De fora a dins

El terme ‘paisatge’, segons els diccionaris, prové de país i alhora es troba íntimament lligat a la pintura, és a dir, a la seva representació, i es va acabar identificant amb un tipus concret de pintura, fins fa pocs anys. Talment ha estat així que aquest sentit de representació i concreció d’una imatge pictòrica o real, visualitzada des de l’exterior, és la que ha impregnat, en la nostra cultura, el concepte en si. El 1696, Lacavalleria en dóna les dues entrades: ‘tirada de país’ i ‘paisatge en pintura’. En la primera el subjecte és dins i en la segona és fora.

Aquesta duplicitat de situació del subjecte es manté en Esteve/Belvitges/Juglà el 1803 i altres fins al 1839, però es deixa de mantenir el 1840 i el 1865 quan en Labèrnia defineix el mot com a ‘tros de país en la pintura’.

El 1892 Labèrnia i Esteller en recupera les dues accepcions i situa el subjecte i l’objecte clarament separats en les dues: ‘tros de país que es pot distingir amb la vista’ i ‘pintura que representa un tros de país’. El 1906, Aladern continua les mateixes definicions.

El 1932, Fabra en poleix la definició però confirma en les dues accepcions l’externalització del subjecte en els dos casos. Així, parla d’‘aspecte, vista d’un paratge natural’ i de ‘pintura d’un paisatge, d’un indret natural’.

El 1935, Griera n’accentua la visió artística i, per tant, externa: ‘extensió de terreny so ta l’aspecte artístic’ i ‘quadro que representa una part de la naturalesa emmarcada’.

El 1957, Alcover-Moll manté aquesta situació. Contràriament, Vallés, el 1927, guarda les dues situacions amb el subjecte dins i el subjecte a fora en la definició ‘extensió de terra i pintura o dibuix que la representa’.

I també la Gran Enciclopèdia Catalana, tant el 1978 com el 1982, en dóna les definicions de ‘porció d’espai caracteritzada per un tipus de combinació dinàmica d’elements geogràfics diferenciats’ i ‘pintura, dibuix o gravat que representa un lloc natural o urbà’.

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tant el 1995 com el 2007, recupera les definicions de Fabra ‘aspecte, vista, d’un paratge natural’ i ‘pintura d’un paisatge, d’un indret natural’. Hi afegeix, el 2005, ‘aspecte particular d’una regió determinada segons les seves característiques físiques, humanes, ètniques, etc.’, que n’externalitza el subjecte. En l’edició del 2007 hi afegeix ‘aspecte i característiques particulars d’una regió determinada segons les seves característiques formals, si guin físiques, geogràfiques o antròpiques’. En els dos darrers casos es continua se parant el subjecte de l’objecte i s’insisteix en la idea d’aspecte o representació.

De l’equivalència inicial amb país i, per tant, de la seva consideració de pertinença o descripció de quelcom dins d’un tot o d’alguna cosa de la qual també forma part l’observador o els individus protagonistes, s’ha passat al domini del significat de paisatge com a imatge, com si paisatge s’hagués format a partir de les paraules país i imatge.

En aquesta situació, el subjecte i l’objecte inicials, que es trobaven dins d’un tot, se separen i el subjecte passa a fora. Aquesta separació ha estat segurament induïda en l’afany de comprensió del paisatge d’una manera científica, en què se separa el subjecte de l’objecte del coneixement. El saber del paisatge ha substituït el ser paisatge.

Més enllà de la comprensió hi ha l’aspecte de la vivència, perquè, no en dubtem, formem part del país i del paisatge. Per la nostra intrínseca dependència vital del país i per la nostra pròpia capacitat de transformació antròpica del paisatge.

Ens cal crear de nou arrels per a poder comprendre, des de dins, el paisatge. Només des d’aquesta aproximació existencial es pot requalificar el paisatge. El paisatge com a objecte i sense subjectes no té sentit, en la seva primera accepció de país tangible que no s’ha de confondre amb la segona, representativa i pictòrica, d’imatge irreal i intangible.

Recuperant la normalitat i la funcionalitat del país com a territori en un equilibri (que el temps i les circumstàncies fan variable) del que és natural, del que és rural i del que és urbà, degudament incardinats, es podrà mantenir el paisatge.

Perejaume ho expressava lúcidament en el número 1 de Portella, al text “Paraules locals”, en parlar del desprestigi de la localitat:

Què ens duu a prestigiar molt més el moment que no pas l’indret qualsevol on aquell moment té lloc? Ja fa ja anys, i cada vegada més tinc la sensació que resistim i deambulem per llocs no convenientment nodrits, magres, trepitjats amb una obsoleta indiferència. Es tracta de llocs, o bé silenciats –que han perdut la imatge en un procés vertiginós d’urbanització o d’abandonament– o bé explosionats per un excés de divulgació, per un excés de publicitat –que també han perdut la imatge, en la mesura que la imatge se’ls ha desprès per fer-se, ubiquament, fantasmalment present en qualsevol altre racó del món […]. Segurament que, de visualitat, al món n’hi sobra […]. Un món on no hi hagi tant a veure i hi hagi més a viure […]. L’aventura de conformar el medi sense deixar-nos conformar per ell no té, però, cap mena de futur […]. Un pagès us diria que només es conserva el que es repeteix […]. Un acadèmic, en canvi, creu que allò que es conserva es allò que es fixa.

Cal reintroduir en el concepte cultural de paisatge la noció del lligam umbilical entre l’objecte i el subjecte que l’explica dins d’una relació de parts dins d’un tot. I això fonamentalment per a poder continuar desenvolupant amb qualitat i garanties de sostenibilitat i preservació el medi que ens sosté. El paisatge, a més d’una percepció cultural plasmada en les representacions for mals artístiques, instantànies que es vulguin fer, és la concreció d’una manera de viure evolutiva que es va produint en el medi natural a partir de la conjunció d’unes parts abiòtiques, biòtiques i antròpiques. No podem continuar amb un comportament que ignora el fet que constituïm paisatge.

La societat del coneixement en què ens trobem, que vol conèixer i explicar el paisatge amb rigor científic, i que per tant ens situa com a observadors permanents fora d’ell, no ens ha de fer oblidar que en formem part i en som integrants privilegiats però amb una gran responsabilitat. La maquinització i l’automatització de moltes de les feines i necessitats que diàriament hem de desenvolupar, les comunicacions i relacions de tot tipus a distància, el món virtual que ens està globalitzant no ens han de fer oblidar de la dimensió bàsica natural de la qual estem constituïts. Tota l’artificiositat i la intangibilitat que ens acompanyen no ens han de fer perdre de vista la vida que ens envolta.

Al moment de l’estudi i la comprensió de la materialitat de la qual formem part ens hem de situar clarament fora, però en el moment d’actuar i de viure ens hem de posar totalment a dins, perquè en som part. Hem de retrobar el fet de saber mirar des de dins. Recuperar la consciència que som paisatge.

Segons la definició del Conveni europeu del paisatge, el paisatge designa una part del territori tal com la percep la població. I la percepció es realitza rebent impressions a través dels sentits. Cal que la percepció sigui completa, de fora i de dins.

El deslligam del territori per part de les noves generacions d’andorrans i residents és un fet innegable. El nexe de parentiu amb una família que té com a nucli central la casa tradicional ha esdevingut accessible només a una minoria dels ciutadans del país. El nexe principal d’avui de territorialitat per als ciutadans d’Andorra ha esdevingut la parròquia on es resideix.

A través d’aquesta residència a la parròquia s’esdevé copropietari dels béns comunals que pertanyen a la parròquia i que suposen més del 90% del territori nacional.

Aquest vincle d’unió concret amb el territori és essencial per a relligar el ciutadà al país amb una certa especificitat i identitat que fan més possible i ràpid el sentiment de pertinença al lloc perquè n’és copropietari i per tant coresponsable. Nacionalitzar el territori i que l’administració general assumís la propietat dels comunals no establiria el mateix lligam i distanciaria el ciutadà del territori, i per tant del medi i del paisatge. Els béns dels quarts aproximen encara més al territori.

Desenvolupar i accentuar amb mesures polítiques concretes aquesta pertinença i aquest lligam és primordial per a refer els vincles trencats entre la majoria de la ciutadania i el país. Recuperar aquesta relació dels ciutadans amb el país concreta, física i territorial ha de permetre resituar-ne la majoria dels ciutadans també a dins i sentir-se’n part i poder fer front amb més garanties d’encert al repte de trobar un model propi d’equilibri natural-rural-urbà… andorrà. I, més enllà de restablir aquests lligams possibles dels ciutadans amb els seus comunals, hi ha la relació individual que cadascú de nosaltres, en el nivell i la forma més escaients, ha de tenir a nivell ecològic com a ser biològic. És a dir, pel que fa a les interaccions amb la resta d’organismes vius i amb el medi en què vivim.

La sublimació del paisatge no compensa el distanciament, la desinhibició i el deslligam de la realitat del territori. No ens han de distreure les falses antítesis camp/ ciutat, rural/urbà i espai natural/espai humanitzat. Tenim dret a evolucionar del món natural al món rural, al món urbà i a tots els altres mons que ja són aquí o han de venir, sense perdre mai de vista el nostre marc natural, infinitament natural.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC