Art

Francisco Sánchez: reverberacions oníriques

Francisco Sánchez somia paisatges. Paisatges freds, d’una fredor àcida i tònica; lluents, d’una lluentor metàl·lica i elèctrica, com la fotografia de daguerrotip. L’estil oníric dels seus llenços es fa més evident per l’encongiment cromàtic, que acaba cristal·litzant en un predomini de la monocromia.

L’artista ha anat desenvolupant una tècnica feta a mida: parteix d’una lluminosa preparació de la superfície, al damunt de la qual dibuixa al carbonet, estén veladures i esfuma contorns per obtenir efectes semblants al relleu escultòric del marbre.

És una pintura propera a la grisalla que treballa clarobscurs molt matisats, gradacions d’un sol color —grisos, ocres, blaus… colors que connoten la pedra—, i riques amalgames d’on emergeix el dibuix i la llum. Mitjançant aquest sorprenent efecte camafeu —sortints mats en contrast amb els fons llisos i lluents—, Sánchez aconsegueix una espectacular sensació de profunditat i amplitud; grans espais adobats per al desplegament d’una iconografia surrealista i romàntica, en un to sublim, monumental, grandiloqüent. 

Capbussem-nos en aigües embravides, encimbellem-nos en escenografies wagnerianes, escoltem les reverberacions oníriques d’aquest artista andorrà que, juntament amb Helena Guàrdia, ha assumit la responsabilitat de representar-nos a la Biennal de Venècia.

Reportatge a Francisco Sánchez

En el marc de les activitats de la iniciativa pública ‘La cultura no s’atura’ per donar visibilitat aquest 2021 al sector durant la pandèmia de la Covid-19 la productora audiovisual Qucut va realitzar aquest reportatge sobre l’artista:

Imatges d’un viatge en tren, per Faust Campamà

Fa anys que conec el Francisco Sánchez i el seu treball. L’he pogut anar seguint a través de gairebé tots els avatars i les etapes creatives; també a través del periple de multitud d’experiències personals que hem compartit. La feina del Francisco no és fàcil d’explicar, com tampoc no ho són les sensacions i els sentiments que ens vol comunicar amb la seva pintura misteriosa, elaborada amb el llapis dels somnis. La llum roman amagada a l’ànima de la seva obra i m’hauria resultat molt difícil entendre el sentit últim si un dia, durant un dinar, no m’hagués explicat un viatge. Un viatge que va començar quan era un nen i que encara continua a hores d’ara.

Si és realitat o somni… Qui ho pot dir, això? Ara mateix no sabem si dormim o si, potser, estem somiant que vivim…

[…] Recordo aquelles estacions antigues, mal il·luminades, en les quals uns llums que penjaven d’un fil inestable maldaven per clarejar amb prou feines un espai rodó de l’andana; un recer minúscul on, amb els meus pares, ens protegíem de la foscor amenaçadora. Mirant a dreta i esquerra podia veure al llarg de la vorera altres illots de llum, iguals que el nostre, que protegien de l’ombra sinistra la resta dels viatgers, carregats també de maletes i paquets. Com si es tractés d’un foc a terra, ens recollíem a l’interior d’aquelles bosses protectores de claror groguenca, mentre esperàvem l’arribada del tren.

La campana anunciava la proximitat de la màquina i la mare, com si tingués por que m’engolís, m’estrenyia la mà, apropant-me al seu costat. L’entrada del monstre a l’estació, entre grinyols i esbufecs d’animal cansat, anunciava l’inici del viatge esperat. Un cop a dalt, les dues tires de finestres, arrenglerades com si fossin els quadres d’una exposició fantàstica, em mostraven cadascuna el seu trosset de món. Jo m’afanyava a seure al costat d’un d’aquells vidres, a través del qual podia veure passar el paisatge sempre canviant. La cadència del ‘troc-catroc’ i el suau moviment del vagó eren la referència del rumb precís que ens portava directes a l’albada i a l’esperança de les primeres llums, portadores de la vista panoràmica d’un territori espectral, on les ombres començaven a donar pas a la llum i a les primeres formes dibuixades.

Entre les boires matinals, muntanyes llunyanes, arrenglerades com rècules d’animals, passaven sense pressa per davant de la finestra. Em feien pensar en com la distància afecta el pas del temps, sobretot si les contraposava als pals propers de la llum que, l’un darrere l’altre, s’afanyaven a fugir ràpidament, com ho fan les experiències de la vida. A poc a poc, aquelles imatges impreses a les finestretes del vagó anaven quedant arxivades als meus ulls…

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC