Ester Nadal parla de l’Andorra de Max Frisch

El text de més avall havia de ser la simple transcripció d’una entrevista cara a cara amb l’Ester Nadal. Sobre el paper tot semblava d’execució senzilla. Sospitosament senzilla. Tots dos volíem fer l’entrevista: era tan sols qüestió de trobar dia, hora i lloc. No vam ser-ne capaços, però. Vam intentar quedar durant mesos. Per dir-ho à la Holden Caulfield, els milions de trucades que vam intercanviar es van evidenciar inútils. Quan l’una –arrelada però cosmopolita– era a Barcelona o en un racó perdut de França, l’altre era a Andorra o al mercat d’Organyà. Quan l’un era a Andorra i l’altra també, tampoc no podia ser per culpa d’un compromís familiar o laboral d’alguna de les parts contractants. Finalment vam haver d’acceptar l’evidència: calia renunciar a l’entrevista clàssica. Si vaig aconseguir arramassar-li aquestes paraules va ser gràcies a la seva generositat més que no pas al meu encant. El correu electrònic va fer la resta. Les preguntes formulades giraven entorn de relacions de l’Ester amb el drama Andorra, algunes de certes –pretèrites i presents– i algunes encara latents en algun plec de l’avenir.

No et sé dir quan ni com em vaig trobar per primer cop amb l’obra de Max Frisch. Quan vaig començar a fer teatre una mica més seriosament i a llegir teatre amb una mica més d’interès més enllà de l’àmbit purament escolar, cap a 16 o 17 anys, vaig llegir l’obra. Ja d’entrada em va sorprendre que una obra amb aquest títol no fos molt més coneguda i popular al nostre país. Em va semblar estrany, misteriós, que no hagués estat mai traduïda al català.

La vaig llegir en francès i vaig pensar que o bé era una obra molt menor que l’atzar m’havia posat entre mans o bé alguna cosa lletja que calia amagar quan els andorrans no n’havien fet cap cas fins llavors…

Il·lustració de Jordi Casamajor

La lectura de l’obra em va deixar impactada. La duresa que desprenia, el dolor de l’autor que el duia a parlar així del seu país, d’un petit estat –Suïssa, és clar! No pas Andorra, és clar!–… i em van començar a malsonar alguns comportaments dels petits llocs tan-paradisíacs-i-proteccionistes… Ho repeteixo, em va impactar el tema tant com l’expressionisme de l’escriptura. En fi, que aquesta obra em va trencar molts esquemes, tant a nivell literari com personal.

Crec que en el camí ens anem trobant lectures que ens fan créixer; aquesta en va ser una. Però em vaig quedar amb aquestes impressions només per a mi, íntimament. I en arribar a l’escola de teatre a París, tots els alumnes de parla alemanya em van començar a dir: “Ah! Tu ets d’Andorra? Existeix realment!” L’obra era molt coneguda per tots ells! I d’alguna manera em vaig enfadar: com podia ser que no hagués estat traduïda encara al català? Com podia ser que no fos una obra molt i molt coneguda per tots els andorrans? Alguna cosa no acabava de funcionar correctament si aquesta obra no era coneguda, traduïda, muntada. Que potser fa vergonya que l’autor sigui tan dur amb els seus personatges andorrans? Però si és una ficció! És teatre! Per què? Que potser ens hi hauríem de sentir identificats, amb aquests andorrans, amb aquesta plaça blanca, emblanquinada del calç, amb aquesta por pels de fora?

Fa quinze anys que vaig començar a posar en marxa la maquinària, que sempre comença pel desig, de muntar algun dia aquesta obra. La vaig rellegir cada dos o tres anys i cada vegada hi descobreixo més plecs, més capes doloroses, és clar, però que demanen a crits de veure la llum de l’escenari i, si pot ser, d’un escenari andorrà, és clar. Tot i que l’autor deixa ben patent que el títol de l’obra no té res a veure amb el país que porta aquest nom, que només és una maqueta experimental.

El dia 25 d’octubre del 2010, un dilluns a les 21 hores, al Teatre de les Fontetes de la Massana, es presenta la lectura dramatitzada de l’obra. És una primera aproximació per poder començar a sentir com prenen forma els personatges i començar a imaginar com podria ser una posada en escena comme il faut de l’obra. M’agraden molt les lectures dramatitzades perquè com a espectador et deixen marge per imaginar l’espai, els moviments, el decorat i el vestuari, i cada un pot anar més lluny del que de vegades els mitjans o l’espai físic real ens obliguen a limitar.

En aquest cas vull muntar una lectura molt senzilla, cedint tot el pes al text i al sentit de l’obra, però el meu gran anhel era fer-ho amb els actors amb qui més endavant m’agradaria muntar l’obra, i comptar també amb actors aficionats del Principat per als papers més petits. I resulta que en aquest cas serà molt possible que es pugui fer tal com ho estic imaginant. De moment, tots els actors de la primera opció a qui he proposat de participar en la lectura han dit que sí. Pot ser que a última hora algú d’ells tingui algun problema d’agenda amb alguna gravació a la tele o algun assaig de teatre, però en essència ja seran els actors que idealment formarien el millor càsting.

Per a aquesta lectura m’imagino l’espai escènic ocupat per pupitres d’escola, com a referència a la professió d’un dels protagonistes de l’obra; els actors asseguts als pupitres amb el text. M’imagino anar sentint la lectura de l’obra sense gaires moviments. M’imagino anar deixant només que el pes de les mateixes paraules ens vagi conduint cap a la tragèdia final. Precisament a través del mínim moviment dels actors voldria que quedés reflectida la immobilitat del pensament i de les idees dels personatges.

Lectura dramatitzada de la versió en català d’Andorra de Max Frisch.
Escena Nacional d’Andorra 2010. Fotografia: Tony Lara

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC