Isabelle Sandy, viatgera a Andorra

Andorra ou les hommes d’airain és una de les poques novel∙les que tenen Andorra com a teló de fons. Isabelle Sandy és coneguda a Andorra sobretot per aquesta història d’amor i de mort, i una mica menys per Nuits andorranes, que publica uns anys més tard, variació sobre el mateix tema. Se sap menys que Sandy també va ser una més dels intrèpids viatgers francesos que van descobrir el país a final del segle XIX i principi del XX. Els testimoniatges que en va deixar són interessants perquè concentren tots els tòpics dels relats de viatges d’aquella època.

Sandy va visitar Andorra per primera vegada el 1922, ja amb la idea d’escriure una novel∙la ambientada al país que va publicar al periòdic L’Illustration. Tota una expedició que relata en dos números successius de L’Echo de Paris als quals dóna el títol genèric de “Le voyage en Andorre”, com si tingués consciència del seu aspecte paradigmàtic. Els records d’aquell viatge i d’un altre que va efectuar l’any següent, els reprèn a la carta prefaci que va escriure el 1933 per a l’obra de Gaston Combarnous Voyage aux États lilliputiens; les Vallées d’Andorre. Els retrobarem també en un capítol sencer de la monografia Le Comté de Foix (1934): “Une vassale du Comté de Foix”.

Una relació paticular amb el Pirineu

La muntanya! Durant quants segles els meus avantpassats pagesos van viure d’ella, en ella, per ella?

SANDY, Isabelle. Le Comté de Foix. París: G. de Gigord, 1934. p.148. Traducció: I.Tor

El Pirineu marca la vida i l’obra d’Isabelle Fourcade, veritable cognom d’Isabelle Sandy, que va néixer al poblet de Còs, a l’Alta Arieja, on va passar la infantesa i part de la joventut. El 1935, va dedicar Le Comté de Foix a aquesta regió, la seva gent, la seva història i els seus paisatges: camins, aigües, coves i sobretot… muntanyes.

Durant el segle XIX, les muntanyes pirinenques havien atret molts aventurers ansiosos de conquerir uns cims encara desconeguts. Havia nascut el moviment conegut com a pirineisme. I sembla que Isabelle Sandy va conèixer, adolescent, el més famós d’aquells aventurers, un dels pioners, el comte Henry Russell, del qual es proclama filla espiritual. L’anècdota d’aquell encontre, segons ella, fundador, la trobem a Le Comté de Foix:

“Vaig veure de sobte entrar en la sala del restaurant on estàvem dinant un vell alt i blanc, d’aspecte trist i orgullós. Em va fer tanta impressió que vaig demanar el seu nom. Em van contestar: «És Lord Russell, que acaba de fer la darrera ascensió. Per això està tan trist. Ha estimat la muntanya com un ser humà…».”

SANDY, Isabelle. Le Comté de Foix. París: G. de Gigord, 1934. p.148. Traducció: I.Tor

Les muntanyes pirinenques, i les andorranes en particular, fascinen l’escriptora, que sent davant d’elles una “exaltació” que “a la vegada destrueix i fa viure”. En una visió onírica, la muntanya que s’erigeix darrere Andorra la Vella –la serra d’Enclar– pren l’aspecte d’una criatura fantàstica, un monstre, una “hidra, amb el coll inflat, el fibló punxent, el cos d’argent, tornassolat de negre”.

Andorra, un país de conte

És realment un conte de fades que em toca viure, a dos dies de París…

L’echo de París, 2 de desembre de 1922. Traducció I. Tor

La ruta del port d’Envalira i les seves “altes muralles”, camí natural des de l’Arieja, ja és “impracticable” quan Sandy emprèn el seu primer viatge. Entra, doncs, al país pel sud, després de travessar la Cerdanya, que presenta al primer capítol com una terra carregada de misticisme: “És com si el més enllà hagués pres possessió de la bellesa terrestre.”

De fet, en tot el primer capítol no arriba a Andorra: fa nit a la Seu d’Urgell, pretext per a una llarga digressió sobre les “romàntiques nits d’Espanya”. El viatge fins a Andorra és més important que la mateixa Andorra, una característica dels relats del segle XIX i principi del XX, i també, un tòpic del conte… El recorregut, carregat d’obstacles i de perills diversos, és com un itinerari iniciàtic al terme del qual el viatger, príncep o cavaller dels temps moderns, serà digne de “la bella princesa llunyana, la bellesa”. La princesa és la contrada mítica, arcaica, ben arrelada en un passat idealitzat, que Sandy ha anat a buscar. I s’esforça per trobar-la tal com existeix en els seus somnis.

El mite del bon andorrà primitiu

Viatjar a Andorra, és viatjar en el temps, més encara que en l’espai.

Carta prefaci a COMBARNOUS, Gaston. Op. cit.

La civilització i el progrés no han arribat fins a l’Andorra “eterna” que descriu Sandy. Andorra és el lloc utòpic de la primitiva virtut. Els seus habitants recorden els bons salvatges de Rousseau, “posseeixen unes nocions molt exactes del bé i del mal, del que pertany a un mateix i del que pertany al pròxim”. Sandy s’interessa per les institucions de la “vassalla del Comtat de Foix” i cita Brutails i Vilar, dos dels seus il∙lustres historiadors.

Durant el seu primer viatge, s’entrevista amb el veguer francès, Charles Romeu, que li parla d’aquestes institucions velles de vuit segles i qualificades de “museu”. Darrere la descripció de la societat andorrana de principi del segle XX, creient, patriarcal, fonamentada en la família i en l’autoritat del cap de casa, s’albira la ideologia conservadora de l’autora. Andorra és com el negatiu d’una França en ple progrés social, progrés al qual s’oposa Isabelle Sandy, defensora de l’ordre establert. Aquest conservadorisme la portarà a donar suport uns anys més tard al règim de Pétain, cosa que explica en part l’oblit del qual ha estat víctima la seva extensa obra.

A La Nouvelle Andorra, obra publicada el 1949, la nostàlgia d’aquest passat idealitzat s’expressa amb força.

“L’esforç de cristal∙lització que va seguir els meus dos viatges va ser recompensat per la simpatia de tants desconeguts enfortits de conèixer l’existència d’un país on encara es podia estar sol.”

Carta prefaci a COMBARNOUS, Gaston. Op. cit.

En els relats de viatge d’Isabelle Sandy, Andorra apareix com un més enllà que les muntanyes han protegit dels perills de la civilització. Tots els tòpics del relat de viatge d’aquella època hi són presents: país a la frontera entre el somni i la realitat, país que reflecteix en negatiu el de la mateixa autora, país que existeix probablement més en la imaginació de l’autora que en la realitat. Ficció i realitat es barregen: en la carta prefaci, Sandy es creua amb els personatges d’Andorra ou les hommes d’airain: “arribant a Andorra la Vella, vaig veure la Conxita, la criada, humil i dolça com una anyella…”

Els “desconeguts” són els lectors de la novel∙la. Tant Andorra com Nuits andorranes són fruit de la transformació dels records de viatge en ficció segons un procés creatiu al qual la mateixa Sandy es refereix com a “cristal∙lització”. Andorra és el lloc on l’“egotista” es pot retrobar a si mateix. La gent i els paisatges d’Andorra alimenten la vida interior. El contacte amb el país mobilitza tant el cor com l’esperit i afavoreix la creació.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC