Destruint, imperceptiblement, l’odre establert

L’embut del no-res

Potser perquè físicament s’assemblen, perquè en pocs anys van sortir tots tres a la mateixa col·lecció d’elegants llibrets blancs, ens és fàcil d’imaginar que formen una unitat dins l’evolució de Joan Vinyoli. És el moment potser més dur del seu viu­re: la maduresa. Tres llibres –Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975)– que són com una trilo­gia fosca, la trilogia del dany i de la vergo­nya.

L’afer del mal, del patir, de no veure sortida, la tristesa “sense recurs”, és cosa seriosa, molt dura i molt important. I ho és perquè hi ha el plaer de la felicitat. Si no existís el plaer de la felicitat, si no existís la felicitat del plaer, no existirien la dure­sa, la ràbia, la negror d’aquests poemes. Vinyoli pica amb la testa, rosega l’os pelat del viure, desbrossa camí amb la tíbia neta i dura de la (in)experiència moral (que és la relació amb els altres), beu quatre gots de vi i es fot a parlar de la mort com si la coneguéssim, i abans que tinguis temps de reaccionar ja t’ha clavat la pua del plaer just on fa mal, que és en aquest per exem­ple teu caminar, el lloc just on fa mal és el caminar teu normal i corrent per un car­rer determinat a una determinada hora del dia, tot i que indeterminada en el conjunt del temps: el temps n’és un dels protago­nistes, especialment quan no passa. Com no passa el temps!, exclama el poeta men­tre s’adona que s’està fent vell i ja no sap girar el rellotge de la sorra que se li escapa entre els ulls i entre els esdeveniments.

Joan Vinyoli ajagut a la muntanya. Col·lecció de fotografies Carme Vinyoli.
Arxiu complementari, Arxiu Comarcal de la Selva (ACSE)

Una persona qualsevol, com vós i jo, dient (i anotant) la veritat, hauria de ser com un meteorit que en pocs dies es carrega tots els dinosaures, i no parlo dels animalassos amb forma de galeta que surten a les pel·lícules i que no m’han fet cap mal, sinó dels enormes rèptils morals que devasten la consciència de la humanitat i que ni un meteorit titànic (de metall de titani) tan dur com l’obra de Vinyoli pot fer desaparèixer. Però els fa tron­tollar, ens fa trontollar, ens incomoda, ens fa dubtar de si ens va a favor o en contra, enca­ra que el corrent subterrani que ho alimenta i ho fa moure sigui un molt bon averany i potser l’únic bon averany que hi ha: a dins hi batega la possibilitat del plaer de la felicitat, i si bé “sempre el mal i la vergonya duren”, també és cert que mai no callen els poetes, ni els violinistes, ni els enamorats, perquè l’oli dels altres unta els engranatges dels uns, i al final em reconciliaré fins amb els cucs que em podriran; ja sé que algú em replicarà que sí, per força, tant si vull com si no vull, però és que serà que sí que vull perquè la sang rebull, i la sang quan bull no vol raonaments i prou, vol raonaments que siguin veritat, raonaments sense concessions, exactes: raonaments de la sang i no de la cartera o de la cartellera.

L’arquet fa mal

Per la manera com aquesta poesia torna i retorna sobre ella mateixa es pot qualificar de poesia oberta en si mateixa. Dels molts, dels mil movi­ments que fa, cap ni un és el de tancar. És una poesia que pensa des de dins de si mateixa, i que mira enfora: mira la claror barcelonina (“plàtans de l’acera donen verd a l’aire”), mira els barrancs de l’ànima (“nit, cel, fosca, barranc”) i mira la campaneta, la ning-­ning del jo. La ploma de Vinyoli, més que equivocar-­se, el que fa és resseguir l’equivocar­-se de la vida, i quan s’entrebanca i cau, quan perd una partida, quan s’enfonsa en la tristesa, ho fa per tu i per a tu: perquè n’aprenguis, de la seva ignorància: “Que els teus difícils/ guanys comparteixin/ les meves pèrdues” (poema “Escolta’m aquests crits”, d’Ara que és tard).

La, doncs, trilogia és una ampolla d’alcohol, d’alcohol de farmàcia, abocada a raig a la feri­da oberta, i sí, la desinfecta, però d’entrada et carda una cremada que durant uns mo­ments breus, que es fan eterns, et fa veure fins a les més altes esferes de la metafísica. Havent llegit aquests tres llibres n’he con­clòs tres coses: una, he conegut un poeta; dues, era de la mateixa espècie que jo (i que tu, l’espècie humana); i tres, el mal pot ser quasi insuportable, però entre els doloro­síssims dolors de la malaltia no hem deixat ni un moment de fruir d’un intens plaer, que diu Epicuri, i és clar que estem parlant de la malaltia d’anar cremant oxigen i con­tinuant l’espècie (humana). Sabent el perill que tenen les fórmules, m’arriscaré emperò a fer-ne una: la realitat l’escriví Estellés, i Vinyoli, la consciència. Esperem que s’aca­bin les festes i les celebracions i que la poe­sia de Vinyoli pugui continuar la seva feina revolucionària de corrosió de la hipocresia, la seva tasca d’incomodar­nos amb gavardi­na grisa.

Esborrany manuscrit de “Les barques de Braque”.
Fons Joan Vinyoli. Arxiu Comarcal de la Selva (ACSE)

La consciència estellesiana de la realitat i la realitat vinyòlica de la consciència són el centre de l’òrbita de la poesia d’avui. És clar que en poesia, com en tot, com en el món físic mateix, hi ha milers i milers de mons circulant per dotzenes i dotzenes d’univer­sos diferents, i nosaltres continuem amb la presumpció de creure que en coneixem només un, ingenus de nosaltres. I efectiva­ment només en coneixem un, però… d’on li ve aquesta màgia que el domina i ens gaire­bé espanta? I d’on vénen aquestes cançons que cremen l’aire “destruint, imperceptible ment,/ l’ordre establert”, com diu el poema “Al mig de la badia” (Ara que és tard)?

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC