Jaume Cabré: “L’escriptura, per a mi, no és un procés racional”

Autor de novel·les tan com plexes com Les veus del Pamano i Jo confesso, l’imaginem elaborant plans meticulosos i esquemes racionals i impressionants. No. Cabré entén la creació com un procés intuïtiu i els seus esquemes han de tenir, “com a màxim, una pàgina”.

Les veus del Pamano ha estat definida com “una veritable catedral narrativa”, Jo confesso com “la culminació de l’excel·lència en l’ofici d’escriure”, a més d’“obra mestra” i de “clàssic”… El comparen amb Thomas Mann i amb Rousseau. Com se sent un clàssic en vida?

[Riu] Depèn de si t’ho creus o no t’ho creus… Ho valoro molt. Vull veure tot allò que m’en­senyi alguna cosa, sobretot busco què di­uen els bons lectors, allò que m’ajudi a en­tendre’m. Home, els comentaris que dius agraden, fan gràcia, que pensin en Mann… Ostres, no sé si s’estan passant.

I a l’hora d’emprendre una nova obra, pesa, tot això?

Sempre pesa tot. Quan vaig acabar L’ombra de l’eunuc vaig pensar: i ara què en fas, de la teva vida? I amb Viatge d’hivern, també; i després, amb Les veus del Pamano. Cada vegada trigo més… L’ombra, sis anys; Les veus, set i mig; Jo confesso, més de vuit. Cada vegada em costa més. Si he fet una casa amb tres pisos, després hi vull posar un ascensor. El problema és que, com que no em poso un termini, acaba sent una casa de quatre pisos amb dos ascensors i un pati interior. I per què no fas un petit xalet d’una sola planta? Doncs no ho sé, ja m’agrada­ria. Mai mano sobre el que estic començant. Parlo i em barallo amb els materials i els personatges; ells diuen això va per aquí o va per allà i jo els segueixo.

No prepara una gran estructura prèvia, per escriure la història de set-cents anys a Europa amb tants personatges?

Seria incapaç d’estructurar això. Al cap d’uns dies de la sortida de Jo confesso cor­ria pel Twitter un esquema impressionant de tota la novel·la, amb la relació dels per­sonatges i dels objectes…Quan ho vaig veure vaig dir: Qui és aquest boig capaç de fer això? Jo en sóc incapaç. No hi ha un pla. Descobreixo plans a mesura que vaig tre­ballant. I m’he d’adaptar perquè sorgeixen coses que no tenia previstes, i això em fa recompondre el conjunt fins que funciona. Ara ho veig. Però poden haver passat uns quants anys. He d’anar endavant i endar­rere constantment. Tot ho reescric moltes vegades i, sovint, sense saber on anirà. A mi, com a lector, m’agrada molt descobrir les coses, els reptes; no llegir evidències i avorrir-­me. Sé que el lector és intel·ligent, vol canya. Tibo i, pel que veig, el lector s’hi avé i li agrada.

Jo confesso és un exercici de virtuosisme tècnic extraordinari. ¿Com crea, per exemple, el fragment en què un inquisidor medieval acaba fusionat amb un nazi de les SS en un sol paràgraf?

Jaume Cabré. Fotografia: Eduard Comellas.

Vaig escriure aquest paràgraf així, tal com raja. I em va agradar. És una de les primeres coses que vaig escriure de la novel·la i ara és a la pàgina 300. Un cop vaig tenir el frag­ment, havia de ser conseqüent; havia d’es­criure una història per als dos. Tenia dos personatges separats per cinc-­cents anys, però aquests cinc-­cents anys són anecdò­tics, perquè són el mateix personatge, des del punt de vista moral. Vaig fer una his­tòria per a cadascun en paral·lel, s’anaven confonent. Em complicava molt la vida, però m’agradava molt. I quan vaig desco­brir el personatge de l’Adrià Ardèvol, vaig recuperar aquesta història i vaig dir: On puc posar un inquisidor i un nazi, en la vida d’aquest nen nascut a l’Eixample?

Continuarà en aquesta línia experimental amb la sintaxi, amb el temps? Acabarà trencant més i més les normes de la novel·la clàssica?

Això ho faig des dels anys 70, però la gent en parla ara.

Però ara és molt més intens. Cada vegada va més enllà?

Sí, és curiós. M’adono que, de manera pro­gressiva, vaig afinant amb maneres de fer amb les quals em trobo còmode i busco que tinguin sentit, un valor expressiu. És molt intuïtiu, però em funciona. Hi ha d’haver molts elements intuïtius, en l’ex­pressió artística, i per això m’interessa sentir la gent, perquè m’ho expliqui. Se­gurament no arribaré a saber mai del tot per què faig les coses, ni tinc la pretensió de saber-­ho.

Després d’haver escrit una història d’Europa que transcorre durant set segles i analitza el comportament humà, el mal, un compendi de totes les humanitats, sobre què escriu, ara?

Ara sobre el planeta Mart, [riu] amb una his­tòria que passa a Venus… No ho sé. Treballo molt, però no vol dir que en tregui fruits. Passo moltes hores interrogant personat­ges, veient què senten, on em poden por­tar… Per a mi l’escriptura no és un procés racional, és un procés absolutament neces­sari –ningú no m’ho reclama, no és una obli­gació. Però tinc la necessitat de fer-­ho.

La música és omnipresent en tota la seva obra. D’on sorgeix i com evoluciona, aquesta relació amb la música?

Perquè a la meva vida sempre ha estat molt important, per raons familiars. A casa dels pares sempre hi ha hagut molta música i tots els germans som una mica filharmò­nics. Molt autodidactes, però filharmònics; i amb els meus fills, que sí que en saben, fem un ensemble molt singular: piano (el meu fill), flauta travessera (la meva jove), dos violins (jo i el meu nebot) i cello (un meu germà); i adaptem partitures… Ens ho passem molt bé, però allò és impresentable.

Quina és la relació amb els Claret, que apareixen en algunes novel·les?

El Lluís Claret apareixia a L’ombra de l’eunuc, i a Jo confesso els dos germans quan l’Adrià espera al conservatori, els sent i els admira. Són pinzellades d’homenatges. No hi ha una gran història de relació personal: hi ha una gran admiració mútua i respecte. També hi ha un petit homenatge a Viladecans… I a molts d’altres. Alguns són en forma de frases, de versos, que formen part de la conversa i no sonen estranys. N’hi ha molts de citacions, començaments de novel·la… homenatges dis­crets i senzills que no cal que el lector trobi sempre. Pot olorar-­ne algun, o dir “Ah, sí, és Cernuda”, o ni olorar-­ho. I no passa res.

Hi ha escenaris del Pirineu, com la vall d’Àssua o Sant Pere del Burgal, que acaben tenint molt protagonisme i molta força en la seva obra. D’on surten i com els dóna aquesta potència?

La vall d’Àssua és essencial dins Les veus del Pamano. Un dia, visitant valls pallareses amb la família, vam veure una escola aban­donada. Em va quedar al cap la idea d’algú que ha treballat o ha estudiat en aquesta escola. La idea, aquest estímul preliterari, es va convertir en interès. I si no m’abando­nava, és perquè n’havia de fer alguna cosa. I al cap d’un any o dos, va sortir alguna cosa amb aquell paisatge i aquell edifici. I mentre escrivia hi tornava sovint a veure’l i a escoltar la gent… I quan volia descansar, anava a la Vall d’Àneu, a Sant Pere del Burgal. No tenia res a veure amb Les veus del Pamano, però hi estava molt tranquil, sol; descansava, pensava. Van passar deu o dotze anys, i quan vaig escriure Jo confesso, que no té res a veure amb el Pallars, apa­reix aquest paisatge: l’Adrià té un quadre de Santa Maria de Gerri, que per ell era una mena de Sant Pere del Burgal meu… i el faig anar allà, a explicar la història. Va anar aga­fant importància.

No, no estic gens preocupat pel futur de la literatura, perquè
quan veig un senyor amb un ipad, on porta una enciclopèdia
i uns quants diccionaris, penso: És collonut.”

Se sent còmode, amb els nous suports digitals per a la literatura? I amb les noves maneres de relacionar-se que impliquen les xarxes socials?

Tot el que sigui proximitat amb els lectors és positiu: anar a biblioteques, parlar amb ells, tenir-­hi correus electrònics… Amics ben intencionats m’han regalat un lector de lli­bres, però el tinc allà, el respecto molt però no m’agrada. No, no estic gens preocupat pel futur de la literatura, perquè quan agafo l’avió i porto un llibre de paper i veig un se­nyor amb un iPad on porta una enciclopèdia i uns quants diccionaris, penso: És collonut.

Les veus apocalíptiques que diuen que això és la mort de la literatura…

Nooo! El que pot ser és la mort de l’escrip­tor, perquè qui es passa el dia amb el Face­book i els tuits, ja no escriurà més. Si estàs malalt d’això, pots estar-­ne més pendent que de la teva feina, però això és el teu pro­blema individual, no de la literatura.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC