Enyorança d’Andorra

Des de la revista Portella em demanen que faci un text per parlar del vincle que en Miquel tenia amb Andorra. Se’m demana, a més, que ho escrigui tot fent referència particular al poema “Comiat”, del llibre que va dedicar al vostre país.

No em puc estar de començar aquestes ratlles dient que no puc fer­-ne una ressenya literària perquè no estic a l’altura, però en canvi crec que puc parlar­-vos des d’una vessant més humana. Puc parlar tant del vincle que vaig poder compartir amb ell, els anys que vàrem conviure, com dels viatges que regularment vàrem fer a Andorra.

Abans de començar a escriure he llegit el poema “Comiat”. En Miquel parla de dolor, i també de nostàlgia. Em sembla que el dolor al qual ell fa referència és en bona mesura el dolor fruit de la seva malaltia, que ja patia aleshores des de feia anys, però també el dolor que el “fuetejava” i que era fruit de la malaltia que patia la Dolors, la seva primera esposa, i que aquells anys l’afectava particularment.

Il·lustració de Mònica Armengol

Per tot plegat, el seu poema parla d’una enyorança, d’una nostàlgia cap a Andorra, com si d’alguna manera acceptés que ja mai més hi podria tornar. Malauradament, la malaltia es va endur la Dolors el mateix any en què es va editar el llibre Andorra, postals i altres poemes. Un any més tard, ell i jo vàrem començar la nostra vida junts. Des d’aquell moment, les nostres visites a Andorra varen ser molt sovintejades.

Veníem un cop cada any! A Andorra en Miquel hi tenia –hi té encara– molt bons amics: amb en Joan Rosanas –ja desaparegut– i en Toni Morell hi va poder mantenir una amistat continuada. Amb en Joan i amb la seva família ens vèiem molt quan pujàvem.

Recordo les converses que manteníem a la seva Casa dels Ocells, a Escaldes­-Engordany. La seva amistat i generositat van estar a punt de concretar-se en el somni de poder tenir un petit espai a Andorra, però malgrat els esforços fets, la idea no va poder quallar. En Miquel patia particularment la calor i els mesos més calorosos, entre maig i setembre, segurament li hauria agradat fer estades més llargues a Andorra.

Arxiu personal Montserrat Sans

Quan pujàvem, l’Hotel Delfos era el nostre camp base per poder fer visites als llocs que en Miquel preferia per davant dels altres: la vall d’Incles, el Serrat, els Cortals d’Encamp, Sant Miquel d’Engolasters… De tota manera la voltàvem molt, Andorra, i des de la Rabassa fins al coll de la Botella la resseguíem moltes vegades. Sempre pujàvem pels volts de maig, quan les grandalles omplien tots els prats de la vall. Aquesta vall tancada, recollida, amb uns límits que una mirada a l’horitzó et permet de resseguir, li donava una sensació de seguretat. Ell preferia aquest horitzó aixecat i amb muntanyes que no pas una plana.

Potser Andorra era l’únic lloc que l’hauria pogut fer marxar del seu poble, Roda de Ter. Abans, jo no hi havia estat més d’un parell de vegades, a Andorra. Visitar-­la amb en Miquel i conèixer.­la a fons des d’aquesta seva admiració em va acabar encomanant aquest mateix sentiment i ara, quan en tinc l’oportunitat, també vinc a fer una visita per retrobar-­me amb aquests espais que vàrem visitar junts.

Volia acabar agraint molt sincerament a les persones que han tingut aquesta iniciativa de dedicar el dossier de Portella a en Miquel i a la seva relació amb Andorra. Ell hauria estat agraït per la vostra iniciativa i segur que pensaria que amb aquest homenatge també heu fet un reconeixement a la poesia i a la llengua que compartim.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC