Del mitopaisatge al fotopaisatge

A diferència d’altres, el nostre no és un paisatge pintat, ni narrat, ni cantat: el d’Andorra és un paisatge fotografiat. Tenim pintors com Mir o Galobardes, poetes com Bartra o Gibert, escriptors com Frisch o Villaró, que han tractat el tema de forma brillant. L’han descrit i l’han evocat, però cap ho ha fet amb la contundència amb què ho fan col·lectivament els fotògrafs pioners.

Els Claverol, els Plandolit, els Rebés, l’Alsina i ara, en la mateixa línia, el Riba, són els primers andorrans que parlen amb consistència sobre el paisatge andorrà. Amb les seves fotografies, a més de registrar el paisatge, per primera vegada l’escriuen, l’inventen. Ho fan amb aquella escriptura que no necessita les paraules, sinó els matisos de la llum per crear nous significats. Tots aquests fotògrafs tenen la mirada afectada pel que saben o creuen del paisatge. Són ells que qui ens ensenyen a veure una Andorra diferent, a la manera d’uns bruixots moderns que ens connecten amb realitats no visibles. Aquests pioners són prototips de l’home universal, interessat pel món que l’envolta i amb un esperit lliure que els permet descobrir un nou paisatge allà on abans no hi havia res.

El model mitjançant el qual els andorrans d’avui formalitzem la visió sobre el nostre entorn és el model fotogràfic i, concretament el model que es desprèn del culte exorbitant que tenim envers les fotografies històriques. Aquestes fotografies velles són les que ens han educat, ens han proveït d’unes pautes estètiques, morals i polítiques per construir la mirada andorrana sobre Andorra. La nostàlgia amb què les mirem els adjudica tot un seguit de valors, com ara la veritat i la bellesa, que com veurem més endavant s’acabarà convertint en una perversió.

Naixement de la idea de paisatge

El concepte de paisatge a Occident s’origina en la pintura holandesa, durant el Renaixement tardà, com allò que hi havia de fons a les pintures, o el que es veia emmarcat per les finestres i no desmereixia la pintura. El paisatge neix com un problema pictòric i acaba convertint-se en una categoria independent que mereix ser pintada i que ocupa la totalitat de la pintura. Si es pot pintar, se’n pot parlar, i així és com la idea de paisatge comença el seu llarg viatge intel·lectual, que el porta des del pintoresquisme anglès, passant pel sublim germànic, fins a la geografia moderna i l’activisme mediambiental d’avui.

“És la natura qui imita l’art i no al revés”, proclama el polèmic Oscar Wilde, i quanta raó que té. En el seu breu assaig sobre La decadència de la mentida, Vivian, un aristòcrata esnob molt punyent, argumenta que és l’art qui ens fa possible llegir el món. Ho il·lustra amb un cas molt concret; diu: “Hi podia haver hagut boires a Londres des de fa segles. Segurament hi van ser. Però ningú no les veia i, per tant, res no en sabem d’elles. No existien fins que l’art les va inventar”. Un argument contrari a la intuïció però que explica de forma ben senzilla tot un procés mental col·lectiu molt complex: fins que els impressionistes no la pinten, la boira de Londres no existeix. D’aquest procés mental els experts li diran posteriorment artialització.

En canvi, el paisatge tal com l’entenem avui és un descobriment relativament modern, resultat de l’aproximació del moviment cultural romànic i les concepcions científiques dels naturalistes del segle XVIII. En aquell mateix moment la noció de la muntanya es transforma en paisatge. Aquesta transformació ja no es farà a través de la pintura, sinó de l’escriptura. De lloc desconegut, misteriós i a priori perillós, la muntanya es transforma en paisatge per representar les essències més pures i guardianes de valors, molt atractives per a la mentalitat positiva d’aquell moment. Voyage au sommet du Mont Perdu (1802), de Louis Ramond, és el text fundacional del pirineisme diferenciat de l’alpinisme.

Més endavant, els plantejaments científics, com la geomorfologia, l’ecologia i la biologia, fonamentaran les bases del preservacionisme i del conservacionisme que, en forma de moviments militants, ens arribaran d’Amèrica. Actualment el motor real de la transformació del paisatge mundial és l’economia que utilitza frívolament tant l’urbanisme com l’enginyeria, la sociologia, el dret i la política per aconseguir els seus objectius.

Així, el concepte de paisatge passa de ser una qüestió purament pictòrica a ser un agregat físic i mental que resulta de la interacció entre el medi natural i el cultural. En qüestió de cinc segles hem passat del jardí a tot el territori, de domesticar la natura més immediata a colonitzar tota la terra. Google Earth ens facilita un món desplegable fins al centímetre a través d’imatges que transformen el paisatge en un objecte de consum virtual. El paisatge també s’ha acabat convertint en un espectacle.

Del mitopaisatge als nostres dies

Abans que Andorra fos descoberta pels viatgers il·lustrats com un paisatge, què hi havia? Si la idea de paisatge no podia existir, què era el que la població experimentava en un entorn tan extrem com és el del nostre territori?

Els habitants d’Andorra sempre han tingut consciència del seu entorn. En sabien molt, de productivitat, de perillositat, de distància i de l’esforç que es necessitava per tirar endavant; això no se’ls podia escapar. Però, més enllà d’aquesta visió utilitària i funcional de l’entorn, també vivien en un sistema de valors i significats que derivaven de la religió; vivien en el que avui s’anomena protopaisatge. La definició d’aquest protopaisatge andorrà, similar al de tot el Pirineu, ens la dona Francesc Roma al llibre Els Pirineus maleïts (2000). Roma defineix aquest paisatge “primer” com a un mitopaisatge, un paisatge construït sobre la tradició oral.

El mitopaisatge d’Andorra és un paisatge cristianitzat que actua en dos nivells. D’una banda, el territori està farcit de símbols de culte cristià, com ara campanars esvelts, capelles, creus, oratoris, etc. De l’altra, s’estén com un llençol de significat per tot el territori, i impregna de sentit el marc físic mitjançant llegendes i narracions de caràcter moral. D’aquesta combinació, entre la modificació física de l’espai i la projecció de significat sobre els llocs, en deriva un sistema simbòlic necessari per sobreviure en les societats que habiten les valls del Pirineu.

Els andorrans es desplaçaven pel seu territori temorosos del càstig diví: aquell poble va ser inundat d’aigua perquè els seus habitants  no van donar caritat a un pobre que va resultà ser Jesucrist. En aquell coll el diable es feia present. Allà baix, al bisbe cobdiciós una dama misteriosa el va convertir en llop. Els preceptes de caritat i justícia establerts s’havien de complir sota pena de desgràcia. Aquestes narracions feien d’Andorra un territori altament indexat, on la veritat del territori es revelava sempre depenent de circumstàncies culturals específiques.

Aquest sistema ecosimbòlic dura fins a l’arribada dels viatgers romàntics, veritables primers turistes, funcionaris i científics dels estats veïns. En certa manera, és aleshores quan Andorra és descoberta. Els viatgers troben l’originalitat d’Andorra en la seva condició d’aïllament geogràfic i cultural extrem a recer de les malalties provocades per la modernitat. Andorra és en aquell moment un paisatge físic i humà que no ha evolucionat gaire des de l’edat mitjana. Una veritable càpsula del temps al bell mig d’Europa que sembla adormida.

Cada visitant importa les seves particulars concepcions del món i els seus prejudicis burgesos envers una Andorra mitificada. Es pensen trobar un territori pristí i examinen la nostra rusticitat a través d’un prisma urbà culturalment molt sofisticat. Els viatgers actuen com un mirall on els andorrans es veuen reflectits per primera vegada; és la mirada de l’altre el que ens construeix com a subjectes.

És a finals de segle XIX quan es comença a fotografiar el paisatge andorrà. Per primera vegada, entre aquest grup de gent que s’interessa pel paisatge hi figuren andorrans. Hem tingut sort que la història fes coincidir l’aparició de l’aparell fotogràfic a les nostres valls just amb el moment en què el progrés començava a transformar-les, perquè ens ha permès veure com van ser Andorra i els andorrans durant segles. Les fotografies són un petit forat per on veure el nostre passat concret. El segle XX ens porta primer el progrés, seguit de les guerres i finalment del benestar. Andorra ja participa de la modernitat quan s’enceta el procés d’andorranització que generalitza la mirada andorrana sobre el país en tots els àmbits institucionals, incloent-hi el paisatge.

El fotopaisatge

Els pioners de la fotografia comencen a duplicar Andorra just en el moment en què la intervenció humana portarà a la transformació irreversible de l’entorn. En menys d’una generació passem d’una Andorra forestal, agrícola i ramadera a una Andorra comercial, turística i estraperlista a gran escala. La fotografia, sense haver-ho previst, retratarà l’Andorra ancestral a punt de desaparèixer i serà el testimoni principal del canvi extraordinari a què es veurà abocada. Aquesta és una fotografia que registra informació, l’espill del nostre passat visible. La fotografia actuarà també com una representació del món, com ho és la pintura; el fotògraf sempre imposa els seus criteris –la seva mirada no és mai neutra.

Però creiem que la fotografia antiga del paisatge d’Andorra és molt més que un registre o una representació. És un instrument destacat al servei de la transfiguració del nostre paisatge mil·lenari en un suburbi urbà sense interès. I ha estat possible perquè les fotografies dels pioners han transformat el nostre paisatge en un fotopaisatge, un paisatge construït sobre el segrest mental dels andorrans. El fotopaisatge dissocia la realitat física de la construcció mental. És el procés invers a l’artialització: després de fotografiar-lo, el paisatge andorrà deixa d’existir.

La fotografia promou activament el sentiment de la nostàlgia; mirar fotografies antigues provoca un desig de retornar a l’origen. Cada vegada que les mirem les ha bitem parcialment. Ens transporten a aquella Andorra primigènia i original. Ens fan presoners i, per alguna misteriosa raó, també ens incapaciten per veure l’Andorra física perquè anul·len la capacitat de veure la realitat que construïm col·lectivament.

Quan mirem les fotografies dels antics paisatges d’Andorra no només mirem els vells paisatges, sinó que també contínuament valorem la relació entre el paisatge representat i nosaltres. Aquestes fotografies ens revelen la distància entre l’avui i aquella Andorra enyorada. Aquesta transformació és tan escandalosa que l’única possibilitat és negar l’evidència, i sembla que preferim habitar en una Andorra mental que no pas acceptar la salvatjada que representa per al nostre territori la hipertròfia immobiliària.

Fotografiar vol dir capturar, i allò que capturem ja ens pertany per sempre més. La memòria queda fixada i per tant el lloc d’origen deixa de ser important i pot ser transformat. La unitat del paisatge, allà on resideix, es trenca en el moment de ser fotografiat. La reproducció mecànica de la fotografia fa possible veure el mateix paisatge en dos llocs diferents al mateix temps. El seu significat es trenca i es fragmenta. L’origen deixa de tindre valor. És la fotografia del paisatge la que entra a les cases, i no a la inversa. No són els ciutadans que es desplacen a veure el paisatge, sinó que el paisatge es desplaça a través de la reproducció, i això comporta que en cada casa, en cada llar, es contempli el paisatge en un altre context i amb uns significats diferents.

La manera com els andorrans hem actuat sobre el nostre territori, construint sense criteri i sense vergonya ininterrompudament durant els últims trenta anys, demostra que la modernitat ens ha fallat es trepitosament. Els paisatges dels nostres avis ens deuen produir secretament un rebuig tan gran que hem fet tot el possible per esborrar cap senyal de semblança, i hem eliminat totes les traces del ric patrimoni que ens van llegar.

Aquell capitalisme més extrem, el de les guerres i les ocupacions, aquell que mata persones i destrossa territoris, s’ha arrelat a Andorra en forma de sector immobiliari. No és innocent que les institucions, al servei d’aquest capitalisme, plantin fotografies antigues pel carrers a mida de tanques publicitàries. Perversament volen perpetuar l’engany.

El canvi radical i tan brutalment executat, aquest pas tan ràpid d’una economia de subsistència a un consumisme fervorós, no ens ha deixat ni temps ni espai per processar la transformació. És per això que vivim en un refugi mental, que no és altra cosa que una protecció davant una realitat que no es pot acceptar. Estem atrapats pels paisatges d’aquestes fotografies, i per sobreviure hem hagut de construir una meta-Andorra.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC