El talent a l’exterior

Xavi Bartrina va marxar a Barcelona a estudiar so fa vint anys i s’hi ha quedat. Malgrat que es dedica al disseny i ha creat la seva marca -Visual Poetry Barcelona-, per a ell la música ha estat sempre transcendental. L’impuls de tocar va fer que es busqués una banda a la capital catalana i que es convertís en el vocalista d’un grup que començava: The Last 3 Lines.

XAVI BARTRINA, MUSIC I DESSENYADOR. FOTO EDUARD COMELLAS.

Des de llavors, la formació ha tocat amb grups com Blood Red Shoes, Triángulo de Amor Bizarro o Layabouts, i va ser escollida per telonejar la gira de Placebo a Espanya. També ha actuat al Primavera Sound i en multitud de sales de prestigi.

Després de cinc discos –You are a deep forest (2008), Crows (2009), Visions from Oniria (2011), Leafless (2013) i New songs for old rites (2013)- ja preparen el sisè. Encara que, dit així, sembla que The Last 3 Lines no pari de collir èxits, “el món de l’espectacle és una farsa”, diu Bartrina, perquè “només fan pasta els grans, els petits ens hi dediquem per vocació”. Assegura que “tocar en un grup avui dia costa diners”, així que “et centres a gaudir perquè al final el que li arriba a la gent és que siguis tu mateix”.

La banda ha viscut una evolució contínua. Des del so garage-rock dels inicis, passant per un aire més electrònic i psicodèlic, fins al folk-rock en el que es mouen ara mateix, un estil que els permet fer molts acústics. “Ens encanten, el format és molt íntim i màgic”, ideal per actuar en sales més petites mentre, paral·lelament, cultiven un vessant “més elèctric”. Destaca la importància del treball constant i les col·laboracions, i confia en la revifada del vinil perquè sembla que només posseint un objecte es doni valor a la cultura.

Sergi Cunill se’n va anar a estudiar música a Londres. Ha acabat la carrera universitària i ara treballa en la seva identitat musical. El seu estil és la cançó d’autor més indie en què reconeix la influència britànica. Toca i compon des dels catorze anys, quan “arribava de l’escola, berenava i em posava a tocar la guitarra”. Abans havia fet classes de bateria amb Oriol Vilella i Lluís Cartes. Atribueix la passió al “talent natural i la inquietud” i creu que Londres és ara mateix “el lloc on has de ser” si et vols dedicar a la música.

A França hi tenim Jordi Montané. Es va iniciar a la botiga de Daniel Areny i després a l’IAE (actual Institut de Música), amb el piano i el violoncel, i amb setze anys va entrar als Petits Cantors.

Jordi Montané. Fotografia: Eduard Comellas.

Se’n va anar a estudiar enginyeria a Tolosa, on tocava amb un grup de covers fins que ho va deixar pel teatre. Després d’un temps apartat de la música, el cuquet va tornar a aparèixer. Actualment és el vocalista d’Spinning Dust, una banda de rock amb què ha tocat davant centenars d’espectadors al concurs Emergenza, a Place To B Toulouse, la versió no governamental de la COP 21 i a la Soirée CDJ, el congrés d’economia més important de la regió Migdia-Pirineus. El grup compon en anglès, tot i que els seus companys el collen per escriure algun tema en català i per venir a tocar a Andorra. Esperem veure’ls aviat.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC