Irene Polo i la revolució del 1933

Repassem el xup-xup que es respirava a l’Andorra de l’època a partir dels articles que la reportera catalana va publicar al setmanari L’Opinió. Polo va cobrir les eleccions del 31 d’agost d’aquell any, convocades després de la destitució del Consell, sota la vigilància dels gendarmes de Baulard i amb els treballadors de FHASA en plena efervescència laboral. Com a analista política va resultar com a mínim ambigua, però brillà en canvi com a reportera hàbil i observadora aguda d’uns fets que es mouen entre l’èpica i el sainet. I això que encara falta a un any per al regnat del gran Borís!

Perdonin que comencem per l’anècdota, però probablement és el que una periodista com ella hauria fet. Som el dia abans de les eleccions i Polo repassa la mitja dotzena llarga de corresponsals que han coincidit al “principal hotel de la Seu” –l’Andria, amb tota probabilitat. Entre els catalans esmenta Maria Llum Morales, de La Vanguardia; Narcís Molins, de La Humanitat; Modest Sabater, de La Veu de Catalunya, i Josep Benavides, de l’Estampa. També hi ha Lawrence Fernsworth, que l’octubre del mateix 1933 va publicar Mountain Museum of Feudal Europe, el segon dels tres reportatges andorrans del National Geographic, i atenció –perquè aquí és on volíem anar a parar–, “una altra [periodista] nord-americana, roja, pigada, arrissada i saberuda, frívola i juvenil, enviada directa de The New York Times, que es pinta la boca com si fos un paisatge i es dedica al flirt amb tots els periodistes espanyols”. Hi perceben també un tonet sospitós? Ressentiment, potser? Despit? Gelós!? Per “roja i pigada”? Per “frívola i juvenil”? Per aprofitar l’ocasió i dedicar-se amb èxit aparent al noble art del flirt? Ella no ens ho diu, però aquesta atenció extemporània, aquesta personalíssima venjança, convida a la suspicàcia. Per alguna raó que només podem intuir li va tocar la fibra sensible i se’n va venjar com només ho poden fer els periodistes: deixant-la com un parrac a la crònica. Llàstima que ometés el nom de la reportera ianqui.

Irene Polo (Arxiu Nacional de Catalunya ANC 1-585-N-14376).

No és l’única vegada que a Polo se li escapa el llapis de les mans al llarg dels dos articles que va dedicar a les eleccions i que es van publicar el 22 d’agost i el 3 de setembre a L’Opinió. La segona no té aquest regust personal, diríem que íntim, però en canvi grinyola inquietantment a la nostra oïda. De seguida veuran per què. A Joseph Carbonell, el veguer adjunt, el ventila com un home “alt, flac, amb un dit de cabell molt gris i un bigoti i una barbeta igual de grisos, aguts, jueus…” I les cursives són nostres.

Jutgi el lector l’exactitud de la descripció amb la fotografia que acompanya aquest assaig. No se’ls han anat els ulls cap a aquest bigoti i aquesta barbeta aguts, jueus? I no els sobta, en la crònica d’una periodista a qui les editores de La fascinació pel periodisme defineixen amb total precisió com una dona “cosmopolita, moderna i progressista”? Si tota una Irene Polo era capaç de caure sense manies en l’estereotip de la barbeta aguda i jueva potser se’ns escapa alguna cosa sobre l’antisemitisme ambiental que es respirava els anys 30, i que supura fins i tot en la prosa de la reportera estrella de L’Opinió.

És clar que el veguer adjunt és sens dubte el personatge que surt més mal parat en aquest article. A Polo ens l’envien cap aquí perquè aporti una mica de llum als laberíntics episodis que se succeeixen a l’Andorra del 1933: des de l’ocupació de la Casa de la Vall, passant per la destitució del Consell (que havia acabat assumint les peticions dels revoltats) decretada el 10 de juny pel Tribunal de Corts, fins a l’arribada dels guàrdies mòbils francesos, amb el coronel Baulard al capdavant (18 d’agost) i oficialment amb la missió de garantir l’ordre fins a la celebració de les eleccions. Tot això, amb els centenars d’obrers espanyols que treballaven en l’erecció de FHASA contribuint a la sensació de caos i de desgovern amb la convocatòria no d’una, sinó de dues jornades de vaga.

Polo es planta per aquí dalt disposada a parlar amb tothom qui tingui alguna cosa a dir sobre l’enigma andorrà, que l’escriptor Cèsar August Jordana, company a l’època de Polo a les pàgines de L’Opinió, resumia en el número del 22 d’agost del 1933 en els termes següents:

“És impossible de destriar fins on arriba la lluita dels joves contra els vells, dels Coprínceps contra el Consell, dels síndics contra els veguers, i sobretot de descobrir les mans amagades que mouen els pitjors fils d’aquesta trama contra la llibertat andorrana.”

Se suposa que Irene Polo –que reuneix, en opinió de Jordana, totes les virtuts del bon reporter: “Paciència infinita, intel·ligència, astúcia, tenacitat i simpatia”– ens guiarà a través d’aquest laberint, i per aconseguir-ho interroga el síndic destituït, Roc Pallarès; el coronel Baulard; Josep Armengol, el mestre Orelleta, a qui descriu com “l’organitzador de tot el moviment polític d’Andorra”; l’alt funcionari del Ministeri d’Estat espanyol enviat per prendre nota dels esdeveniments, un tal Josep D. Benavides; l’alcalde de la Seu, Enric Canturri, amb un breu i incendiari cameo on aprofita per esgrimir un exemplar del periòdic L’Alt Urgell que ventila el bisbe Guitart com un “traïdor a la pàtria, a més de dictador i dèspota”, i naturalment el veguer adjunt, aquest Joseph Carbonell a qui Polo té entravessat potser perquè, segons ella, l’home fot fora d’una coça al cul el fotògraf que l’acompanya –Badosa, de nom– quan acudeix a entrevistar-lo en un despatx que es troba “al costat mateix de la plaça”.

Portada de L’Opinió del dimarts 22 d’agost del 1933. Número 691

El veguer titular, Henri Samalens, no es devia ni molestar a plantar-se a Andorra en aquella hora difícil i L’Opinió es limita a reproduir íntegrament el ban en què convocava les eleccions del 31 d’agost, i amb l’episcopal –Enric de Llorens, que descriu com “un ancià advocat de la Seu”– s’hi topa per casualitat i li arrenca unes paraules que el retraten com un nostàlgic de la vella escola: “Andorra hauria estat sempre un país tranquil si no hagués estat tan carregat d’aigua i no hagués temptat les grans empreses a establir-s’hi; els andorrans estan ja atacats per aquest terrible virus de l’ambició i es creuen que la política és un negoci.” I davant de la presència francesa, ho té claríssim: “El Copríncep espanyol [la cursiva és nostra], naturalment, no podia estar conforme amb cap situació de violència.”

Carbonell hi posa tot de la seva part, les coses com són, per erigir-se en un personatge francament desagradable, per no dir directament odiós. Com a mínim, segons la versió de Polo, que és l’única que coneixem. D’entrada, diu que de moment França n’ha tingut prou amb un destacament de policia, però que si les coses es torcen potser ens hauran d’enviar tropes amb tots els ets i uts perquè –diu literalment–: “Naturellement,
nous sommes en Andorre, chez nous!
” Després es dedica a ridiculitzar crípticament el copríncep episcopal –“La Mitra no és aquí més que per perdonar els pecats d’Israel”–, insisteix que la missió dels homes de Baulard és “vigilar la puresa i la llibertat absoluta de les eleccions”, i finalment carrega contra els nadius, que la hi tenien votada des que França s’inventà el càrrec de veguer adjunt, que el Consell mai no reconeixerà. Carbonell no perdona:

“N’estem cansats, d’aquesta gent. Són uns desagraïts i uns informals. Contínuament ens desobeeixen, volen passar per damunt de la nostra autoritat, ens critiquen i es riuen de nosaltres. Per això hem hagut de destituir el Consell!”

Cal dir, en honor a la veritat, que Polo s’ha plantat a Andorra amb les idees ja fetes. Per ella, l’arribada del contingent de Baulard equival a una “ocupació militar”, i d’aquí no la treuen, és clar, ni Carbonell ni el coronel. De fet, descriu la seixantena de guàrdies com a “gent estranya, homenassos vermells, pesants, vestits de negre i de blau, amb casc de ferro, porra, matxet i revòlver a la cintura” als quals els pobres locals miren –sosté– “amb ràbia, amb curiositat i una mica de badoqueria”. I això que Baulard s’havia preocupat de reclutar gendarmes occitans, que parlen un català “ràpid, de nas, amb unes terminacions toves”. Seguint l’exemple de Carbonell, també ell diu que d’ocupació, res de res, que es tracta senzillament de “vigilar que les eleccions es facin com cal”. Les armes que exhibeixen els seus homes? Les ordinàries, respon: “No hem vingut pas en pla de guerra. Si no, hauríem portat metralladores, gasos…” I per si no havia quedat prou clar, l’advertència final: si contra pronòstic sorgeixen problemes, a Perpinyà hi ha un centenar de chasseurs alpins, diu, preparats per intervenir.

Polo entrevista el veguer adjunt, Joseph Carbonell.
Fotografia: fons Casimir Arajol.

Sembla clar que consideraven el nou síndic, Pere Torres, un home d’ordre que no es deixaria seduir per les vel·leïtats independentistes del destituït Pallarès, ni per la deriva diguem-ne revolucionària de la facció dels joves, els exaltats que quatre mesos abans havien ocupat el Consell. El cap visible d’aquests últims era –ja ho hem dit– el mestre Orelleta, veterà, d’altra banda, dels Fets de Prats –la frustrada invasió de Catalunya maquinada per Estat Català i dirigida per Francesc Macià que no va tenir lloc l’1 de novembre del 1926: Climent Miró ens podria donar els detalls de la deriva andorrana d’aquest pintoresc episodi–, que no tenia pèls a la llengua a l’hora d’explicar l’origen del malestar: “Resulta que els consellers són quatre vells o quatre repatanis que només es preocupen dels seus interessos particulars.” Per això reclamaven un sufragi universal –masculí, òbviament– que substituís el censatari vigent i que finalment es va quedar a mitges: ells exigien el dret de vot actiu i passiu per als majors de vint-i-un anys, i a les eleccions a la francesa del 31 d’agost van votar els majors de vint-i-cinc anys, mentre que per ser elegit calia tenir-ne mes de trenta. No és estrany que Armengol no es faci cap il·lusió: “Faran el que ells vulguin. Tots són uns cacics agafats al terròs i les eleccions aquestes del 31 seran com les altres.”

L’últim interlocutor és l’exsíndic Pallarès, “un vellet flac i arrugat, d’ulls blaus i fesomia tranquil·la” –diu Polo–, a qui Gerhard Lang té per una mena d’oportunista que es va convertir a les idees dels revolucionaris per conservar el càrrec, però que amb ella es mostra molt més moderat que tot això. Primer es queixa d’una certa arrogància per part francesa, manifestada en la “ultratjant” manera com s’han conduït del veguer adjunt cap avall:

“El menys que podia haver fet el Prefecte és avisar-nos i no sorprendre’ns d’aquesta manera. Igual que això de destituir-nos per ordre de la policia.”

Però a banda d’amenaçar amb algun tecnicisme més o menys jurídic per frenar la situació –sense gaire convenciment, tot sigui dit– i malgrat que sosté, amb un cert aire victimista, que “França està abusant ja massa de nosaltres”, opta finalment i obertament per una sortida pactada:

“Si intentéssim emancipar-nos, França se’ns tiraria al damunt; nosaltres el que volem és posar fi d’una vegada a aquest desori, delimitar fins on arriben els poders dels Coprínceps i on comencen els nostres. Senzillament.”

Polo acompanyada del comandant René Baulard.
Fotografia: fons Casimir Arajol

Tot plegat, en fi, es va dirimir a les eleccions del 31 d’agost, que Polo cobreix amb molt voluntarisme però amb nul·la claredat: a partir de la seva crònica és impossible fer-se una idea de quina va ser la facció guanyadora, si els joves, els bisbistes o les dretes.

Si volen tenir-ne una idea més o menys fefaent hauran de rellegir La cruïlla andorrana de 1933, d’Arnau González Vilalta. Això sí, els episodis pintorescos de la jornada electoral –els col·legis tancaven a les quatre de la tarda! – se succeeixen de forma trepidant, des del fusell que barra la porta del Comú d’Encamp, diu, fins a la sopera de porcellana on es dipositen els vots a Ordino, la mobilització de les dones lauredianes per impedir que els seus homes donessin suport als revolucionaris i el cameo d’Armany, el “conseller primer de Canillo a qui anomenen l’Azaña d’Andorra”, que dona compte dels dotze únics vots, dotze, que es van emetre a la parròquia. Tots menys un contraris, per cert, “al bisbe, a la FHASA i a la invasió dels francesos”.

El cert és que la de Polo ha quedat com la crònica canònica del 1933, l’any que vam viure perillosament i que –opina Lang, però això és tema per a un altre article– va anar d’un pèl que no canviéssim el secular coprincipat per la fraternal república. No va poder ser, però l’escapada andorrana d’Irene Polo és una excusa estupenda per descobrir una de les estrelles indiscutibles del periodisme català d’abans de la guerra civil espanyola, col·lega i coetània del nostre Lluís Capdevila, i de qui és difícil escatir què és més interessant: la modernitat d’un reporterisme que el mateix li serveix per entrevistar Buster Keaton i Cambó que per plantar-se a Súria per cobrir la vaga dels miners, o denunciar les maneres gangsteristes de la CNT de preguerra –a Josep Maria Planes això li va costar la vida–, o l’excentricitat d’una biografia pionera en molts aspectes, inclòs l’amor (no correspost) per Margarida Xirgu, a qui va seguir en la gira americana del 1936. Aquest detall, ja que en parlem, li va permetre estalviar-se la guerra civil, però es veu que va ser la causa final del suïcidi que va cometre el 3 d’abril del 1942 a Buenos Aires. Qui ho hauria dit de la intrèpida però també saberuda, indiscutiblement juvenil i un pelet frívola reportera que l’agost del 1933 ens va retratar a les pàgines de L’Opinió.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC