Art

El bruixot digne

Enric Juliana, a La Vanguardia del dia de la Candelera, en l’article “El caso de Apolonio de Tiana” parla de l’òstracon i del savi francès René Girard. Si Enric Juliana utilitza el concepte de l’ostracisme i les paraules de René Girard per aplicar-les a la vida política i social d’Espanya, jo les utilitzaré per escriure l’article sobre la figura d’en Sergi Mas, ceramista, tallista i escultor de pedra.

Ostracisme té com a arrel ostr, que significa ‘mol·lusc’: la mateixa arrel que l’ostra, perquè quan en la Grècia antiga (segle V a. de C.) l’assemblea de ciutadans (ecclesia) decidia expulsar un indesitjable de la ciutat, ho feia indicant el seu nom sobre una closca calcària d’ostra. Però aviat la closca d’ostra fou substituïda per un tros de ceràmica, i es poden veure peces o trossos de ceràmica al Museu de l’Àgora Antiga d’Atenes. Aquestes peces de ceràmica són el que em permet introduir el Sergi Mas ceramista.

La ceràmica és una altra història, perquè com deia Picasso:

“La ceràmica funciona com el gravat, la cocció és igual que el tiratge. És en aquest moment que saps el que has fet. Quan reps el tiratge, ja no ets el que ha fet el gravat, has canviat i estàs obligat a retocar-lo. Però amb la ceràmica ja no pots fer res més.”

És la raó per la qual aquesta tècnica artística, sense cap correcció possible, exalta tant els artistes que la practiquen.

És curiós recordar que les dues primeres ceràmiques de Picasso van ser fetes al forn del seu amic, el ceramista Paco Durrio, al final de l’estiu del 1906, quan va tornar de Gósol. Representaven Femme se coiffant i Tête, que era la d’en Josep Fondevila, el vell de cal Tampanada de Gósol. Aquesta ceràmica del Josep Fondevila va ser tirada més tard en bronze i va servir de model per als retrats de Fondevila per a Les Demoiselles d’Avignon. No podem parlar de la ceràmica d’en Sergi Mas sense recordar la figura de la seva dona, Maria Canalis, que l’ha ajudat en aquesta tasca.

Dels centenars de peces de ceràmica del Sergi només n’esmentaré dues: la primera, la sèrie Eugues, tan significatives de la vida pastoral andorrana. És curiós que els dos artistes més importants que han viscut a Andorra en el segle XX, Viladomat i Mas, hagin plasmat l’euga amb tant realisme. La segona, un pessebre amb els Reis Mags, que tenen cara de conill.

René Girard i Michel Serres són per mi els dos millors savis francesos vius. René Girard és l’inventor de la teoria mimètica, filòsof, antropòleg de la violència i del fet religiós, i ha escrit, com diu Juliana, “pàgines molt brillants sobre el decisiu paper de la víctima exculpadora en les societats humanes”. Però, molt sovint, la víctima esdevé Déu i aleshores els mateixos que l’han matat esculpeixen un tronc d’arbre, i aquesta escultura és un motiu de veneració. Sergi Mas, l’artesà, va començar a fer obres de talla amb gúbies rectes o corbes, planes o de mitja canya, en aquella Andorra on el treball de fusta era molt important: on tallistes i dauradors eren l’elit dels treballadors de la fusta.

La talla de la fusta està íntimament relacionada amb la cultura rural, mentre que la talla de la pedra és més valorada en les societats urbanes, raó per la qual el Sergi Mas que és postneolític ha privilegiat sempre la fusta, malgrat que ens venia de Barcelona.

Tallar i musicar han permès a en Sergi Mas de produir una obra d’escultures, plafons o mobles que han fet d’ell un dels pocs artesans que ha esdevingut artista. En efecte, malgrat que seguint les teories de Sennet, Max Frisch o Hannah Arendt, Sergi Mas vol que se’l consideri artesà, ja ha superat amb escreix aquesta situació i se l’ha de considerar artista de l’escultura de fusta.

Mecanisme, talla de fusta. Fotografia: J.M.U – J.C

D’aquestes dues tècniques, treball de fusta i ceràmica, nasqué al final dels anys 60 una fusió, que són els plafons de fusta amb incrustacions de ceràmica. Les dues primeres peces que en Sergi Mas va fer són un casament a Meritxell i l’óssa del carnaval d’Encamp, plafons rectangulars de 59 x 84 cm amb incrustacions de peces de ceràmica amb volum. Posteriorment també Sergi Mas ha fet evolucionar aquesta fusió cap a plafons amb rajoles de ceràmica. Un d’aquests plafons de fusta i ceràmica està (o estava) en una entitat bancària d’Andorra.

Hem guardat per al final l’obra escultòrica en pedra, que molt sovint és monumental. Com dèiem, la talla de pedra és més valorada en les societats urbanes, raó per la qual aquestes obres són més tardanes, i és curiós que van de menys a més grandiositat amb el temps. Les dues figures de pedra de Platja d’Aro, El pescador i La peixatera, són del 1966, mentre que la Santa Eulàlia de pedra a Encamp és del 1987. El Cinto Verdaguer amb pedra arenosa del Prat de la Mola, a Escaldes-Engordany, és del 2002; finalment, el monument que la parròquia d’Escaldes-Engordany va oferir a Lalín, de 4 metres d’alçada, és del 2006.

De tota l’obra extensa d’en Sergi Mas, la que prefereixo són les peces de ceràmica i els gravats, perquè són les més representatives de l’obra immensa del meu amic, el bruixot digne.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC