Entrevista a Joan Margarit: el mapa del tresor

Joan Margarit, el poeta que en el seu darrer llibre, Es perd el senyal, es diu a si mateix “estàs vivint uns anys sense esperances que ja són els més feliços de la teva vida”, ens obre les portes de casa seva i del seu cor per acompanyar-lo en un repàs de la seva trajectòria creativa. Embolcallats amb la música de Schubert, que ressona a la biblioteca i ens introdueix a la conversa, li demanem quina és la seva connexió amb Andorra.

El meu pare era arquitecte, una professió en aquella època molt elitista, i ell, de família humil, gairebé no tenia encàrrecs privats. Sobretot treballava per a l’Administració, en una direcció que s’ocupava de reconstruir les regiones devastadas. Quan jo tenia 14 anys, però, va rebre l’encàrrec de Bartomeu Rebés de construir el que havia de ser l’Hotel Andorra Park. Es van entendre molt bé i va començar una amistat molt forta. Hauria estat molt bé haver enregistrat les seves converses sobre Andorra perquè el meu pare, que era urbanista, va portar l’urbanisme modern a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona; hi va incorporar tots els conceptes d’economia i sociologia, i el Rebés, un gran propietari, intueix que aquella Andorra rural s’acaba, que ve un món que s’endurà allò amb una onada.

El meu pare li fa un retrat urbanístic del que passarà que coincideix amb el vessant social que a l’altre el preocupa. Junts fan un esforç per veure si això es podria reconduir, un esforç que, malauradament, no va enlloc. Tot el que van aconseguir va ser projectar la plaça de les Arcades i poca cosa més. Després, l’altra Andorra, la d’un carrer comercial interminable, ho va engolir tot. I aleshores es va començar a fer l’hotel… Jo ja havia fet un viatge amb el meu pare, un estiu, del qual deuen quedar moltes fotos amb el jeep del Rebés, però sobretot recordo un Nadal passat a Andorra amb tota la família, quan ells ja eren molt amics i vam estar-nos a la casa Guillemó. De tots els nanos del Rebés, recordo la Montse, que era la filla gran i tenia 12 anys. Me’n vaig enamorar, amb aquell amor dels 14 anys.

L’hotel s’estava fent, i en una de les roques de la piscina mig excavada al rocam hi vaig posar la declaració d’amor que no m’havia atrevit a dir en persona a la Montse, i la vaig amagar en una escletxa; i també vaig fer un mapa per retrobar el paper. I aquest mapa, el mapa del tresor, el vaig tenir molts anys, va córrer entre els meus papers fins molt gran. Encara a vegades, ja casat, m’apareixia entre els papers i deia “mira, el mapa del tresor”, i somreia, recordant aquells anys i imaginant que el tresor, amb la primera nevada, se’n devia anar en orris, com si fos un somni.

Pensar en un nano de postguerra, a Barcelona, amb aquella tristesa, que de sobte passa un Nadal en aquella casa, amb aquella neu i aquell foc, i el caliu, i l’amor, dibuixa un paisatge inoblidable. I per acabar-ho de mitificar, vàrem visitar Ordino, que és el poble de la Neus Plandolit, la dona del Bartomeu, i allà hi havia un gran edifici de pedra on l’avi de la dona del Rebés havia fet un museu d’història natural amb girafes i, no t’ho perdis, crec recordar que també hi havia un elefant. Era com estar dins d’un conte, una cosa fantàstica. I només faltava el primer amor. Això és impossible d’oblidar.

Per a mi Andorra és un paquet, mitificat des dels 14 anys. I curiosament és un record que tinc blindat. Normalment, als llocs que tens mitificats no hi has de tornar perquè t’endús una decepció. Això m’ha passat a les Canàries i a la Vall d’Aran, on voldria no haver-hi anat mai més. En canvi, Andorra la tinc com blindada. Torno a Andorra i és com si anés a un altre lloc, no se’m fa malbé res. M’agrada el paisatge, i les muntanyes, no la ciutat; la ciutat és horrible. I és una pena perquè ho podien haver conservat. Teníeu un tresor i s’ha perdut, com el meu mapa. Però això ha passat a tot arreu.

Després de comentar que les ciutats s’han deshumanitzat (ciutats sense cafès, que no et protegeixen de la intempèrie), reflexiona sobre la cultura i la condició humana.

La condició humana és paradoxal. Tenim una part animal molt forta i el camí cap a l’àngel que deia Rilke és molt lluny. Vivim al planeta dels simis. Som una espècie que ha sobresortit dels altres animals i ha pujat una mica més, però aquí a dalt no hi ha ningú més que ell i fot un fred que pela. L’home ha perdut totes les capacitats de l’animal; n’ha adquirit alguna, insuficient per a la tranquil∙litat, i llavors té por, molta por. Llegiu Rilke, que ho explica. Fins i tot afirma que els animals s’adonen de les nostres pors i de les nostres incompetències. La principal és que no sabem viure en el món sense utilitzar-lo. La consciència que no té l’animal és una eina de dos talls que ens fa caure en aquestes paradoxes.

“La poesia és una eina per ordenar el món”

Però la necessitat de conèixer està lligada a l’essència de la nostra condició…

Sí, és clar. I l’augment del coneixement és imparable. Ara bé, la utilització d’aquest coneixement en un sentit o un altre… això ja torna a ser el planeta dels simis. Comprendre és ordenar. En el moment en què entres en una zona de desordre, val més que t’aturis i hi posis ordre. Posar ordre és cabdal. I la poesia és una eina per ordenar el món. Una eina de coneixement perquè ens ajuda a comprendre el passat, i a través del passat podem comprendre el present i alguna cosa del món.

Les persones mirem el món contínuament, intentant entendre’l. La poesia –i l’art en general– és imprescindible. Per exemple, malgrat que és hivern, ara, mentre parlem no passem fred perquè he encès la caldera de la calefacció; i no sé res de calderes, només sé que prement un botó funcionen; o sigui que la ciència i la tècnica m’han resolt un problema. La pregunta és: què passa quan el fred que fa no és físic sinó moral. Quin botó s’ha de prémer? De quina caldera disposem perquè el fred moral no ens geli? I veus que no hi ha caldera i que no hi ha botó, que no hi ha res més que les arts, les ciències i la filosofia, per dir-ho ràpidament. Per a alguns també hi haurà la religió, però només hi ha quatre o cinc coses que ens poden ajudar, i tenen una maleïda característica, que el dia que se te’n va un ésser estimat no pots dir “quin fred moral que fa” i encendre la calefacció. No, havies de tenir-la encesa abans, o has de tenir una caldera que saps fer anar perquè l’has manejat des de jove. Aquesta caldera és la cultura: la cultura és l’única eina per escalfar-te d’aquest fred moral que segur que et perseguirà tota la vida.

El dolor és present en la vida de les persones, i quan t’arriba no el pots gestionar; tant se val si és mal de queixal com el dolor per una pèrdua: quan t’arriba, és brutal. Ara bé, per sort la mateixa naturalesa fa que aquest dolor evolucioni, i en el cas moral es transforma en una cosa que té molt mala premsa, la tristesa, un dolor que pots gestionar i et protegeix. Què volia dir que la gent havia de dur dol durant un any? Doncs que era el temps que es necessitava per transformar aquell dolor en alguna cosa que tu, amb les teves eines, gestiones. Quines són aquestes eines? Tornem al mateix: la cultura. O sigui, si tens Schubert, per exemple, és menys dur.

“L’únic avantatge d’estar en aquest cim de l’escala animal, aquest cim on fa tant de fred i s’hi està tan malament, és precisament la intel∙ligència.”

A No era lluny ni difícil hi ha un vers que podria ser el corol∙lari de la tesi de la tristesa protectora: “Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.” Però passem a un tema més alegre. Què en pensa, dels premis, algú que ha guanyat gairebé totes les mencions possibles?

En realitat el reconeixement és superflu. Amb els premis no hi has de perdre gaire temps ni energia. La qüestió és que la teva vida sigui intensa en el moment en què escrius. Contra això hi ha l’ego, la vanitat, pecats capitals que hem perdut de vista, igual que les virtuts teologals. Com si no ho necessitéssim perquè, com que ja som laics, sembla que no ho necessitem. Però no és un problema religiós, ep! L’orgull, la luxúria i tot això són els nostres problemes habituals. I és clar, la prepotència que et dóna l’orgull, que en el fons sabem que és por, i com que tens tanta por, vols que et donin premis, i si te’n donen sembla que et donin una armadura que et protegeix i ja no has de tenir por. Doncs és mentida, en realitat no hi ha armadures. T’has de conèixer a tu mateix i saber on ets. No per no sentir vanitat, sinó perquè quan arribi la vanitat hi sàpigues fer front, perquè segur que arribarà; d’això no te n’escapes.

Ara, no és el mateix que hi hagis pensat que el fet que t’agafi amb els pixats al ventre; aleshores estàs perdut, si caus en aquest parany dels premis, perquè són dos problemes: el primer, la mateixa supèrbia; i l’altre, que no en tindràs prou i en voldràs més, de premis. L’única solució és la intel∙ligència. La intel∙ligència sempre és útil. No reneguis mai de la intel∙ligència, ni en nom de la sensibilitat, perquè la sensibilitat no és res més que una forma d’intel∙ligència. L’únic avantatge d’estar en aquest cim de l’escala animal, aquest cim on fa tant de fred i s’hi està tan malament, és precisament la intel∙ligència.

La trajectòria poètica comença el 1975, i després de tants anys i un bon nombre de títols, incloent-hi diverses antologies, apareixen les obres completes. Com veu la seva pròpia evolució? Hi reconeix diverses etapes?

Jo diria que està formada per dos quartets. Primer Llum de pluja, Edat roja, Els motius del llop i Aiguaforts, quatre llibres que no m’importaria fer-los en un de sol. Després dos llibres singulars que no tenen res a veure amb la resta, Joana i Estació de França, que apareixen en circumstàncies especials: el primer, amb motiu de la mort de la meva filla Joana, i Estació de França és un llibre que vaig a fer a Madrid. Fins i tot sorgeixen d’una forma diferent i farien de frontissa entre un quartet i l’altre: Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia, Misteriosament feliç i No era lluny ni difícil. Es perd el senyal, l’últim llibre, ja és una cosa diferent.

“Jo necessito sentir que darrere de les paraules hi ha la vida, i per tant, que les paraules em portaran tota la netedat però també tota la brutícia de la vida.”

Aquest és l’Any Espriu. El lector en pot reconèixer rastres en alguns dels seus poemes? I d’altres autors?

Sí, és clar, Espriu, Vinyoli. I Maragall, molt. I Verdaguer també. Però és diferent. Així com a Maragall hi arribes amb el sentiment i la intel∙ligència, a Verdaguer hi arribes més amb l’agraïment perquè veus que sense Verdaguer no series res. I aleshores t’interesses per ell i acabes veient que Verdaguer, dins del seu món, era un gran poeta. I que té alguns poemes que tu, que estàs en un altre món, encara pots fer servir. O sigui que en una relació d’aquestes no me’l saltaria mai. Noto que sense Verdaguer jo no seria; en canvi sense Carner podria ser perfectament. Això no vol dir que no admiri Carner i que no el valori. Verdaguer i Maragall, Vinyoli i Espriu tenen una característica comuna: utilitzen una llengua que és la que es parla. Carner i Foix, en canvi, utilitzen una llengua que no es parla, una llengua artificial, creada, i amb això m’hi trobo incòmode perquè no puc separar la llengua que es parla al carrer de la llengua escrita. Jo necessito sentir que darrere de les paraules hi ha la vida, i per tant, que les paraules em portaran tota la netedat però també tota la brutícia de la vida.

Anem apropant-nos al veritable mapa del tresor, el camí que porta cap als bons poemes…

El precipici és allà on pots caure si exageres la teva manera de fer poesia. Cada poeta té el seu precipici. El necessita. El bon poema on és? Suposem que et trobes prop d’un penya-segat dels cingles de Bertí. El bon poema on és?, a la zona segura? No! Si escrius aquí no atrauràs cap lector perquè el que escriuràs no tindrà cap interès, i si hi ha algú que no és ruc és el lector de poesia. T’has d’acostar a la vora. A quina vora? A la teva. Cadascú té el seu precipici. Jo crec que el meu és el ridícul. Si em passo, caic en el ridícul. Però els bons poemes es fan a la vora d’aquest precipici. T’hi has d’acostar al màxim, sense caure-hi. Aquesta és la llei: si fas un pas de més, caus. Aleshores s’ha acabat. I aquell poema se’n va. I molts poemes notes que estan a la vora i pateixes fins que els salves.

“Si, com a lector, un poema no l’acabes dient “aquest sóc jo”, és un mal poema.”

La conversa amb Margarit és fluida i ens condueix pel territori de la literatura evitant els paranys que ens posa la condició humana, i a poc a poc sembla que, resseguint el seu mapa, ens va apropant des dels cingles de Bertí a aquelles roques de la piscina del Park Hotel on va amagar els secrets de la poesia. Un poeta que, com la major part dels genis, reconeix que la inspiració sense treball no és res. I que afirma que la poesia és una destil∙lació.

L’objectiu de la poesia és el lector. El final del poema sempre es troba en el lector, que l’ha d’acabar pensant “aquest sóc jo”. Així s’ha d’acabar un poema. Si, com a lector, un poema no l’acabes dient “aquest sóc jo”, és un mal poema, o almenys és un mal poema per a tu. Normalment, si això no es produeix, el 99% de les vegades és culpa del poeta. El poeta ha de fer els poemes a partir de la seva vida. Per què? Doncs perquè no té altra cosa. A mi ja m’agradaria fer poemes a partir d’altres vides, però no puc; és impossible.

Només tens la teva vida com a material per construir un poema. Ara, d’aquesta vida teva has de saber trobar les coses que no només siguin teves, sinó també de tothom. I això és el que no sap fer tothom o no surt a tots els poemes; i quan no surt, el lector mira el poema i pensa que tot allò està molt ben escrit però que no té res a veure amb ell. Això en una novel∙la no passa mai, i aquesta és la gran dificultat de la poesia. En una novel∙la hi vas disposat a sortir de la teva vida i anar a la vida d’un altre, real o fictici, és igual: tu surts de tu i te’n vas allà. És veritat que allà a vegades trobes coses que et retornen, però moltes vegades no, i tu no et dónes per estafat. En canvi, en un poema això no t’ho pots permetre. Entres en un poema buscant-te, i si no t’hi trobes, en aquell poema no hi tornes. Si olores que hi ets, llavors el poema ha complert perquè vol dir que en cada nova lectura t’hi trobaràs més. O sigui que un poema és una partitura oberta, on l’intèrpret (el lector) té molta llibertat. El poema ha de ser això: el poema l’has de començar amb tu i ha d’acabar amb l’altre.

I quan deixem d’enregistrar, la conversa sobre la vida i la poesia (que el poeta identifica amb la veritat) continua, i sortim al pati, on, mig amagat, hi ha un altre tresor, un bust de marbre que també ha tingut la seva història de naufragis abans d’arribar a aquesta “casa del balcó i de l’eixida” que “té una llum de conversa i refugi”.

 

HOTEL ANDORRA PARK

L’home llegeix l’insomni al vidre fosc.
Aquí, on després van construir l’hotel,
aquell noi va amagar sota una pedra
una carta d’amor i va fer un mapa,
el veritable mapa d’un tresor.
Però el tresor era una covardia:
el que no s’atrevia a dir a una noia.
La seva última carta d’amor,
aquesta sí que va donar-la en mà.
Llavors la covardia o el menyspreu
—no ho sabrà mai— venia d’una dona.
Va arribant l’alba als vidres de l’hotel
com un vaixell de guerra.
Cap dona no es recorda de cap carta.
Els núvols presagien fred i neu.

Joan Margarit (2007). Dins Marbre d’aire. Andorra la Vella:
Editorial Andorra, 2012.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC