El ‘tu’ enigmàtic

Miquel Martí I Pol: Andorra, postals i altres poemes. “Cançó” no és cap postal: és el segon dels altres poemes. Estrofes, versos, rimes, tornada de dos versos obrint, repetint-se i cloent la peça: recorda antigues formes de la poesia catalana.

La primera estrofa situa el poeta en acció: “escric”; en dóna l’estat d’ànim, gràcies a tres mots que s’interpel·len i la puntuen: recer, melangiós, tendres. El joc interactiu dels mots dibuixa un recer melangiós i tendre, i mostra algú serè i pausat: a recer; receptiu, també, gràcies al record melangiós, a la melangia tendra. El poeta es troba en situació idònia per a escriure. Diu l’hora: “la tarda”, l’època de l’any, i el color en prolonga la llum de l’estiu: en “són clars els contorns”, en pinta la tardor: “el groc dels arbres m’acompanya”. Tot i aquests elements, l’escena no se situa en cap lloc precís. No hi ha descripció d’espai concret, sols evocació de vivències, moments, sensacions, essència de pau.

La segona estrofa manté el lector en un ambient semblant. Món d’impressions i percepcions, domini dels sentits però del qual fuig la tranquil·litat, l’harmonia. “Ai”, la in­terjecció que obre l’estrofa i que es repeteix tres vegades més, denota dolor, temor. Ve lligada a tres elements naturals: “pluja”, “sol”, “vent”: aliança que fa preveure algun malson. Però “la vall” és, de per si, “encalmada” i el temporal es desfà: la vall és autèntic recer.

Il·lustració de Mònica Armengol

La tercera estrofa retorna a la tarda inicial que resplendeix ara de manera extraor­dinàriament luxosa: “fastuós ponent”. Tanta magnificència crea dubte: realitat o somni? El poeta reconeix que els “miratges s’esbalcen”, s’estimben, desapareixen sobtadament i brusca. La realitat és frustrant, “torno d’enlloc”, és dura, i el poeta se sent “cansat” tot i no estar sol: “tu sola m’acompanyes”. Constatació. Recança? Només “tu”, l’acompanya. Un tu femení. I “només la vall” “fa de tornaveu”; tan sols la vall comparteix amb el poeta, amb el tu que l’acompanya, instants sublims.

Tu, pronom personal, dóna vida a una entitat femenina: “tu sola” que es fon amb el poeta: “ens”. Tu, discret, que apareix tan sols a la tercera estrofa i viu només en dos pronoms. Tu, interpel·lat pel poeta i que tot seguit torna a desaparèixer i “M’aprenc i em desaprenc”. Vers simètric. Vers mirall: em miro. Qui veig no sóc jo, però sóc capaç d’imaginar, d’entendre allò que “em manca”. Vers clau que desclou el poema. Com no veure el poeta dient-se: em manca tot allò que em separa de tu. Tu, femení, imatge meva alhora. Tu enigmàtic. Les paraules de l’autor, en el pròleg, porten a veure l’esposa en el tu femení. El poema no deixa de ser una introspecció davant la possibilitat de perdre la persona estimada i recorda moments inoblidables, dies amb ella a Andorra.

Que les vivències compartides amb l’esposa són a l’origen del poema: segur! Que n’han estat el catalitzador: més que probable! Si es fa abstracció dels dos versos repetitius que el puntuen, el poema no diu altra cosa. Tanmateix, el poema abraça més enllà.

Andorra hi és anomenada quatre vegades i en dues ocasions més se l’endevina sota l’apel·latiu vall, sempre precedit per l’article definit la. Es tracta de la vall que tots sabem. Que fàcil fer la lectura següent dels quatre versos que clouen el poema: tot allò que em manca és tot el que em separa d’Andorra.

I què separa el poeta, d’Andorra? Què li permet aprendre’s i desaprendre’s? Aquest tu que l’acompanya. Tu que he anomenat enigmàtic perquè és plural. Tu: dona companya del poeta, ara greument malalta. Tu: imatge del poeta, sol. Tu: imatge que el poeta té d’Andorra. Tu: imatge que el poeta té de la seva terra.

Recordo el Miquel dient­-me que en passar la frontera els pulmons se li inflaven…

“Si dic Andorra, dic
tot el que me’n separa”.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC