‘El jueu andorrà’

Vivia un jove a Andorra que tothom tenia per jueu. Caldria explicar la suposada història del seu suposat origen, el seu tracte quotidià amb els andorrans, que veien en ell el jueu: la imatge inalterable que l’esperava anés on anés. Per exemple llur malfiança respecte a la seva afabilitat, que, com sabeu prou bé els andorrans, és impròpia d’un jueu.

Hom sol assenyalar-ne l’agudesa d’intel·lecte, cosa evident ateses les circumstàncies. O la seva actitud envers els diners, que a Andorra són d’allò més important. Ell sabia i sentia el que tothom pensava i no deia. Mirava dintre seu per escatir si era cert que només pensava en els diners; s’interrogà fins que va descobrir que sí, que, de fet, era així: tothora pensava en els diners. Ho reconegué, no se n’avergonyí, i els andorrans es miraren entre ells, en silenci, gairebé impassibles. També en tot això de la pàtria sabia exactament què en pensaven; tan bon punt es posava aquesta paraula a la boca, els altres se’n desentenien com si es tractés d’una moneda caiguda al fem.

Car el jueu, i els andorrans, això, també ho sabien prou bé, té diverses pàtries, que tria, que compra, però no pas una sola pàtria, com nosaltres, que ens correspon per naixença. I com ell mateix es devia ensumar, quan es parlava dels interessos andorrans, les seves paraules es perdien en un silenci profund i tou com de cotó. Amb el temps va comprendre que li mancava tacte; sí, li ho digueren curt i ras una vegada que, descoratjat pel comportament dels andorrans, es va ben exaltar. La pàtria és dels altres, que quedi ben clar, i que ell fos capaç d’estimar-la era una cosa que ningú no esperava; ans el contrari, el seu estestament a proclamar-se andorrà només feia atiar els recels.

Buscava el favor, l’ajut, l’amistat, però tothom hi veia una segona intenció, per bé que ni ell mateix no tingués idea de quina era aquesta intenció. I així van anar les coses, fins que un dia, i gràcies al seu cervell incansable i calculador, va descobrir que en realitat no estimava la pàtria, que no li agradava aquest mot que li amargava l’existència cada cop que el pronunciava. Sens dubte tenien raó. Cap jueu no era capaç, ni de bon tros, d’estimar com un andorrà. Tenia la flama de la passió, ben cert, i, alhora, una intel·ligència freda que tothom considerava una arma secreta al servei de les seves ànsies de venjança. Li faltava disposició, les arrels; li faltava, i això era innegable, l’escalf que desprèn la confiança. El tracte amb ell era estimulant, sí, més ni agradable ni franc. No era ben bé com els altres i, després d’haver intentat debades de no cridar l’atenció, començà a portar la seva peculiaritat amb una mena de despit i d’orgull, aparellat amb un deix d’hostilitat, que, com que no resultava agradable ni a ell mateix, ensucrava al seu torn amb una cortesia sol·lícita. Però, en inclinar-se per saludar, aquesta cortesia esdevenia una mena de retret, com si el món tingués la culpa que ell fos jueu.

La majoria dels andorrans no li feien res, ni de bo ni de dolent. També hi havia andorrans de tarannà obert i progressista, com ells mateixos solien dir, i això els comprometia amb la humanitat. Aquests darrers respectaven el jueu precisament, hi insistien, per les seves qualitats jueves, pel seu enginy esmolat i tota la resta. Li feren costat fins que li arribà la mort, una mort sòrdida, tan sòrdida i fastigosa que fins i tot va causar estupor a aquells andorrans als quals no feia res que tota la seva vida hagués estat sòrdida. És a dir, no sentien pena pel jueu, o, per dir-ho sense embuts, no el trobaven a faltar. Llur indignació s’adreçava contra els que l’havien mort i contra la manera com tot havia succeït, sobretot contra la manera.

Il·lustració de Jordi Casamajor

D’aquest fet se’n va parlar durant molt de temps. Fins que un bon dia surt a la llum allò que ni ell, el difunt, no havia arribat a saber mai: que era bord -passat el temps es va descobrir que eren els seus pares-, un andorrà com nosaltres. Ja no se’n va parlar més.
Els andorrans, però, sempre que es miraven a l’espill, hi veien amb horror que ells mateixos duien marcats al rostre tots els trets de Judes, tots sense cap excepció.

No et faràs cap figuració de tu mateix: aquest és un manament de Déu. Que caldria que fos vàlid també en aquest sentit: Déu com allò que hi ha de viu en cada ésser humà, com allò que no hi és aprehensible. És una ofensa que ens fan tantes vegades com nosaltres també la fem. Tret de quan estimem.

©Text de Max Frisch. Els Marges, 45, 1992 (p. 59-60)
Traducció de J.M Gomis

Cap refugi

I si aquesta obra realment parlés d’Andorra? De la seva gent, de la seva vida quotidiana i de les seves relacions socials? Del civisme, de la valentia, de la por i de les traïcions d’aquest país? De la crueltat que una persona, una família, una societat és capaç d’acceptar o de cometre?

I si Max Frisch s’hagués proposat agafar el Principat d’Andorra com a exemple per tot el procés de genocidi que es va desenvolupar a Europa fa seixanta-cinc anys, on van morir sis milions de jueus i milions i milions de soldats de tots els bàndols?

I si aquest text fos com una farola que il·luminés aspectes íntims que fins ara residien en l’obscuritat? Aspectes com la covardia, la amoralitat, la por, la traïció, la crueltat i el confort? L’egoisme i l’oportunisme?

I si l’obra proposés que hom es posi a la pell de l’hipotètic botxí? Que el fes entrar en el joc de l’acceptació d’una biografia falsa? Una biografia que probablement no és d’ell mateix i que així permet que hom es declari responsable de tot el que pugui succeir, encara que només sigui en la imaginació?

Però l’obra no parla del Principat d’Andorra. L’obra parla d’un model de societat. Qualsevol societat. I aquesta història està situada allà, perquè potser Andorra dóna l’escenari ideal. Perquè allà hom ho té tot a la vista. Perquè allà qualsevol canvi, per petit que sigui, es nota. I potser perquè situar el drama a Suïssa era massa directe per a un actor suís.

Andorra representa el model d’un procés. El procés del com i no del per què. L’obra dibuixa com una societat és capaç de trair, sacrificar i fins i tot matar el desconegut, l’estrany, el qui és diferent.

Parla de la por davant d’allò desconegut i dels propis fantasmes. Parla de com la creença de no haver fet res en contra de ningú crea la il·lusió de ser lliure de qualsevol responsabilitat. Parla de la incapacitat de prendre les pròpies decisions, basades en les pròpies experiències. Parla de la necessitat de ser fidel a si mateix encara que sembli que les circumstàncies ho impedeixen.

Parla de la gent que ens envolta. Els que creiem conèixer. I ens deixa veure, de manera molt transparent, que la transformació d’una societat, per bé o per mal, sempre comença amb l’individu.

Ens ensenya que no hi ha refugi. Si vivim som responsables dels nostres actes i decisions i també de les nostres inaccions i indecisions. I negar això ens faria encara més irresponsables!

Il·lustració de Jordi Casamajor

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC