David Micó: rock

Segur que recordeu V Columna, el primer i únic grup del país que va entrar al llistat d’èxits de 40 Principales amb el disc Lágrimas y Bourbon (per cert, que es pot trobar a Ebay). David Micó era el vocalista de la banda. Ens situem als anys 90. “Vam ser dels primers a professionalitzar la música andorrana”, defensa.

David Micó. Fotografia: Eduard Comellas.

Van vendre 15.000 còpies i van girar com a teloners de grups de la talla de Rebeldes i Los Secretos. Veient-ho ara amb distància, Micó admet que “no estàvem gaire preparats, ens va pujar molt la ximpleria”. Això sí, els va servir per fer contactes i viure experiències.

En el segon disc de V Columna uns joves Lluís Cartes i Òscar Llauradó es van incorporar al projecte i “això els va servir per veure que es podia viure de la música”. “L’únic mèrit que tenim és haver despertat els altres”, opina.

Després d’aquella època va intentar reflotar V Columna diverses vegades sense èxit, fins que va decidir tornar a la música i l’any 2011 va publicar el disc Manual de supervivencia amb Jordi Barceló. És un treball més crooner, de veu i piano, un registre en què ara confessa no reconèixer-se. Per això ha recuperat els contactes que va fer els anys 90 i ha tornat “al so més rocker” amb un segon àlbum, Dolce far niente, que presentarà oficialment a final d’any a l’Auditori envoltat de músics com Jorge Rebenaque i Jordi Mena -dos dels membres de la banda actual de Bunbury- i el saxofonista Big Dani Pérez, “músics que pensen a emocionar el públic”. En aquest segon treball, el líder de Rebeldes, Carlos Segarra, li ha compost i dedicat el tema “Un tipo raro”.

Escoles de música moderna

Per als músics dels 90, com David Micó, la formació clàssica era encara l’única opció per formar-se. D’aquella generació ha sorgit, però, una nova manera d’ensenyar. Les dues escoles de música moderna d’Andorra es basen en el concepte del taller de músics per apropar els alumnes a l’instrument amb un mètode allunyat de l’ortodòxia del conservatori, i que fa dels músics del país els professors dels futurs talents.

“Que els nens pensessin la música en grup, no com a solistes, era nou”, explica l’impulsor de l’Escola de Música Moderna, Oriol Vilella. Però això no implica “que no s’ensenyi a llegir música”, afirma el fundador de Relative Music, Irineu Lorente.

Treballen “de manera paral·lela i a la carta, amb la implicació directa de l’alumne”, diu Vilella. Destaquen que hi ha capacitat, aptitud, i una gran set per part dels nens i dels pares, que veuen en la formació musical un gran valor cultural. Lorente ho defineix com “un desafiament de l’aprenentatge amb resultats creatius” que de ben segur també veurem en la primera escola de flamenc i fusió del país, que acaba de crear-se.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC