Festival Ull Nu: el canvi continu

És l’esdeveniment audiovisual més consolidat al país i, alhora, un projecte viu i en permanent experimentació.

Fa tretze anys, el Departament de Joventut del Comú d’Andorra la Vella, amb Marc Pons com a responsable, va voler impulsar una iniciativa per donar visibilitat als joves del país que es dedicaven al món de l’audiovisual. Els encarregats de tirar-la endavant van ser l’espai Artèria del Servei de Joventut i el col·lectiu Ull Nu, un grup de creadors audiovisuals que va començar a caminar amb Èric Arajol, Stefi Ruano i Alfons Casal al capdavant. El desembre del 2005 va néixer la Mostra Audiovisual de Joves Creadors d’Andorra, un espai per projectar i donar a conèixer el talent d’estudiants i jovent del país que feien els primers passos en el sector. Era l’embrió del que avui coneixem com a Ull Nu, el Festival de Cinema Emergent d’Andorra“, que enguany ha celebrat sis anys.

De la Mostra Audiovisual se’n van fer quatre edicions, i des de l’inici una de les voluntats va ser posar en relleu les noves tècniques, incorporant-hi seccions –a més de les de ficció, documental, animació o publicitat com la de videocreació i la de videojòquei. Va arribar un moment, però, que els organitzadors van veure la necessitat de renovar-ne el format i l’any 2012 van fer un pas endavant en convertir el certamen en un festival de curtmetratges. Va agafar un caire més competitiu però va mantenir la intenció originària de mostrar el talent jove (de menors de trenta-cinc anys) i els nous formats creatius.

“Vam pensar, però, que no n’hi havia prou amb això i vam decidir obrir fronteres”, recorda Hèctor Mas, l’actual director del festival i membre del col·lectiu des de la segona edició de la Mostra. És així com l’esdeveniment va passar a anomenar-se Festival Audiovisual de Joves Creadors dels Pirineus, i per primera vegada s’obria a rebre projectes no només d’Andorra, sinó també dels territoris que conformen la serralada: Lleida, Girona, Osca, Navarra, Guipúscoa, Pirineus Orientals, Pirineus Atlàntics, Alts Pirineus, Alta Garona i Arieja.

Això va permetre un salt tant qualitatiu com quantitatiu: de la vintena de treballs que es van rebre en l’última Mostra, es va passar a seixanta el primer any de Festival i a noranta-set a la segona edició. Amb tot, els impulsors van voler mantenir l’essència de la Mostra, conservant un gran nombre de categories per continuar oberts a qualsevol tipus de proposta: ficció, documental, animació, videoart, videoclip, publicitat, temàtica esportiva i també una categoria per a menors de divuit anys.

Amb els anys i l’experiència, algunes categories han anat desapareixent, i també es va optar per un canvi de dates; es va passar de celebrar-se a la tardor a fer-ho al febrer, per la qual cosa l’any 2014 no hi va haver Festival.

Amb l’objectiu d’apostar encara més per la qualitat, a partir de la tercera edició es va ampliar encara més el territori de participació i es va fer extensiu a tot Euskadi, Catalunya, Navarra, Aragó, Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Aquitània. El motiu: poder incloure-hi capitals com Barcelona, Bilbao o Montpeller, on hi ha més producció i més qualitat. El material rebut el 2015 es va triplicar, però es van projectar menys treballs per categoria, amb una aposta pel millor material.

Professionalització de l’equip

L’organització també ha tingut canvis al llarg dels anys. A la segona edició, el col·lectiu Ull Nu es va convertir en associació, i de mica en mica s’ha professionalitzat. “Després de constituir-nos com a associació, ens vam adonar que el projecte creixia, que necessitàvem algun tipus d’estructura, i des del Comú també se’ns va demanar que en la mesura que fos possible comencéssim a ser autosuficients”, explica Hèctor Mas. És així com es va decidir crear la figura d’un director que agafés les regnes del projecte i es van començar a definir les tasques de cadascú, perquè fins aleshores totes les decisions es prenien de manera conjunta.

Els organitzadors reconeixen que és molt difícil que un festival sobrevisqui sent autosuficient. Es poden trobar vies de finançament a través de patrocinadors privats, venda d’entrades o inscripcions a tallers, però sempre cal l’ajuda del sector públic.

Un dels passos importants va arribar el 2016, amb la signatura d’un conveni amb el Ministeri de Cultura i el Comú d’Andorra la Vella per rebre una dotació econòmica fixa anual –de 24.000 euros– durant els tres anys següents. Fins llavors, el certamen depenia de les subvencions que els atorgaven cada any les dues administracions, però la planificació es feia difícil perquè el col·lectiu no sabia per endavant de quants diners podria disposar. Després que aquest 2018 s’hagi celebrat el sisè Festival, ara toca renovar el conveni. Hèctor Mas considera que s’ha d’aconseguir negociar-lo a l’alça, perquè “els darrers tres anys sempre hem intentat anar a més, i cada any hem estat un punt per sobre de l’anterior amb el mateix pressupost. Per tant, crec que ens ho hem guanyat perquè hem complert”.

De fet, la dotació econòmica garantida ha permès potenciar la comunicació de l’esdeveniment, la captació de treballs de més qualitat i les activitats paral·leles relacionades amb el sector audiovisual que han complementat les sessions de projecció de les obres a concurs. L’objectiu que es persegueix amb aquestes propostes complementàries és que el consum de cinema o d’audiovisual vagi més enllà i es converteixi en una experiència. I alhora, despertar altres tipus d’interès més enllà de les projeccions i poder arribar a un públic més ampli.

Així, al llarg d’aquests últims anys el Festival ha comptat amb la participació de professionals capdavanters en l’àmbit dels especialistes de cinema o dels efectes especials, de responsables de programes com Salvados o de personalitats com la fotoperiodista Joana Viarnés. S’han fet exposicions sobre material gràfic de pel·lícules, actuacions en viu, tallers de maquillatge o de reutilització de material obsolet, projeccions en indrets tan singulars com la llacuna de Caldea, col·loquis amb els protagonistes de treballs que s’han emès fora de concurs, i s’han donat a conèixer projectes audiovisuals d’èxit. A més, també s’han creat propostes com el “Vermut i sèries”, per fer l’aperitiu mentre es pren part en una conversa sobre les sèries més interessants del moment, o la secció “Pro”, dirigida als mateixos participants o altres joves realitzadors per debatre sobre l’actualitat del sector.

El Festival també té un vessant formatiu, ja sigui a través de la secció “Pro” o a les escoles, posant en contacte estudiants amb creadors. A més, des del 2014, juntament amb el Servei de Política Lingüística, s’impulsa el RECcrea, un concurs de curtmetratges adreçat a estudiants de segona ensenyança. Els membres d’Ull Nu assessoren els participants i al certamen es projecten els treballs guanyadors. Al llarg d’aquests anys tampoc han faltat les col·laboracions amb festivals d’èxit d’altres territoris, com l’Animac o el DocsBarcelona.

Nova secció de llargmetratges

“Un festival és un projecte que ha d’estar viu i que s’ha d’anar adaptant sense tenir por als canvis”, assegura Mas. Però també destaca amb orgull que tots els passos que s’han fet per fer-lo créixer han arribat de forma natural, sent sempre conscients de les limitacions i que mai han forçat salts qualitatius o estructurals enormes. Una de les innovacions que feia temps que tenia al pensament era posar en marxa una secció a concurs de llargmetratges òpera prima. I es va estrenar en la darrera edició, que es va celebrar del 28 de febrer al 3 de març del 2018. En van veure la necessitat tenint en compte que les noves tecnologies i el consegüent abaratiment de costos han fet que els realitzadors cada cop s’atreveixin a fer el seu primer llargmetratge a una edat més jove, i com a festival destinat a joves creadors havíem de respondre a aquesta realitat.

Malgrat que va representar un risc per a l’organització, perquè no sabien si hi hauria gaire producció, finalment van rebre nou ficcions i sis documentals, de manera que en fan un bon balanç. Es van seleccionar i projectar quatre pel·lícules i un documental, adaptant-se al volum i als hàbits del públic andorrà i, a més, van ser estrenes a Andorra; per això van poder oferir un producte de qualitat que no s’havia pogut veure al país, com Estiu 1993 o Júlia Ist.

Després d’adonar-se que les fronteres entre gèneres cada cop són més difuses, en la passada edició també van decidir deixar de donar un premi per a cada categoria i fer que totes les obres competissin entre si. Mas recorda que molta gent ens deia que els premis només recaurien en ficcions o documentals, que és el que més tirada té, però no va ser així; van quedar prou repartits. A més, aquest nou format també evita haver de seleccionar el mateix nombre de treballs per a cada categoria, cosa que comportava haver de deixar fora obres bones de les modalitats amb més producció i seleccionar-ne d’altres encara que no tinguessin el nivell desitjat.

Reforçar el concepte experiència

Hèctor Mas no té ni idea de com serà el Festival d’aquí a deu anys, prefereix pensar més a curt termini i tocar de peus a terra. La seva prioritat és millorar en qualitat, més que en nombre d’espectadors –que enguany van arribar a mil cinc-cents– o en quantitat d’obres presentades.

Per això, descarten de moment convertir-se en un certamen internacional, perquè no necessitem rebre curts de la Xina o dels Estats Units, a prop nostre ja hi ha coses de molt bona qualitat.

Pel que fa al públic, tenen clar que no és fàcil mobilitzar més gent del país, per una qüestió d’hàbits, i una de les possibilitats amb què treballen és en portar una figura mediàtica, tot i que consideren que cal buscar l’equilibri entre un nom que sigui prou conegut i que per a l’organització tingui interès i encaixi en els objectius del Festival. Pel director, una de les grans fites seria aconseguir que vinguessin espectadors expressament a Andorra per gaudir del Festival. Però el nombre d’espectadors no és el seu objectiu principal: “Si vols portar molt públic, ja tens el Cirque du Soleil, que per a això el fan, no?”

De cara al futur, Mas té clar que li agradaria que el certamen sortís al carrer, per reforçar molt més el concepte d’experiència. Pensa en propostes com ara instal·lacions, projeccions a l’aire lliure amb experiències immersives, la creació de sinergies amb l’entorn o la posada en contacte de l’esdeveniment amb la tradició cultural andorrana. Per a més detalls, caldrà esperar que es presenti l’edició 2019, que aquest cop tindrà lloc al maig per gaudir d’un temps més favorable per sortir al carrer.

Estem deixant passar un tren”

Per Hèctor Mas, el Festival Ull Nu s’ha convertit en una data cultural de referència i en un dels pilars de la indústria audiovisual del país, però perquè bàsicament no hi ha gaire més. No dubta que no hi hagi talent, sinó que justament n’hi ha molt per la població que té Andorra. Així, Mas reconeix que tots els que volen fer carrera han de marxar a fora. “Per què no podríem aconseguir que tota aquesta gent tingui un peu, o un dit, a Andorra?”, es pregunta.

Assegura que si en una cosa estan d’acord tots els que treballen en el sector audiovisual és que Andorra té possibilitats a l’hora d’atreure rodatges. “Tens localitzacions de ciutat i a quinze minuts un espai remot a la muntanya per rodar al bosc o en un lloc que sembli el pol Nord. És un lloc agradable i no hi ha traves pel que fa a permisos, perquè tot està per fer.”

El que passa és que tot això s’hauria d’organitzar d’alguna manera i aquí és on hi ha el debat. Apunta que tant es podria fer una acadèmia, com una associació de professionals o una film commission. En qualsevol cas, creu que el primer que s’ha d’aconseguir és que les administracions vegin els beneficis que això pot reportar al país, ja sigui econòmicament, en llocs de treball o en imatge, com s’ha pogut veure recentment amb la sèrie Félix, de Movistar+. I el següent pas és que es pugui canviar la legislació per posar més facilitats pel que fa als tràmits duaners, que encareixen les produccions.

Hèctor Mas lamenta que no hi hagi interès, o almenys aparentment, perquè si no el Govern ja s’hauria reunit “amb els representants de la indústria audiovisual per conèixer les problemàtiques compartides i mirar de posar-hi remei. Estem deixant passar un tren que seria molt interessant agafar, almenys per provar-ho”, perquè creu que la inversió i l’esforç en relació amb el benefici compensarien. De fet, alerta que l’any passat va ser un any molt fort pel que fa a produccions, sobretot per Félix, però enguany ha estat més d’estrenes que de projectes.

Integrants del col·lectiu Ull Nu en la darrera edició del Festival:

Hèctor Mas (director), Sara Valls (producció i art), Laura Vivet i Andrea Forcada (comunicació), Tanya Brum (producció i comptabilitat), Irene Clua (dis-seny), Andrea Milà (producció i assistent del jurat), Alba González (producció), Daniel Arellano (captècnic) i Vicenç Baiges i Àlex Ponsa (com-s’ha-fet i fotografia).

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC