El ‘boom’ del nou mil·leni

No cal anar gaire enrere: fa quinze anys es podien comptar amb els dits d’una mà (i en sobraven) els professionals del país amb un peu al món del cine. Tres lustres després, la situació és completament diferent, i als pioners de l’edat contemporània del cine andorrà –els realitzadors Josep Guirao (No pronunciarás el nombre de Dios en vano), David Pujol (La Bíblia negra) i Kiko Ruiz (Ventdelplà; Kubala, Moreno i Manchón), o les directores artístiques Sylvia Steinbrecht (Biutiful) i Laia Ateca (Vicky, Cristina, Barcelona)– s’hi afegeix la generació nascuda a partir dels 80, que aporta novetats en aquest racó de món nostre.

D’una banda, la relativa abundància de joves –una desena llarga, d’entre vint i trenta anys– que s’han decantat per un camp amb escassa o nul·la tradició al país. De l’altra, l’adéu a l’autodidactisme –tots ells han passat per l’escola, la facultat o l’acadèmia– i una visió del fet cinematogràfic que va més enllà de l’estricta direcció. Hi ha qui ha encaminat les passes professionals cap a la realització, però aquesta ja no és l’única sortida: el guió, la producció, la postproducció, el so i el muntatge són altres dels oficis en què han posat l’ull. Finalment, no és rar que en acabar els estudis s’instal·lin al país i intentin compaginar la (molt) incipient indústria audiovisual amb projectes estrictament cinematogràfics.

Hem contactat amb cinc d’aquests novíssims per radiografiar aquest boom que ha portat el mil·lenni, des d’Hèctor Mas (Sant Julià, 1984), l’avi de la colla, fins a Dani Arellano (Andorra la Vella, 1990), Álvaro Rodríguez Areny (Encamp, 1991), Carla Altimir (Andorra la Vella, 1993) i Nil Forcada (Ordino, 1993). Constitueixen l’avantguarda d’aquesta nova fornada, amb noms com Èric Mompel, Marc Adran, Igal Rodríguez i Andrea Mira; la llista, que consti, no pretén ser exhaustiva. La primera pregunta és òbvia: és casual, tanta abundància? El cert és que, tot i la coincidència generacional, estan lluny de formar res semblant a un grup homogeni amb postulats artístics comuns. Es coneixen, sí, però més d’oïda que d’una altra cosa.

Mas constitueix un cas a part, perquè va arribar al cine a partir de la interpretació. En aquest sentit té més punts en comú amb Isak Férriz –actor de cine (El cònsol de Sodoma), televisió (Cites) i teatre (El vigilant), que el 2012 es va passar a la direcció amb el curt Alba: recentment s’ha embarcat en el primer llarg, Pyrene– que no pas amb els seus companys d’article.

Hèctor Mas

Mas va estudiar art dramàtic a l’Escola del Teatre de Barcelona abans d’optar per estudiar realització a l’Escola de Mitjans Audiovisuals i el grau de comunicació a la Pompeu Fabra. Fa vuit anys, juntament amb Alfons Casal, va dirigir el seu primer curt, El comte Yàcula; acaba d’escriure, dirigir i interpretar una websèrie, Apanyats, que estrenarà al novembre per Internet. Ha estat guardonat, juntament amb Adrià Espí, Joan Losada, Martí Pavia, Jordi Porcel i Lluís Ferrer, amb el premi Ondas en la categoría de millor ficció emesa per Internet per la sèrie El mort viu, i prepara un documental sobre Sergi Mas, el menairó d’Aixovall. És, també, un dels impulsors d’Ull-Nu, Festival Audiovisual de Joves Creadors dels Pirineus.

Creu que fer cine des d’Andorra “és possible”, sobretot per a un jove cineasta, “perquè el sistema de subvencions és suficient per aixecar produccions que, per modestes que siguin, et poden servir com a carta de presentació a l’exterior”. Afegeix, però, que pensar en Andorra com un lloc idoni per desenvolupar una carrera professional és “un error; com a mínim, de moment. No existeixen les condicions per aixecar projectes amb cara i ulls, i és inevitable tenir un peu a fora per nodrir-se de coneixements, mercats i equipaments”. Creu que Internet i les noves tecnologies han facilitat les coses a la seva generació perquè –diu– “tothom pot produir”; ara bé, “produir és una cosa, i donar a conèixer la teva feina és una altra cosa ben diferent”.

Així és que viure d’aquest ofici resulta una aspiració, i mentrestant el que toca és tirar endavant projectes personals que “despertin el meu interès i el dels espectadors”. Es mostra eclèctic en les seves influències, amb preferència per la ciència-ficció de consum més o menys massiu (Cube, Moon) i directors populars (James Cameron, Ridley Scott, Stanley Kubrick), tot i que se sent més pròxim a les produccions de baix pressupost espanyoles i franceses. L’última superproduccció que ha vist és el Mad Max de George Miller –“a més, em va agradar”– i a una bona pel·lícula li exigeix “que em faci passar una bona estona i que em remogui, que em faci sortir del cine donant voltes al que m’acaben d’explicar”.

Nil Forcada

Forcada és probablement el director més precoç (i prolífic) de la seva generació: ha estrenat el seu primer llarg, Andorra: trinxera, una mena de docudrama de denúncia produït, escrit i protagonitzat per ell mateix, i ja té el segon en cartera, Estigia, rodat a l’illa canària de La Palma. Al juny va acabar els estudis de guió i direcció a l’escola Bande à Part de Barcelona, i sap que per viure d’això li tocarà “picar molta pedra on sigui”. Un on sigui que no creu que passi per Andorra, “per la falta de mitjans i el desinterès general”, i perquè en un país “on es privilegia la banca i l’amiguisme, la cultura fa nosa”, diu en el mateix to guerriller de Trinxera.

Es desentén de l’aspecte industrial del cine –“de les qüestions comercials se n’ha de preocupar l’empresari”– i sosté que el deure d’un cineasta és “transmetre: el mateix que un escriptor o un pintor”. La seva referència màxima és Godard, “un director d’un altre planeta”, i esmenta també Larry Clark (Kids) i M. Night Shyamalan (La visita): “M’agradaria rodar una pel·lícula així, ben construïda i completa, i que demostra que el cine comercial no existeix: el que existeixen són pel·lícules bones i pel·lícules dolentes. Hitchcock era un geni i es folrava; el lituà Jonas Mecas és un altre geni que no ha vist un cèntim en la seva vida.”

Carla Altimir

El que per a Forcada són Godard, Clark i Shyamalan, per a Altimir són Xavier Dolan (Mommy), Wes Anderson (The Grand Budapest Hotel) i sobretot Christopher Nolan (Memento): “Una pel·lícula sempre ha de tenir una ambició artística, i no n’hi prou d’entretenir el personal; la història que explica ha de tenir una intenció, un missatge.” Amb el grau de cine i televisió de la Ramon Llull al sarró des del mes de juny, i amb el teaser d’un llarg com a bagatge professional –Greta, la peripècia d’una jove estudiant que tasta la prostitució per sufragar-se els estudis a la universitat–, no tenia preferència per cap especialitat en concret, però el fitxatge per la productora Independent Club l’ha dut a descobrir el món de la producció. Com Mas, creu que fer cine a Andorra “és viable”, però abans de tornar per “fer créixer el sector al país” considera que encara n’ha d’aprendre molt, i que això implica, ara per ara, fer carrera “a fora”.

Álvaro Rodríguez-Areny

Rodríguez-Areny és l’altra sorpresa de la temporada. Va rodar a Engolasters el seu primer curt, Wolves, un drama psicològic ambientat a la Segona Guerra Mundial, a compte d’un aviador aliat abatut sobre Bèlgica i empaitat per una patrulla de soldats alemanys. Atenció al toc experimental que gasta: és una pel·lícula muda, sense paraules, tot i que promet (ja ho veurem) que no serà una cosa hard. Hi va enrolar Férriz en el paper protagonista –i Hèctor Mas com un dels dolents– i l’estrena és imminent.

Areny és un altre producte de Bande à Part –guió i direcció–, amb vocació de narrador: “Veia Salvar al soldado Ryan i volia ser historiador; veia Indiana Jones i volia ser arqueòleg, fins que em vaig adonar que el que m’agradava era explicar històries”, diu. Hi va tenir molt a veure Jon Olaskoaga, professor a l’Escola Andorrana, que li va inculcar el cuquet audiovisual –“a mi i a uns quants més”–, i va debutar amb Spiritual Migration, el primer videoclip de Persefone.

Sembla haver encaminat part de la seva carrera cap al rodatge de clips musicals: al juliol va filmar Bless of Faintness amb Nami a l’estació de Ràdio Andorra.

Veu també més factible rodar esporàdicament a Andorra que no establir-hi el quarter general, i apunta molt amunt: Hitchcock (Rebecca), Kievslovski (Decàleg), Fincher (Seven) i Wenders (París, Texas) són els seus directors fetitxe. En una pel·lícula busca l’equilibri entre les necessitats comercials i les aspiracions artístiques – “el cine és a la vegada un art i un producte d’entreteniment–” i posa com a paradigma d’aquesta quadratura del cercle Interstellar, de Nolan.

Pel que fa al cine andorrà, no té manies: “La nacionalitat d’una pel·lícula depèn del finançament: si el 51% dels diners són andorrans, serà una pel·lícula andorrana; si no, no, i ja pot tenir tot l’equip artístic i tècnic del país, i ser rodada aquí i en català. El que compta són els calés.”

Dani Arellano

Acabem aquest esbós amb Arellano, l’únic dels nostres cineastes establert al país. És clar que hi ha tingut molt a veure el lloc de treball quasi a la mida –realitzador audiovisual– que ha trobat en uns grans magatzems d’aquí dalt, i també la hiperactivitat que ha desplegat des que es va graduar en postproducció, muntatge i so al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, ara fa dos cursos.

Ha encadenat projectes singulars, des d’Art de garatge –“la primera comèdia de situació feta a Andorra i emesa per ATV”– fins a Clown Palace, una “performance multimèdia” que combina projeccions audiovisuals, animació i dansa contemporània; tant de l’una com de l’altra en prepara una seqüela. Tirava per a director, però la postproducció –el tractament del so i de la imatge després del que és pròpiament el rodatge– “em va abduir”, confessa. És la prova que l’actitud és la meitat –o més– de qualsevol iniciativa, per no dir de quasi tot en la vida, i perdonin el moment Bucay.

Sosté Arellano que fer cine des d’aquí és “és viable, com està demostrant la gent d’Imminent”, i insisteix amb un entusiasme encomanadís a veure el vas mig ple: “Tenim la gran sort que el món audiovisual sigui aquí un àmbit quasi verge, i que hi hagi tan poca gent que s’hi dediqui: això vol dir que tenim l’oportunitat d’instaurar i desenvolupar la indústria audiovisual al nostre país.” Ho diu aquest cinèfil que idolatra Chaplin (Temps moderns) i Burton (Ombres tenebroses) i que viu encara sota la fascinació de l’univers Disney. I que duri.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC