famoso pedido a Brod es sólo un acting kafkiano.” Cortázar va deixar instruccions escrites a Bernárdez en què li atorgava el permís de fer el que volgués amb tots els escrits. La va nomenar marmessora literària i hereva universal. Cortázar sabia que Bernárdez estimava i coneixia la seva obra i devia confiar que en destriaria el gra de la palla. És difícil jutjar si els editors s’han salvat en tots els casos de la preocupació camuflada darrere de la cèlebre boutade de Pablo Neruda, que va afirmar que quan morís, els seus hereus publicarien “hasta mis calcetines”.

És cert que Papeles inesperados genera una expectativa que només pot acomplir parcialment. És normal que davant d’un volum colossal de suposats inèdits d’un grandíssim i apreciat escriptor, el lector, voluntàriament o subconscientment, aspiri a sentir un altre cop el que va experimentar davant dels textos més extraordinaris ja coneguts. I això, d’entrada, és gairebé impossible. La troballa del fragment genial que per raons desconegudes va quedar arraconat en vida de l’autor i va restar inèdit no pot ser sinó excepció. Malgrat això, la lectura de Papeles inesperados ens retrotreu força estones a les magnífiques sensacions generades per les grans obres i compilacions pòstumes. Les que ens van fer retrobar l’escriptor amic i admirat dient-nos noves paraules quan ja gairebé n’havíem perdut l’esperança. Penso, per exemple, en la grandiosa i inesgotable Imagen de John Keats —escrita a començament dels anys 1950 i publicada el 1996— o en la valuosíssima correspondència recopilada  i  editada  meticulosament  durant anys per Bernárdez i publicada el 2000 en tres volums.

No és just pretendre de Papeles inesperados que només aporti descobriments enlluernadors. Sí que afegeix, no obstant això, una gran gamma de complements i matisos. El llibre, doncs, no és només —com per desgràcia passa en alguns casos— un farcit de material de desballestament: la compilació és significativa i sens dubte altament interessant tant per al fan —en l’accepció literal de fanàtic— com per a l’estudiós.

Miro d’anar tancant la digressió inicial. El corpus recollit al llibre enviat l’octubre del 2008 per Álvarez Garriga era amè i sovint rar, fins i tot per a un lector especialitzat. La sinopsi del volum que ofereix l’editorial li fa justícia:

Hay cuentos desconocidos y otras versiones de relatos publicados, historias inéditas de cronopios y de famas, nuevos episodios de Lucas, un capítulo desgajado del Libro de Manuel, discursos, prólogos, artículos sobre arte y literatura, crónicas de viaje, estampas de personalidades, notas políticas, autoentrevistas, poemas y textos inclasificables”.

I tot això, a tomb de què? Doncs a tomb que la sorpresa veritable va arribar en descobrir que en un dels relats més divertits hi apareixia la menció d’una Andorra certament d’attrezzo, però Andorra al cap i a la fi. Cortázar havia fet aparèixer Andorra en un relat!

El mite i la presència de Cortázar a Andorra

Al llarg dels nombrosos anys de lectures i investigació i fins fa poc, no recordo haver trobat cap detall que em fes sospitar que Cortázar havia visitat Andorra. En una primera anàlisi, la falta de mencions de cap sojorn de Cortázar a la correspondència, l’obra i les biografies oficials em semblava prou concloent. Per si de cas, i no obstant això, vaig demanar a Aurora Bernárdez si sabia de cap detall afegit que desmentís la meva hipòtesi. Desgraciadament, més aviat me la va confirmar. Podem descartar que Cortázar visités Andorra entre 1953 i 1968, dates de casament i separació de facto, respectivament, del tàndem Cortázar-Bernárdez. “Viajábamos juntos a todo lado, como puedes imaginar, y lo hubiera sabido.” Bernárdez dixit.

En canvi, dos cronistes locals manifestaven recentment que havien vist Cortázar a Andorra. El primer, l’escriptor Antoni Morell. Ho deia a l’article “L’Hotel Mirador i Vargas Llosa”:

Al mateix temps o després, ja sota el guiatge del Jordi Sasplugas, el fill gran [del Joan Sasplugas], el Mirador rebé els màxims exponents del boom sud-americà […]. Baixaven de París, o pujaven des de Barcelona, el Cortázar, […] el García Márquez, i Vargas Llosa […]. El Mirador era un cau de “nerviosisme cultural”, adaptant-se al tarannà del Jordi: literatura, cinema, etc.

MORELL, Antoni. “L’Hotel Mirador i Vargas Llosa”. El Periòdic d’Andorra, 27 d’octubre del 2010.

Morell m’ho confirmava en una conversa telefònica: va veure Cortázar a Andorra, a l’Hotel Mirador. Hi ha cap possibilitat que barregés lleugerament llocs i moments? O realment va veure Cortázar allí, malgrat que no s’hi allotgés mai?

M’explico. Jordi Sasplugas, que regentava l’hotel durant l’època a la qual Morell fa referència (“eren els anys 70 del segle passat”), em corroborava que Vargas Llosa i García Márquez sí que s’hi van allotjar. Hi afegia que ell era un gran admirador de Cortázar i se’n recordaria si mai hagués estat a casa seva.

Em fa l’efecte que Sasplugas era el president del Cineclub de les Valls. M’explicava que pels ponts organitzaven el que s’anomenava “weekends cinematogràfics” i que projectaven pel·lícules que no arribaven a Espanya. Alguns venien de Barcelona. Però a Cortázar no el va veure mai. Això no vol dir —proposava un Sasplugas escèptic, si bé conciliador— que Cortázar no fos a Andorra, “allotjat en algun altre hotel, és clar”. De tota manera, insistia, a ell no li constava que Cortázar ens hagués visitat.

El segon a confirmar la presència de Cortázar a les nostres valls fou Àngel Pla, tallista escultor, en una entrevista recent. Andrés Luengo s’interessava per quina gent del món de la cultura havia visitat la llibreria Eureka, que Pla havia dirigit:

A. L.: Així que les patums del boom. A veure: ¿Vargas Llosa?

A. P.: I tant, que sí. Mira: un dia me’l vaig trobar sortint del Mirador. Li vaig dir que tenia la llibreria i va voler venir a veure-la. Quan baixàvem pel carrer i la vèiem allà baix m’anava dient: “Linda librería, pero que muy linda.” Quan hi vam arribar resulta que al taulell hi havia un paquet de llibres que acabaven de portar-me. I al damunt de tots, uns quants exemplars de la seva última novel·la. “Qué digo, linda, ¡lindísima librería, amigo Pla!

A. L.: Ara em dirà que García Márquez també va trepitjar Eureka…

A. P.: García Márquez, no. Però sí que va venir en certa ocasió Carlos Rama […] [,] un home extraordinari. ¡I Cortázar!

LUENGO, Andrés. “Àngel Pla: “Vargas Llosa va entrar a la botiga i es va exclamar: ‘¡Lindísima librería, amigo Pla!”. El Periòdic d’Andorra. 25 de gener del 2011.

¿Cortázar visita la llibreria de Pla i no n’obtenim més informació afegida? Cap anècdota? Cap descripció? Cap detall? Llàstima. Això, des del meu punt de vista, descarrega de plausibilitat l’afirmació, tot i que no la invalida.

Aconsegueixo, després de molts intents, parlar amb Àngel Pla. Em confirma que Cortázar va ser a Eureka. Explica que va ser ell qui va dur personalment Cortázar fins a la llibreria, però que no hi té gran cosa més a afegir, a banda que van estar parlant de llibres. És tot. Em remet a Jordi Sasplugas, que “possiblement, és qui més el va tractar”. El mateix que m’havia dit Morell. D’altra banda, com sabem, Sasplugas afirma que no en sap res. Fa l’efecte que estem davant d’un misteri força digne d’una narració del mateix Cortázar.

Què no donaria per una fotografia dels llavors potser encara amics Vargas Llosa i García Márquez a la vora de Cortázar al Mirador! Què no donaria per una imatge de Cortázar badant davant les lleixes de la llibreria Eureka! (recordem que -a més de l’expressió grega per dir ‘ho he trobat’- Eureka és el títol d’una obra d’Edgar A. Poe que Cortázar va traduir precisament els anys 1950). Com m’agradaria disposar d’una prova documental de la mítica presència de Cortázar a Andorra amb la qual poder acompanyar aquest text!

El mite i la presència d’Andorra a Cortázar

Il·lustració d’Andrés Casciani

Tornem a “Manuscrito hallado junto a una mano”. Fins a la de Papeles inesperados, mai no havia trobat cap menció explícita d’Andorra en l’obra de Cortázar. Encara més, l’únic lligam previ entre Andorra i una obra, ja no de Cortázar sinó relacionada amb Cortázar, era a la biografia del documentalista i escriptor Eduardo Montes-Bradley Cortázar sin barba, acabada de revisar a l’Hotel Bonavista de Juverri, com s’indica al tancament de l’epíleg:

Iuberri [sic], Principado de Andorra, enero de 2004.

MONTES-BRADLEY, Eduardo (en coautoria amb ÁLVAREZ GARRIGA, Carles i GÁLVEZ CASELLAS, David). Primera edició: Sudamericana, Buenos Aires, 2004. Segona edició: Debate, Barcelona, 2005.

Arran de la publicació del conte a Papeles inesperados,  les  referències  directes  del Principat a la bibliografia de Cortázar passaven a elevar-se a dues. Com a estudiós andorrà de Cortázar, podeu imaginar la meva alegria davant la descoberta. No hi fa res si els esments eren poc més que anecdòtics. Pensar que Cortázar ja coneixia Andorra —de nom, si més no— el 1955, data en què es podria haver escrit el text, no deixava de ser una notícia grata i sorprenent. Al pròleg de Papeles inesperados, Álvarez Garriga explica que Bernárdez data el relat circa 1955 perquè aquell any van conèixer la dona de Ruggiero Ricci, el violinista amb què s’inicia la història a tall de broma privada.

Em va fer molta gràcia que Cortázar decidís situar a Andorra la suposada “casa de campo” o “finca” del curiós protagonista de la narració. Una narració, per cert, que ja és una mena de modesta anticipació de la idea —que Cortázar tant va explotar més tard— del text com a modelo para armar. L’escriptor compta amb la col·laboració del lector per acoblar les peces: el contingut general del text, l’escena de la plaça del poble que cito més avall –i que justament passa a Andorra–, el final pretesament obert o inacabat del conte i el títol. La barreja d’aquests elements a la coctelera cerebral del lector resoldrà el desenllaç programat per l’escriptor. La clau a la resolució del relat ens retorna com un bumerang quan recordem el símil del narrador “los aviones, esos violines del espacio.” La resta és literatura. Cortázar ja confia el 1955 a despertar la complicitat d’aquell lector actiu —el controvertit, per mal comprès, lectormacho— que va mirar d’anar cultivant tot al llarg de la seva vida d’autor.

Fa uns mesos, Andrés Luengo va ser el primer a dedicar un article a parlar d’aquesta aparició d’Andorra en l’obra de Cortázar. Allí resum amb una solvència de la qual jo no sóc capaç la trama del conte:

La tieta del protagonista, un melòman sense nom que un dia descobreix per casualitat, mentre escolta a París uns Capricis de Paganini a càrrec de Ruggiero Ricci, un estrany i molt rendible poder: només li cal evocar, mentre assisteix a un concert, la memòria de la difunta tieta perquè la corda del violí de torn —ni que sigui l’Stradivarius de Ricci— es trenqui estrepitosament. De seguida li veu les possibilitats comercials a tan singular habilitat, i es dedica a esprémer els més cèlebres intèrprets del moment —som als anys 50: Isaac Stern, Zino Francescotti, Ricardo Odnoposoff, Jascha Heifetz, Yehudi Menuhin…— per la via del xantatge: si no li abonen una quantitat mensual —en els moments d’esplendor, arribarà a ingressar 17.900 dòlars mensuals— amenaça de plantar-se a la sala i convocar l’espectre de la tieta amb les funestes conseqüències que tots ells coneixen.

LUENGO, Andrés. “El cronopi andorrà i altres poemes”. El Periòdic d’Andorra, 12 de desembre del 2010.

És a Andorra on el protagonista del relat s’entreté descobrint que el record de la tieta també fa estralls en el curs natural d’altres activitats que “guardan alguna analogía […] con los violines”:

Si pienso en mi tía mientras estoy mirando volar a una golondrina, es fatal que ésta gire en redondo, pierda por un instante el rumbo, y lo recobre después de un esfuerzo. También pensé en mi tía mientras un artista trazaba rápidamente un croquis en la plaza del pueblo, con líricos vaivenes de la mano. La carbonilla se le hizo polvo entre los dedos y me costó disimular la risa ante su cara estupefacta.

Luengo  s’entusiasma  imaginant  que  “la plaza del pueblo” podria ser o bé la plaça Rebés o la Benlloch. A mi m’agrada la figuració  improbable  que  l’artista  del  conte —aquell que assaja un dibuix al carbó— pugui ser un Sergi Mas que qui sap si no va visitar Andorra per primera vegada poc després de l’any 1955.

A la fi, gairebé tot el que ens queda és el vague perfil d’un Cortázar imaginat o entrevist i una sèrie de preguntes. Qui va heretar l’immoble del xantatgista? Com era exactament aquesta casa de camp imaginada per Cortázar? De què coneixia Andorra, Cortázar? Què va fer que Cortázar decidís situar a Andorra la casa en què s’amaga el seu delinqüent melòman? De veritat que no va venir mai?

Il·lustració d’Andrés Casciani
©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC