Hysteriofunk: free jazz, funk, rock, psicodèlia, electrònica

Hysteriofunk (pronunciat amb u) és el projecte més pur i més creatiu de tots els seus membres. Roger Casamajor (teclats), Òscar Llauradó (baix), Lluís Cartes (bateria) i Oriol Vilella (guitarra) són “com un matrimoni” de quatre, diu Cartes. De fet, segons Vilella, “l’amistat és el que ha mantingut la banda viva” durant vint anys. L’amistat i, per descomptat, l’energia i la intensitat que bolquen sobre l’escenari, aconsegueixen traspassar, sacsejar i introduir el públic en el seu univers de “paisatges sonors”.

Hysteriofunk. D’esquerra a dreta: Roger Casamajor, Òscar Llauradó, Lluís Cartes i Oriol Vilella. Fotografia: Eduard Comellas.

El grup va néixer al 96 quan “ja havíem tocat tots els pals i teníem molt clar que tocàvem per diversió i satisfacció musical”, recorda Llauradó. “Vam començar a fer acid jazz”, que era moda gràcies a Jamiroquai, Incognito i James Taylor Quartet. “Era l’estil que ens posava” juntament amb el funk clàssic, diu Vilella, que afegeix: “De seguida vam començar a introduir nous elements” sota la influència de Rage Against de Machine, el rock dur dels 70 (Led Zeppelin, Deep Purple) i el més simfònic i progressiu de Genesis i Yes. “En aquella època també va començar la música electrònica”, constata Llauradó. Així que Hysteriofunk “sempre ha estat una confluència de mil històries”, conclou Vilella.

Sempre han fet el que els agradava, peces instrumentals sense encotillar-se: “El concepte és la imaginació sense límits”, assegura el baixista, que creu que l’èxit de la banda rau “en l’evolució i la investigació musical constants”. Sobre el procés creatiu, Casamajor va més enllà: “No triem la música que fem. Els temes sorgeixen com un poti-poti d’idees sense saber cap a on aniran, depèn dels ingredients d’aquell dia. És com cuinar sense buscar un plat en concret; et deixes anar.” A partir d’aquí desenvolupen estructures rítmiques complexes i melodies molt marcades. Per això, Internet i una logística acurada són la clau perquè la formació (la meitat a Andorra i l’altra meitat a Catalunya) treballi amb solvència.

Tenen clar que el seu espai és el directe, on també té cabuda la improvisació. Han actuat en tota mena d’escenaris, dues vegades fins i tot a l’Auditori Nacional, una ubicació a priori poc evident pel seu tipus de música però on van acabar ficant-se el públic a la butxaca. Prefereixen, en canvi, llocs petits que s’assemblin tant com sigui possible al local d’assaig. Així se senten còmodes i l’energia flueix entre ells de tal manera que contagien el públic de la satisfacció que senten sobre l’escenari. “La sensació que tinc quan acabo un bolo amb Hysteriofunk no és comparable a res del que faig”, indica Lluís Cartes, per qui la banda “és una teràpia”.

Tot i l’àmplia trajectòria, Casamajor afirma que a hores d’ara encara “no s’entén el nostre projecte”. Consideren que la bona crítica no s’acaba de traduir en prou actuacions. Potser perquè el seu públic potencial és més aviat al nord que no pas al sud d’Europa, una reflexió que han fet sovint. Després de vint anys de carrera encara els pregunten perquè no canta ningú. “Perquè nosaltres pintem una història i tu t’imagines el que et ve de gust. Això és una constant en tot el projecte. La música no és cerebral, és visceral, i si cantes ja condiciones i projectes un missatge”, exposa Casamajor.

Hysteriofunk ha editat cinc discos: Juanjo (2005), Directe (2006), Random (2010), Deco (2013) i Forma (2016), aquest últim publicat en un format trencador amb motiu del vintè aniversari. L’àlbum també inclou un llibre amb textos de David Gálvez i il·lustracions d’Àstrid Janer, i el treball audiovisual d’Isak Férriz i Ramon Tort. Es tracta d’una proposta transversal on cada col·laborador s’ha impregnat dels paisatges sonors del grup en el què tècnicament és el millor disc de la formació.

L’any 2017 Hysteriofunk va celebrar els 21 anys de la banda amb el documental ’21 anys d’Hysteria’, realitzat per Èric Rossell.

L’única discogràfica del país

A l’inici d’Hysteriofunk, Vilella va trucar a desenes de discogràfiques d’arreu i va enviar cintes i correus en anglès a totes les que tenien pàgina web. Només una va respondre i va fer-ho en català. Era Marc Pantebre, fundador de Disconforme, l’única empresa del ram al país, que es dedica només al jazz. En aquell cas, però, va apostar pel talent de casa. “Jo fent servir un traductor i resulta que era aquí al costat”, relata Vilella.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC