Joaquim Amat-Piniella i Andorra: una introducció

Llunyanies

Un dels possibles eixos per historiar la relació de Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 – Barcelona, 1974) amb Andorra és el poemari Les llunyanies. Aquest recull fa les funcions d’un dietari poètic. A més, té l’interès afegit que les setanta-una peces que el componen estan datades en llocs concrets. Podem seguir així un periple físic i sentimental.

Primerament trobem la part que podem definir com l’allunyament d’Andorra: quatre poemes escrits al departament francès de Mosel·la, vint-i-cinc al Kommando extern de Redl-Zipf. En segon lloc, amb Amat convertit en supervivent de tota mena de camps -de refugiats, de concentració, d’extermini via treball-, es produeix el lent retorn a les Valls, també documentat vers a vers: dos poemes escrits a Ebensee, un a Würzburg, dos a París, dos a Sant Antonin i tres a Caussada. Finalment, i ja en territori andorrà, el poema escrit a Andorra la Vella i els tres a Sant Julià de Lòria.

Maria Llaveries i Viladomiu, esposa d’Amat-Piniella. Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages/Fons Joaquim Amat-Piniella

Les llunyanies està conformat per poemes erigits des de l’absència, l’exili i la dolorosa separació d’Amat de la seva terra i la seva gent. Però, per damunt de tot, hi plana la llunyania que s’encarna en la figura absent de la dona, amb qui s’empara per resistir tots els horrors en “unes hores llargues i amargues” que duren prop de cinc anys.

Un cop alliberat, amb la intenció que la posteritat pugui jutjar els culpables implacablement, Amat s’obligarà a explicar aquest allunyament provocat per les guerres i la barbàrie feixista.

Un viatge obligat

Amat marxa a l’exili molt tard: creua els Pirineus per la Tor de Querol el 14 de juliol de 1939. Ingressa al camp de refugiats d’Argelers per passar més tard al de Barcarès i, finalment, al de Sant Cebrià de Rosselló.

El desembre de 1939 surt de Sant Cebrià allistat pràcticament a la força a la 109e Compagnie de Travailleurs Étrangers (CTE), amb la qual va a Léning -regió de Lorena- a fer tasques de suport i defensa de la Línia Maginot sota les ordres de l’exèrcit francès, ja en plena Segona Guerra Mundial.

L’estiu del 1940 és capturat per l’exèrcit nazi. El govern de Franco es desentén dels presoners espanyols. Les autoritats nazis no els consideren presos polítics. Amat i els altres companys republicans són traslladats a Àustria sota la denominació genèrica de treballadors estrangers forçats, emigrants, a la qual correspon el triangle blau que vestiran posteriorment cosit a l’uniforme.

Amat ingressa al camp de treball de Mauthausen el 27 de gener de 1941. Arriba al camp central procedent de l’Stalag XI-B de Fallingbostel, situat entre Hannover i Hamburg. Treballarà en dos kommandos externs al camp principal (Ternberg i Redl-Zipf), destinat sobretot a la realització de feines en magatzems. En aquests kommandos -organitzats per l’anarquista valencià César Orquín Serra en col·laboració amb els SS- els deportats tenien millors condicions de vida i més probabilitats de supervivència. Abans de l’alliberament de Mauthausen per les tropes estatunidenques, aquests kommandos van ser traslladats a Ebensee, que és d’on Amat va ser rescatat pels aliats el 5 de maig de 1945.

Posteriorment, Amat fa escales a Würzburg, París i, finalment, a l’agost, Caussada. Del setembre del 1945 fins a l’abril del 1946 s’instal·la a Sant Julià de Lòria.

Els poemes de Les llunyanies són, per tant, força més que simples agulles clavades al mapa. El volum, a banda de consignar aquest deambular pel paisatge en ruïna d’una Europa moralment i físicament arrasada, és un rosari poètic del pòsit personal i subjectiu, la mirada porgada d’aquell ara i aquí tràgic que Amat fa transcendent a còpia de paraules que són baules d’una cadena que el fixa -o el retorna progressivament- a la vida, a la defensa de l’humanisme, a la llibertat, a la terra i a la seva dona. Paraules enteses com a salvavides.

Una altra manera d’explicar la mateixa història fóra presentar una sèrie d’imatges d’Amat durant el seu exili. Exclourien Andorra i el gran forat de deportació a Àustria, que ja queda àmpliament descrita a K.L. Reich. Us les presentem en ordre cronològic invertit.

El juny del 1945 veiem Amat a París. S’allotja a l’Hôtel Lutetia, que s’ha convertit en lloc de repòs per a tota mena de gent més aviat desamparada, entre la qual trobem força deportats republicans.

Reculem una mica en el temps i distingim un Amat magre i pensarós durant el seu breu pas per Würzburg. Primavera del 1945. Té els ulls lleugurament aquosos i la mirada perduda. S’està a l’Alte Mainbrücke veient com s’escola l’aigua per sota el pont i sembla aclaparat per la llosa de la tragèdia acabada de viure.

1940. Salt enrere de gairebé cinc anys. Advertim Amat i uns companys vagarejant en una zona fronterera francesa prop de Delle. Des d’allí s’internen dues vegades en territori suís i les dues són aturats. El segon cop els lliuren als alemanys. Estan desesperats i famolencs després de trescar llargament per les munyanyes i passar tota mena de peripècies. El primer oficial alemany que Amat veu, potser un sergent, li diu que a Alemanya no toleren gent bruta, que el que més importa és la netedat. Poc després torna a ser a l’àrea de Belfort (França) i gairebé de manera immediata el despatxen cap a una zona terriblement àrida i freda d’Alemanya.

Uns dies abans, amb els camarades de la companyia de treball, Amat passeja per la zona que fa de frontissa entre Alemanya i Bèlgica. Han de tocar el dos perquè hi arriben els alemanys. Van seguint la Línia Maginot cap al sud fins a topar amb la frontera suïssa.

Encara abans, Amat malviu a Sant Cebrià. Pensa en la remota possibilitat d’embarcar amb la seva esposa cap a Xile. I dubta sobre enrolar-se en una companyia de treball o no. Pensa que no li queda gaire opció, que el Govern francès els hi està obligant. A la companyia de treball li donaran un sou minso, però sou al cap i a la fi. Hi rebrà una alimentació millor que als camps de refugiats o de concentració francesos. Li donaran roba i i podrà anar net i no agafarà polls. Ja té la decisió gairebé presa. L’alternativa és tornar a Espanya i qui sap si acabar afusellat.

Al primer camp francès on s’està les condicions no són bones i s’acosta l’hivern. Hi ha uns barracots amb caixes d’ous. El vent i la sorra s’hi escolen pertot arreu. Sovint, Amat es lleva mig colgat per la sorra. No sap que després d’Argelers vindrà Barcarès i, més tard, encara un altre camp.

Reingressa a Andorra l’octubre del 1945, tot i que canviat gairebé fins al moll de l’os respecte del moment que va marxar del Principat. Du els records que hem mostrat en forma de flaixos i d’altres de més foscos dins del pap vital -de la Guerra Civil Espanyola en diversos fronts, dels anys als dits camps de concentració austríacs. Amat carreteja la memòria recent d’Europa al cap -i al cor i a les entranyes- i ha arribat a Sant Julià per reposar i mirar de passar-la a net. La nostra sort és que ell té la voluntat i el valor de transcriure aquests records obacs.

Amat i Andorra

Joaquim Amat-Piniella i Maria Llaveries i Viladomiu.
21 de març de 1948.
Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages/Fons Joaquim Amat-Piniella

Una altra manera d’explicar les anades i tornades d’Amat a Andorra passa per completar els punts que queden fora del mapa dibuixat a Les llunyanies. En la primera estada, l’estiu del 1939, només hi roman uns dies en companyia de la seva dona. En la segona estada, tot sol, hi passa vuit mesos.

L’Andorra d’abans

En acabar la Guerra Civil, Amat és a València després d’haver servit a més d’un front: és un extinent de l’excèrcit de la República, ara vençut. Quan retorna a Barcelona troba una situació extremadament complicada:

“Jo vaig anar a veure amistats, les quals m’obrien els ulls, i no cal dir que a partir d’aquell moment vaig passar a pertànyer a la categoria dels “camuflats”. Quatre mesos vaig passar així. La repressió era duríssima. És interminable l’enumeració dels amics i coneguts que han estat detinguts”

(AMAT-PINIELLA, Joaquim. Carta a Ramon Martí Farreras i a Vincenç Prat Brunet escrita des del camp de Barcarès el 25 de setembre del 1939).

Decideix que la millor alternativa és escapar-se de Catalunya amb Maria Llaveries, la dona amb qui s’acaba de casar. Després d’un primer intent fracassat, es veu obligat a tornar a Barcelona. Ho prova, tornar, un mes més tard via Berga. Aquest segon cop se’n surt i accedeix a territori andorrà:

“Amb la meva dona i un guia vaig passar el Cadí i el Pirineu ençà vàrem arribar a Andorra, després de moltes aventures i d’un cansament (en quatre mesos se m’havien estovat els peus i els muscles) que crèiem insuperable. A Andorra, quatre dies d’estiueig en un bon hotel.”

(AMAT-PINIELLA, Joaquim. Carta a Ramon Martí Farreras i a Vincenç Prat Brunet escrita des del camp de Barcarès el 25 de setembre del 1939).

En un testimoni molt posterior del seu pas primer per Andorra, Amat explica un incident, probablement determinant en part perquè més tard acabés en un camp de concentració a França amb les derivades tràgiques que ja coneixem:

Montserrat Roig: Com és que va anar a parar a camps de concentració francesos?

Joaquim Amat-Piniella: Això potser va ser una mica de poc esperit per part meva; potser, eh? És que em vaig trobar sense ni cinc cèntims. Jo no portava res. Aquí hi ha una anècdota curiosa. A mi em van donar un travel aquí abans de sortir.

M.R.:Un?

J.A.: Un travel-check, uns dòlars. I el portava com a reserva, volent dir…, esperant que potser un dia faria falta, no? I arribo a Andorra; a Andorra hi havia molt pocs bancs, llavors n’hi devia haver un o dos. No recordo com en deien d’aquell banc, Banc Agrícola; no sé què dimoni era, una cosa així…I jo, convençut que amb aquest travel aniria allà i em donarien el canvi en francs. Comencen de mirar, s’ho van mirar per totes bandes i em diuen: “L’han enganyat, això és fals.” No pot ser! No pot ser que sigui fals”. Diu: “Sí, sí, és fals”. Dic: “Doncs miri, m’han ben guarnit”. I llavors, doncs mira, vaig vendre el rellotge i…

M.R.: I era veritat que era fals?

J.A.: No, no, no. Després, més tard, quan ja estava al camp de concentració, allà hi havia una barraca de canvi i els vaig portar el xec. I aqui, s’ho van mirar així pel damunt i pam, pam, pam, pam, pam, m’ho van donar. Era per matar-los, saps? És clar, eren bancs d’aquells d’allà, d’Andorra, allavòrens, bancs de pagès, diguéssim, no? No hi estaven acostumats. Ara és diferent; ara, evidentment, no passaria això a Andorra, ara en saben més que enlloc, però en aquella època no sabien res de res de tot això. Ja els vaig explicar, ja, el que era un travel-check. Diu: “No, això és un paper fals. L’han enganyat.” I això potser va ser la causa que va determinar…(una petita pausa, ja ho veus, una bestiesa, no?) que va determinar després tota la meva vida posterior, totes les coses que em van passar.

M.R.: És que, és clar, es va trobar a França sense diners…

J.A.: És clar, El fet de quedar-me sense diners va ser important. Sense ni cinc. Però ni cinc. Em vaig haver de vendre el rellotge i em van donar quatre quartos. Però res, molt poca cosa, i amb això vaig tirar fins que vaig entrar al camp de concentració.
(ROIG, Montserrat. Entrevista a Joaquim Amat-Piniella)

Sobre el comentari referent a l’anècdota del xec, Maria Bohigas, editora d’Amat, escriu:

“Pràcticament tohom que va travessar la frontera no en tenia ni cinc. I si Amat hagués dut diners a la butxaca, probablement s’hauria trobat en les mateixes circumstàncies que va viure. Ell ho explica així, i en fer-ho dóna a entendre que les calamitats depenen d’un incident sense transcendència, que el destí és irrisori. Igual com explica que si no el van fer presoner els franquistes és perquè duia roba de senyor.”

BOHIGAS, Maria. Correspondència electrònica amb l’autor d’aquest article de l’1 de setembre del 2015.

Ja hem mencionat la dona d’Amat, Maria Llaveries. El febrer del 1939 i davant de l’arribada imminent de l’exèrcit franquista, el germà de Maria, el doctor Faustí Llaveries, havia abandonat a contracor el seu Puig-reig natal malgrat l’argumentació que mai no havia fet mal a ningú. Aconsellat pels amics, Llaveries s’instal·la a Sant Julià de Lòria, on esdevé el metge del Comú. Roman exiliat a Andorra fins al 1947. Per tant, té sentit que l’estiu del 1939 la parella Amat-Llaveries busqui la seguretat neutral d’Andorra, on tenen un parent.

Entrada actual de la casa de Sant Julià de Lòria on es va hostatjar Amat-Piniella. Fotografia: Manel Gibert

Faustí Llaveries -sovint trobem la variant escrita Llaverias– també és conseller i amic de membres de la família Ribas-Reig. Òscar Ribas Reig situa sense cap dubte el pis que un oncle seu llogava al metge a la segona planta d’un edifici restaurat recentment ubicat a prop de l’antiga casa comuna i de la fàbrica de tabac de la família.

Ribas comenta que el doctor era una figura respectada a la vila, que es mostrava interessat i respectuós vers la política local des de certa distància irònica.

Després d’aquella primera visita de pocs dies, Amat perd el contacte amb la seva dona, que ha retornat a Barcelona. Les circumstàncies -no poder tornar ell i no disposar de diners en metàl·lic- fan que regressi en solitari des d’Andorra a territori català i des d’allí a França.

L’Andorra de després

Un cop retornat de França, Amat es recupera a Sant Julià -entre el setembre del 1945 i l’abril del 1946- dels tràngols viscuts. Hi escriu íntegrament K.L. Reich. Així mateix, es dedica a la transcripció de Les llunyanies, el recull de setanta-un poemes escrits en gran part en paper de sacs de ciment als diversos kommandos dependents de Mauthausen i al mateix camp central. L’escriptor els havia mantingut amagats entre la roba, malgrat el perill evident que els kapos i els SS els poguessiin trobar.

Arxiu Comarcal del Bages/Fons Joaquim Amat-Piniella

Per tant, el període que Amat passa al país és cabdal tant en l’àmbit de la creació literària com en el personal. Sabem que més enllà del seu valor literari i de testimoniatge, per Amat K.L. Reich representava, acabada la guerra, una eina de supervivència enmig del desgavell existencial i, per damunt de tot, el compliment d’un deure:

“Vaig escriure aquest llibre perquè durant l’estada al camp m’ho havia imposat com un deure. Milers de companys, dotzenes d’amics ells, havien mort, anaven morint o havien de morir a conseqüència de les penalitats de quatre anys i mig de camp. Hi havia sota dels que sobrevivíem una muntanya de dolor, una gran muntanya d’injustícia. I damunt dels nostres caps, una teranyina de fe en la humanitat, una feble teranyina que calia reforçar fins a fer-ne un teixit que ens pogués abrigar per a la resta dels nostres dies. […] Justícia per poder creure. Altrament, després d’haver viscut aquella tongada negra, la vida no podia tenir sentit. Com que vaig sobreviure, el meu deure era, és i serà sempre, pensar en els morts.”

(AMAT-PINIELLA, Joaquim. Carta a Ramon Martí Farreras escrita des de Barcelona el 28 de desembre del 1963).
El doctor Faustí Llaveries.
Fotografia: Manel Iglesias Rovira.

És molt probable que durant els mesos de residència a Sant Julià Amat s’allotgés al pis del seu cunyat, al que ara és el número 50 de l’avinguda Verge de Canòlich, molt a prop de l’actual plaça de la Germandat. És allí, doncs, on es devia produir tant el procés de transcripció i tancament del poemari Les llunyanies, com la redacció de la primera versió de la novel·la K.L. Reich.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC