Educació i cultura: palanques de canvi per a una transformació social

Si creus que la cultura i l’educació són cares, prova amb la ignorància

Derek Bok, president de Harvard

Cultura, educació, i estat del benestar

La cultura i l’educació són dos àmbits estratègics en el desenvolupament de les societats, i la relació entre ells ha estat un debat permanent. Tant és així, que podríem preguntar-nos si adquirim la cultura a partir de l’educació que rebem, o si ho fem a partir de les experiències viscudes.

L’educació proporciona una formació que la cultura completa, de manera que una pot tenir un gran impacte en l’altra, i a l’inrevés. Qualsevol acció educativa és cultura. Per contra, dins de la cultura el fet educatiu no sempre hi és present. A la cultura sempre hi ha un component de contemplació, de delit i d’entreteniment, que pot provocar diferents reaccions que no necessàriament han de tenir un component educatiu.

La cultura aporta riquesa, diversitat, discursos polièdrics i tolerants; indefectiblement, la seva absència, o una relaxació en la inversió, porta a la radicalització dels discursos que danyen el model de convivència.

Esdevenen imprescindibles unes polítiques públiques que apostin per garantir l’accés universal a l’educació i la cultura com a pilars de la democràcia i per garantir l’estat del benestar. Conjuminar totes dues conduirà a unes societats més equitatives, amb una major cohesió social i amb la cultura i l’educació com a veritables palanques de transformació, per propiciar una formació de qualitat, tal com recullen els Objectius de Desenvolupament Sostenible i la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

Però, estan aquests àmbits prou ben connectats? Tal com recull l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) en el seu informe sobre el futur de l’educació i les competències, estem en un món que canvia ràpidament i constantment, i aquests canvis poden ser una font de desigualtats. Necessitem la cultura i l’educació per preservar els valors democràtics i garantir la convivència. La cultura emana de les societats i és un mitjà a través del qual expressar la nostra identitat i configurar la nostra visió del món. Participar de la cultura és un dret i l’educació ha de ser un dels garants d’aquesta transmissió.

Educació i cultura com a veritables agents transformadors

Com preparar-se per a entorns cada cop més incerts? L’educació i la cultura, com a veritables agents transformadors, esdevenen eines per facilitar l’adaptació a unes societats que són canviants per naturalesa. Per afrontar aquests canvis, Andreas Schleicher, iniciador del Programa de l’OCDE d’avaluació internacional dels estudiants (el famós informe PISA), creu que no es tracta només d’ensenyar als estudiants, sinó d’ensenyar-los a desenvolupar eines fiables, com si es tractés d’una brúixola que els permetés trobar el seu propi camí en un món cada vegada més complex i volàtil. En aquest viatge, el nostre coneixement i habilitats i, sobretot, els nostres valors comuns, juntament amb la maduresa intel·lectual i moral i el sentit de la responsabilitat, ens guiaran en aquesta formació més transversal, més competencial i, en definitiva, més transformadora.

Estudiants visitant un jaciment arqueològic. Fotografia: Cristina Yáñez

Històricament, l’educació ha estat un mitjà per obtenir feina i prosperar socialment. A finals del segle XX, es veia com a un mitjà de realització individual. Es va instaurar l’avaluació mitjançant proves estandarditzades per avaluar els coneixements. S’esperava que les escoles i els docents complissin amb els estàndards, buscant que els estudiants, independentment de la seva formació, tinguessin les mateixes oportunitats a l’hora d’aprendre, sense tenir en compte les diferències.

En aquest nou segle, el mercat de treball s’ha tornat més obert i flexible, amb noves organitzacions que valoren més el treball en equip que la jerarquització. La globalització ha augmentat la desigualtat posant en perill l’anhelada cohesió social i ha transformat el mercat laboral generant precarietat. És l’era de l’acceleració de les noves tecnologies (les xarxes socials, la intel·ligència artificial, la robòtica, etc.), amb noves oportunitats i reptes amb implicacions ètiques i morals, com quin ús es fa de les dades personals, o quina és la manipulació de la realitat (fake news, post-veritat). Sorgeixen demandes de nous perfils per als quals caldrà preparar-se. La formació què rebem, i com la rebem, ha de ser un instrument que ens aporti els coneixements, les competències, els valors i les motivacions per optar-hi. Per descomptat, serà el segle de la pandèmia i de la consegüent crisi econòmica i estructural que està fent trontollar l’estat del benestar.

Nous paradigmes: els entorns canviants

El paradigma ha canviat i l’ésser humà es veu com a un element més del medi ambient. Les escoles es veuen com a part de l’ampli ecosistema en què operen. Es potencia el treball en xarxa amb altres escoles i organitzacions de les seves comunitats, buscant implicar el professorat i els estudiants en la realitat social que els envolta. Cal treballar en l’educació per a la ciutadania, des de la responsabilitat compartida, on tothom ha de tenir les habilitats, els coneixements i el desig de contribuir-hi. Consegüentment, s’han de fomentar les aliances d’entitats i d’escoles per propiciar accions transformadores que apostin per crear les condicions per generar un ecosistema educatiu que doni respostes a les necessitats de segle XXI.

Dos estudiants universitaris visiten el Museu de l’Electricitat de FEDA. Fotografia: Marta Tort

Pel que fa a la cultura, s’ha de garantir el seu accés a totes les persones i s’ha d’incentivar una veritable democràcia cultural, que garanteixi la participació de tots els agents culturals en una creació plural, defugint de lectures monolítiques, hegemòniques i instrumentalitzades.

Com enfrontar-se al nou ecosistema

Davant d’un panorama incert, com preparar els estudiants per al mercat laboral? Per a llocs de treball encara no creats? Per afrontar reptes socials inimaginables o per utilitzar tecnologies encara per desenvolupar? Com els proveïm de les eines necessàries per desenvolupar-se amb èxit en un món interconnectat, tot garantint una educació en valors que garanteixi la competència democràtica i els permeti interactuar respectuosament amb els altres i ser responsables amb la sostenibilitat i el benestar col·lectiu?

Quins elements calen per adaptar-s’hi?

No parlem de competències, sinó de ser competents. Aquesta nova mirada implica anar més enllà del coneixement i potenciar noves habilitats per contribuir en la formació d’una ciutadania crítica i proactiva.

Les escoles han de potenciar aprenentatges més plurals i inclusius, amb currículums més dinàmics i personalitzats, i amb mètodes d’aprenentatge més flexibles, on cada individu trobi el seu espai on desenvolupar el seu potencial. Cal promoure la col·laboració compartida entre tots els agents educatius, i apoderar els estudiants perquè siguin més autònoms i subjectes actius del canvi.

Aquest canvi necessita uns recursos i un acompanyament. Ens referim al concepte de l’anomenada educació 360°que defensa la idea de la transversalitat de l’ensenyament més enllà dels murs de l’escola, aprofitant les oportunitats que ofereix el territori per afavorir altres aprenentatges, més vivencials. Proporciona una mirada més global, amb fronteres líquides entre l’àmbit formal i el no formal. Promou la cooperació i la igualtat d’oportunitats educatives fora del sistema escolar. Garanteix l’equitat i evita la segregació i l’exclusió.

L’educació en patrimoni, o quan la cultura i l’educació van de la mà

La UNESCO, en la seva convenció del 1972 per a la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural, consagrava el patrimoni com a un bé de tots, i les polítiques culturals d’educació i cultura s’inspiren en aquestes premisses. De donar al patrimoni la importància que es mereix com a element cabdal de la cultura, i de com es treballi a través de l’educació patrimonial, se’n derivaran els comportaments, les actituds i els valors dels nous ciutadans.

Estudiants universitaris visitant el Museu de l’Electricitat de FEDA. Fotografia: Marta Tort

Això es refereix a les relacions que s’estableixen entre els individus i el patrimoni heretat, i als llaços identitaris que es creen generant un sentiment de pertinença, contribuint a la seva preservació per garantir la seva transmissió de generació en generació.

L’educació en patrimoni adquireix un rol de mediador cultural i, per tant, hauria de formar part de l’educació al llarg de la vida. Capacita les persones en l’anhelada recerca de les plenes habilitats per generar un procés conscient de coneixement, de valoració, de conservació de gaudi del patrimoni i, en definitiva, d’un procés d’apropiació.

Internet, la tecnologia i la cultura digital

El segle XXI incorpora la tecnologia i la seva influència transversal en tots els àmbits. Lluny de creure que l’era digital suposa una garantia per a la democràcia, cal evidenciar la problemàtica sobre la manca d’accés a la tecnologia i a l’educació digital d’una part important de la població, el que genera l’anomenada escletxa digital, que se suma a altres escletxes ja existents (econòmica, política, etc.).

Internet ha contribuït a nous processos de producció, accés i consum de cultura i ofereix nous canals i plataformes, cosa que ha generat noves maneres d’aproximar-nos com a espectadors i com a consumidors, alhora que ha creat noves oportunitats per als creadors, i noves oportunitats de negoci. També ha portat la globalització i una consegüent homogeneïtzació que també ha arribat a la cultura digital.

Pel que fa a la utilització de la tecnologia per proporcionar noves maneres d’aproximar-se al patrimoni, Andorra encara es troba en una etapa incipient.

I a Andorra, què?

Els tres sistemes educatius d’Andorra són un instrument que garanteix un accés democràtic a un ensenyament públic i de qualitat. Aquest és i ha de continuar essent un dels vaixells almiralls de la nostra societat i de l’estat del benestar.

Per la seva banda, la cultura i les indústries culturals produeixen beneficis intangibles, però també tangibles com a generadores de riquesa que són i per l’impacte directe sobre la nostra economia com a pol d’atracció per als que ens visiten.

Com a societat necessitem preparar-nos per afrontar aquest un futur incert. Cal prioritzar i apostar per una educació superior pública, potent i de qualitat que ens capaciti com a societat per afrontar els reptes de futur i per generar, retenir i atreure talent. Renunciar, malbaratar o reduir la inversió en educació superior tindria un cost molt elevat i restaríem oportunitats a generacions futures.

Repensar i imaginar el futur

En un moment propici per reformular-ho tot, la cultura pot ser un motor de desenvolupament amb un rol transformador, per repensar i posar en marxa els engranatges que li permetin recuperar l’espai perdut i disposar de la parcel·la i dels recursos necessaris que li són propis. També és un moment per apostar pel sector i reforçar tant les institucions culturals com l’important entramat d’agents culturals amb què Andorra té la sort de comptar.

El recent informe sobre polítiques culturals i la iniciativa del Llibre blanc de la cultura permetran identificar les necessitats i els interessos, que seran claus per a traçar les polítiques culturals futures.

Cultura i educació han de ser veritables promotores de la igualtat, els drets humans, la cultura de la pau, la tolerància, la diversitat i el desenvolupament sostenible, tot ajudant a fomentar la creativitat, a promoure la innovació i a qüestionar allò preexistent. Només així podrem generar nous plantejaments per avançar en la història de la humanitat.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC