Joan Pieras: un personatge nostàlgic

Boris II, amic de Jan i d’Ambrós, ensarronat per Vázquez i l’ànima de La Massana Còmic. Joan Pieras. El personatge protagonista de la història Andorra i el còmic. De fet, no existiria cap història d’Andorra i el còmic sense ell. Una afició i una passió que el porten a conèixer autors de primer nivell, arrossegar-los fins al Principat i convertir la Massana en un punt de referència dels aficionats al còmic.

Un freak en tota regla (abans que aquesta paraula es posés tan de moda). El 1959, Pieras, mallorquí de cinc anyets, rep un regal molt especial: El bólido flamígero, de la col·lecció El Capitán Trueno. Tenia una portada fabulosa en color, els personatges principals -Capitán Trueno, Sigrid, Goliath i Crispín- anaven amb globus i eren travessats per un meteorit. L’impacte és tan gran que es converteix en assidu dels ultramarinos. I del tebeo al còmic. El primer? No podia ser un altre: Tintín en el Templo del Sol. Aquell tebeo amb tapa dura, amb llom de tela…va superar totes les expectatives!

Il·lustració de Jordi Planellas

Col·leccionista prematur?

Es podria dir que sí. A Barcelona els tebeos es començaven a vendre el dilluns… però a Mallorca el vaixell no arribava fins al divendres! Jo l’esperava amb fal·lera per poder ser el primer a comprar els tebeos. Fins i tot vaig aconseguir que me’n venguessin per Setmana Santa, quan tot estava prohibit i et podien sancionar! Alguns dels tebeos dels quals gaudia ara estarien molt desfasats, però altres serien d’actualitat absoluta…

Com quins?

Desfasats, per exemple, Roberto Alcazar y Pedrín, que tothom va dir que era la col·lecció feixistoide. Va sortir el 1938 o el 1939 i es va acabar amb la mort de Franco, el 1975. El més llarg de tota la història! Mil sis-cents tebeos. Tothom deia que el personatge del Roberto s’assemblava a Primo de Rivera. Però jo crec que les coses es barregen, perquè el dibuixant, Edurado Vañó, era republicà! Avui en dia els teòrics hi relacionen temes com l’homosexualitat… Bah, ximpleries. Tu en aquell moment llegies aventures d’un detectiu que desfeia entuertos i res més. Això sí, és un tebeo infumable! I d’actualitat, n’hi ha com El Capitán Trueno; el guionista era Víctor Mora i va començar dibuixant-lo Ambrós.

I allò que el còmic és cosa de nens?

Sí, vaig passar l’època beneita, que sorties amb les nenes, que anaves amb les motos… però jo continuava comprant tebeos. A final dels 60 es va acabar el quadern típic, apaïsat. Es va deixar de fer perquè era molt car d’impremta. Llavors van començar a fer el format europeu, com la revista Tintín. A Espanya van treure la revista juvenil. Va ser l’època del Gran Pulgarcito, Din Dan, DDT… Vaig conèixer grans personatges com El Teniente Blueberry, El demonio del Caribe i Astèrix, que em van impactar. Llavors ja comprava els tebeos d’una manera més adulta, tot i que encara no professional. A final dels 60 va arribar una revolució a Espanya: els superherois, novel·les gràfiques que costaven vint-i-cinc pessetes, és a dir, cares, d’edicions Vértice. El primer va ser Iron Man, seguit de Los 4 Fantásticos, el tercer Spiderman i Dan Defensor. Quatre tebeos d’aquests eren cent pessetes! Però es feia de tot per aconseguir-los. I això que eren completament retallats, remuntats… el comic-book. Era una disbauxa, el que feien. Si te’ls mires avui dia penses: quina destrossa de còmics. Però llavors tant et feia perquè havíem passat de llegir Dick Relámpago, de Juan García Iranzo –l’última aventura publicada a Espanya–, o històries de vaquers o medievals, a un còmic d’un paio que s’allargava, un que es feia invisible, l’altre que volava, l’altre que el picava una aranya i feia filigranes… Això em va canviar el xip. Vaig deixar el còmic espanyol, que s’havia anat degradant, i em vaig passar al de superherois, però dels d’abans! Parlem del món d’Stan Lee, Steve Ditko o Jack Kirby. Després d’aquest món, vaig entrar en un altre, més amb ganes, més adult, el de les revistes Toutain Editor, com Zona 84 i Creepy. Llavors vam conèixer personatges com el de Richard Corben; n’hi havia un que sortia amb les seves coses ben dotades i a la vista de tothom… Semblava impossible que això no estigués censurat.

On els compraves?

A mitjan anys 70 estudiava arquitectura a Barcelona. Allà vaig descobrir dos mons. Un era el mercat de Sant Antoni, que ara ja no és el que era. Abans tenia una cosa especial, era arribar allà i no saber mai què hi trobaries, però segur que coses interessantíssimes. Per exemple, una de les primeres vegades que hi vaig anar vaig trobar en una parada –no com ara, que són botigues– tebeos de Zoltan el Cíngaro. Una col·lecció que jo havia tingut de petit i que la meva mare havia donat a uns nens que passaven per les cases a demanar. Quan ho vaig veure, vaig muntar un drama! El noi de la parada del mercat de Sant Antoni em va sorprendre perquè em va demanar cent pessetes per cada tebeo. Li vaig dir que quan acabés la carrera els hi aniria a buscar i ell me’ls va guardar durant quatre anys!

Com comences a relacionar-te amb els autors?

Amb l’altre món. La colla d’amics bojos que ens vam ajuntar a Barcelona: Juan Navarro, José Luis Barón, Josep Maria Delhom… Es deia Club de Ami-gos de la Historieta (CAH), que va començar a reeditar col·leccions antigues. La primera reedició va ser la de Rayo Kit, d’Iranzo, molt buscada a Barcelona. Va sortir per deu mil pessetes. Nosaltres ho fèiem sense ànim de lucre. En José Luis Barón coneixia l’Ambrós, i jo emocionat, perquè era el meu ídol! Ell li va demanar un dibuix per a mi. És el primer que tinc d’un dibuixant dedicat a l’amic Joan Pieras. Això era l’any 81.

El primer d’Ambrós…però hi ha molts més dibuixos dedicats ‘a l’amic Joan Pieras’. Com t’ho feies?

El Club de Amigos de la Historieta es va dissoldre però a partir del 1984 es fa la revista El Boletín, i aquí començo a fer els meus primers articles i a conèixer molts dibuixants. Fèiem un fanzín, editat a partir del 1987. Una de les primeres entrevistes va ser amb Carlos Ezquerra.

Vaig conèixer molts autors. En recordo molts. La majoria són morts. Vaig entrevistar i conèixer en Martz-Schmidt, per exemple, que dibuixava El Profesor Tragacanto, o el José Sanchis, del Pumbi. O algunes de més modernes, com l’entrevista amb Brian Bolland. El Boletín va durar del 1987 al 1999. Encara n’hi ha de vius dels quals tinc molt bon record d’aquella època, com en Blanco, que va venir a La Massana Còmic.

Quan feies les entrevistes, què t’interessava més?

A mi m’agradaven les entrevistes més nostàlgiques. Més tirant al que és antic. A mi el que és modern no m’agrada; respecto molt el manga, però jo encara soc dels antics…Recuperar còmics i que la gent conegui tot el que jo vaig viure. Soc un personatge nostàlgic. Per això vaig fer els articles del Diari d’Andorra, gairebé mil! Vaig començar el 1992. Feia una pàgina en què parlava de còmic que es deia “Còmic a fons”. Era l’any dels Jocs Olímpics.

Hem parlat del col·leccionista, de l’autor, però ens en queda un…Personatge protagonista d’un còmic! Ni més ni menys que Boris II.

Amb el Jan tenim amistat i ve molt a Andorra. Així com l’Ibáñez feia coses d’actualitat, les Olimpíades, les vaques boges…jo li deia al Jan: “Vinga, a, fes alguna cosa d’Andorra”. I ho va fer: Las montañas voladoras, i m’hi va posar a mi de superdolent! Llavors em vaig haver de treure bigoti perquè tothom feia la conya que era el Boris!

Com el vas conèixer, el Jan?

Per conèixer els autors tenia una tàctica curiosa. Els enviava un còmic seu fotent-los el rotllo que n’era un gran admirador, que els havia llegit tota la vida… Fins al punt que es veien obligats a tor-nar-me’l dedicat. Era un risc d’un deu per cent perquè hi havia gent que passava de la meva missiva i no em retornava el còmic signat. La majoria sí que ho feien, com en Jan, i vaig aconseguir establir amistat amb molts d’ells. Alguns altres no, com el Vázquez, però a aquest el vaig conèixer després.

I amb el Vázquez què va passar?

L’amic Vázquez és un dels grans, un geni en tot. Li vaig enviar una joia del còmic, ¡¡Vámonos al Bingo!! No me’l va retornar. Al cap de molts anys em truquen a casa: “¡Pieraaaas! [no Joan, no] ¡Pieraaaas!” I jo: “¿Pero tú quién eres? L’home: “Hombre, Pieras, ¡pues soy Vázquez! Mira, coño, que tengo tu libro, que voy a venir a Andorra, resérvame una habitación y te lo traigo. Subo con mi hijo.” Jo, encantat. Vaig anar a Escaldes, a la plaça del Roc Blanc, a l’Hotel Tudel, i li vaig reservar una habitació a nom meu. Arriba, em truca i jo m’havia agafat un dia lliure per a ell. Agafo el cotxe i me’ls emporto pertot Andorra. A la neu també, que el seu fill la volia veure, i li vaig deixar unes botes. “¡Que tengo mucha hambre!” Doncs au, som-hi cap a la Borda del Troguet. Es va fotre com el quico.Pieras, pago yo, ¿eh?” Però a l’hora de pagar, s’havia deixat la cartera a casa. Tranquil, cap problema, pago jo. Vaig portar-lo a l’hotel, ens acomiadem i em diu que em deixa les botes del fill a l’hotel. Al cap de tres dies em truquen de l’hotel i em diuen que tinc una factura pendent, que el Vázquez havia dit que pagava jo! Vaig haver de baixar, vaig pagar l’hotel i ni rastre de les botes.

Carai, quina barra!

És el Vázquez. Espera perquè no s’acaba aquí la historieta. Aquell era l’any en què li van donar el gran premi del Saló del Còmic de Barcelona. Vaig anar a veure’l a l’estand de Makoki, que estava publicant per a ells. I jo el cridava: “Manolooo!” No em feia ni cas. Que no pensava reclamar-li res, eh?, només per saludar-lo. El paio surt de l’estand amb unes ulleres fosques i em diu: “Pieras, calla, calla, que estoy de incógnito. Que tengo tanto éxito que…Anda, acompáñame al baño”. L’hi acompanyo, ell entra a pixar, i jo esperant a fora. Quan ja feia una estona llarga que era allà, hi entro i veig que hi havia una finestreta per darrere. El tío havia saltat per la finestra, havia marxat i havia tornat a l’estand! No vaig poder tornar a parlar amb ell. Se’m va escapolir. I del que em va prometre després del dinar que vaig pagar, res. Em va prometre que em donaria un personatge! Tres pàgines de l’Anacleto, dues de Las Hermanas Gilda, el que volgués. No les he vist mai.

El que dèiem…molta cara.

Ell era així. Tinc l’orgull de dir que vaig ser un dels engalipats pel Vázquez, això m’ha fet tenir més galons!

Col·leccionista, autor, personatge, ensarronat per Vázquez, ànima de La Massana Còmic. Aquesta última historieta com comença?

El 1985 vaig entrar a treballar al Comú de la Massana. Amb la Montse Checa, que era a la biblioteca, vam convèncer els polítics del moment per fer exposicions puntuals. La primera va ser d’en Subi, que era molt amic de la Montse. A partir d’aquí jo vaig convidar altres autors; en vam fer una del Tomás Marco; una molt maca de làmines del Vicente Segrelles, va venir el Sanchís del gat Pumbi…Aquests van ser els inicis. Després es va fer a les sales de La Closeta i finalment al Museu del Còmic. Una llarga història que hem construït amb il·lusió i esforç. N’hem fet vint-i-dues edicions i hem aconseguit fer dos llibres que són una gran carta de presentació. Ara ja s’ha fet el boca-orella i tothom ens coneix i vol venir! Però al principi no. Per exemple, el Bernet, de Torpedo, em va costar. Després van ser ells els que em van dir que els convidés! Hi va haver grans anys del saló…

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC