JOCAND: un nou projecte cultural nascut en temps de pandèmia

La Revista Portella publica les obres del primer certamen de microteatre impulsat per la nova Jove Companyia Nacional d’Andorra.

Andorra compta, des del juliol del 2020, amb la primera companyia teatral feta per joves i per a joves, la Jove Companyia Nacional d’Andorra (JOCAND). El projecte cultural va néixer en plena pandèmia de la COVID-19; una heroïcitat per alguns, però també una demostració que “si es fan les coses amb una mica de cap, no cal que s’aturi res”, assegura Juanma Casero, el seu impulsor juntament amb Irina Robles.

Els joves com a protagonistes

La proposta va sorgir d’aquests dos responsables de l’escola teatral escaldenca L’Animal Escola de Teatre després de constatar la manca de referents teatrals que tenen els joves del país i amb un doble objectiu: crear una companyia on els joves fossin els principals protagonistes, tant en la temàtica de les històries com en l’equip artístic que les expliqués; i per generar un pont entre el món escolar i el món teatral professional, anant més enllà d’un projecte formatiu per oferir una primera oportunitat professional als joves.

Els hagués agradat crear la companyia dins de la seva pròpia escola, però per tal que el projecte tingués més projecció, van decidir presentar la idea a la convocatòria de propostes artístiques que va obrir l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) el novembre del 2019.

Així doncs, el projecte ha esdevingut una nova branca de l’ENA, i Casero i Robles en són els seus primers directors artístics.

Joves participants del primer certamen de microteatre de la JOCAND

Un projecte professional

La primera promoció de la JOCAND, sorgida després que una vintena d’interessats es presentessin a les proves d’accés, està formada per onze joves d’entre 16 i 22 anys (set actors i actrius i quatre membres de l’equip artístic).

Al setembre del 2020 van estrenar el seu primer muntatge, La tercera onada, i ja preparen la segona producció, en aquest cas sota la direcció d’Ester Nadal.

Després del segon muntatge, els integrants es renovaran per complet, per donar l’oportunitat a nous joves interessats a dedicar-se al teatre. I és que des de bon inici s’ha tingut clar que havia de ser un projecte professional, de manera que els seus membres han de tenir una formació prèvia en teatre i reben una petita remuneració econòmica pel procés d’assaig i les funcions d’estrena, així com també una petita quantitat per cada bolo que fan per les diferents parròquies.

Per Juanma Casero, això també és una manera de fer entendre als joves que es tracta d’un compromís laboral, per incentivar-los a assistir als assajos i a organitzar-se per les funcions.

De fet, un dels principals reptes del projecte és la dificultat d’involucrar a aquesta franja d’edat, molt complicada a Andorra pel fet que molts d’ells estan estudiant a l’estranger. Per això, els assajos es fan a l’estiu i les actuacions es programen amb antelació i sempre en cap de setmana.

L’altre gran repte és aconseguir que la companyia es consolidi i perduri en el temps. Casero assegura que a l’escola constaten l’interès que hi ha entre els joves, i també es mostra molt satisfet amb el primer any de vida de la companyia, tant per la qualitat artística del grup i per la seva actitud seriosa i professional, com per la bona resposta del públic.

Tot i això, considera que encara s’ha de continuar lluitant perquè s’hi interessi molta més gent, no només joves sinó també professionals del país ja consolidats que vulguin aportar-hi el seu granet de sorra, ja sigui escrivint un text per a la JOCAND o involucrant-s’hi de qualsevol altra manera.

El ‘Combat de dramaturgs’

Precisament, una de les iniciatives que s’ha organitzat aquest 2021 per donar a conèixer la nova companyia i donar visibilitat als diferents oficis teatrals, en aquest cas el de l’escriptura dramàtica, ha estat el certamen de microteatre ‘Combat de dramaturgs’. La convocatòria ha ofert la possibilitat a joves creadors de presentar els seus textos de microteatre per participar en un concurs en què l’autora de la proposta vencedora ha entrat a formar part de l’equip artístic de la JOCAND.

S’hi van presentar dues obres, que van ser dramatitzades pels mateixos actors de la companyia el 28 de març de 2021 a la sala de la Closeta de la Massana, en un ‘gran combat’ amb una espectacular posada en escena amb ring inclòs, i coincidint amb el Dia Mundial del Teatre.

Els textos van ser valorats en primer lloc per un jurat literari format per Joan Anton Rechi, Agustí Franch i la Revista Portella, i un jurat artístic amb Elisabet Terri, Alfons Casal i Oriol Guillem. El dia del combat s’hi van incorporar les votacions del públic, i tot i que els vots van ser molt ajustats, la guanyadora va ser Aitana Gálvez, amb l’obra ‘La sala d’espera’.

El finalista del Combat de Dramaturgs va ser Arian Checchi Cho, que va escriure la peça titulada ‘La parella’. A banda de rebre tots dos un lot de llibres teatrals, també s’ha volgut donar visibilitat als seus treballs publicant-los al web de la Revista Portella.

Juanma Casero remarca que el combat de joves dramaturgs sorgeix amb l’objectiu que la JOCAND pugui participar en altres activitats més enllà de la funció de teatre, i per generar noves oportunitats als joves, en aquest cas als que tenen inquietuds per escriure.

A més, destaca la il·lusió i la motivació dels components de la companyia pel fet de poder representar textos de creadors de la seva edat i que coneixien. Assegura que el combat va ser un èxit, que les obres rebudes tenien molta qualitat i el concurs va estar molt renyit, i esperen poder anar repetint la iniciativa cada any i que mica en mica el certamen vagi creixent.

Obra guanyadora del primer Combat de dramaturgs: ‘La sala d’espera’, d’Aitana Gálvez

Representació de l’obra guanyadora al Combat de Dramaturgs. Foto: Marta Tort

Sala d’espera d’una clínica d’avortament. Ambient fred, tallant, incòmode, apàtic. Hi trobem 6 cadires a escena. Dues noies es troben assegudes amb una distància marcada, eviten el contacte visual. Una mira un vídeo amb auriculars, té el volum al màxim. L’altra noia llegeix una revista esperant que la recepcionista digui el seu número. Noia A entra a la sala parlant per telèfon.

NOIA A: (plorant) Per què ara? M’havies promès que estaries aquí amb mi, m’ho vas prometre… Avui jo era la teva prioritat. Joder! Tio vés-te’n a la merda… No em mereixo això. Estàvem junts en això i ara què? Ara què…(penja)
NOIA B: (xiuxiuejant) Ja comencem…
NOIA A: Perdona?
NOIA B: Tia, totes tenim drames a les nostres vides, situacions crítiques i mogudes emocionals. No fa falta que cridis… No fa falta que muntis un puto espectacle… no ens ajuda a cap, totes estem passant per això.

(Silenci llarg. La sala torna a l’ambient de l’inici.)

NOIA A: Què se suposa que he de fer? Somriure? Aguantar els plors? Guardar silenci per no incomodar? (no respon) Amb tot el respecte del món, estàs sent egoista. Qui ets per dir el què la resta hem de fer? Justament perquè totes estem a la mateixa situació hauries de ser més comprensiva. Si em trenco a plorar, ploro i punt.
NOIA B: Ohh…Ja ho entenc… esperaves que quan arribessis plorant, totes correríem a demanar-te si estàs bé. La noia dels auriculars et portaria una llaminadura de la màquina de l’entrada i la recepcionista et portaria mocadors mentre t’acaricia l’espatlla.
NOIA A: No és això, és que…
NOIA B: Que què? Què he de fer per tu? Has entrat a la clínica i m’has demanat què em passa? No… No ho has fet. No esperis això de ningú…
NOIA A: Para ja! Un problema meu, intern, l’has estès a un problema teu! No te l’he explicat, no he plorat per cridar l’atenció, no he vingut aquí perquè tinc ganes, saps? Soluciona tu els teus putos problemes i no els reflecteixis en altres persones que ni tan sols coneixes!

(Silenci.) (Entra la recepcionista i crida el número 13. La noia dels auriculars s’aixeca i surt d’escena.) (La noia A torna a plorar.)

NOIA A: Mira…em sap greu i ho sento. No vinc aquí per complicar res a ningú.
NOIA B: Jo també ho sento…
NOIA A: És més difícil del que pensava. No sé… no crec que estigui preparada.
NOIA B: Ja…No sóc la teva amiga ni ho seré, però no et posis en el pitjor. És dur i difícil, i no ho serà menys per moltes coses que et digui, però la resta no és tan dur i difícil, estàs aquí per algun motiu… Recorda’l perquè sinó t’enfonsaràs.
NOIA A: No el sé…
NOIA B: És clar que el saps. Estàs fent això per alguna cosa. Perquè no pots tenir un fill per la teva situació econòmica, laboral, perquè ets massa jove, perquè simplement no vols, pel que sigui…
NOIA A: Gràcies.
NOIA B: De res.

(Entra la recepcionista i crida el número 14, la noia B s’aixeca)
NOIA A: Bona sort.
(La noia B marxa de l’escena)

Obra finalista del primer Combat de dramaturgs: ‘La parella’, d’Arian Checchi Cho

Representació de l’obra finalista al Combat de Dramaturgs. Foto: Marta Tort

L’acció transcorre en una sala d’estar en la que hi ha dos llocs per seure, de preferència un banc amb dues places al centre, i una butaca individual a un dels costats. Hi ha una misteriosa bossa de cartró a l’escenari.

ESCENA ÚNICA:
La parella està llegint, cadascú al seuseient, DONA (al lateral) una revista de
viatges i l’HOME (al centre) el diari o un llibre
.

DONA (sospirant): Ah!
HOME: Què passa ara?
DONA: Com que “què passa?”, que ha de passar alguna cosa?
HOME: No res, no ha de passar res…

Segueixen llegint, DONA llença mirades cap a HOME.

DONA: Perquè no organitzem un viatge? Aquí posa que les Illes…
HOME (Sec i tallant-la): No ens ho podem permetre.
DONA: Mai ens ho podem permetre!
HOME: Si no gastessis tant, doncs potser sí que podríem viatjar més…Però cada dia tens despeses, i cada cop més inútils! Què has comprat avui per exemple (assenyala la bossa de cartró), un altre giny monstruós per fer batuts, que fa més soroll que una locomotora? O un altre “pelapatates” així de gran i que, a més a més, només pela patates d’una sola mida?
DONA (Aixecant-se per agafar la bossa): Doncs mira, per a la teva informació, és el teu regal d’aniversari i havia pensat regalar-te una cosa molt especial… Però ara no el tindràs!
HOME (Penedit); Vinga va… no siguis així, que ja saps que m’encanten les coses que compres. Mira! L’altre dia vaig utilitzar el triturador per fer-me un batut de fruites.
DONA: Es diu “megatermomix PLUS”, i no em crec ni per un segon que tu t’hagis preparat un batut de fruites.
HOME: Vinga digue’m què és. És el nou iPad!?
DONA: Ah…
HOME: Ai no! Els nous auriculars que eliminen el soroll ambiental! (a part) Això m’aniria tan bé per quan em dones la tabarra!
DONA: Com dius?
HOME: No res. Va que no és just! Ara vull saber què m’has comprat!
DONA: No era tan inútil i ridícul tot el que compro? Doncs ara t’hauràs d’esperar fins que arribi el dia del teu aniversari.

DONA torna a deixar la bossa, i tots dos segueixen llegint.
HOME, que no pot resistir-se, s’aixeca ràpidament per agafar-la. La parella es baralla per la bossa.

DONA: Ai no!
HOME (Obre la bossa i treu uns mitjons negres): Uns mitjons.
DONA: Es que és tan difícil saber el que t’agrada! No sé mai què et faria il·lusió!
HOME: Difícil? No són prou visibles els meus pòsters per exemple?
DONA: Prou visibles! Si és l’únic que es veu en tota la sala! Els teus pòsters horrorosos de rock dels anys 90!
HOME: Doncs jo pensava que t’agradaven, com mai te n’havies queixat…
DONA: Però com vols que m’agradin si aquesta paret sembla l’habitació d’un adolescent deprimit?
HOME: Nirvana no és de deprimit.
DONA: Ah no? No es va suïcidar el paio aquell? Mira, és igual, la qüestió és que podríem tenir una paret ben maca en comptes d’això.

DONA es dirigeix cap a un costat de l’escenari i HOME li barra el pas.

HOME: Ja saps què signifiquen per mi aquests pòsters. A més, són una font d’inspiració artística. Gràcies a ells ja estic acabant el meu pròxim àlbum.
DONA: Vaja, el primer àlbum voldràs dir. El primer i l’últim, espero.
HOME: Què vols dir amb això?
DONA: Doncs que la teva música no agrada, o vols que et recordi els
comentaris del teu últim vídeo?

DONA va a buscar a la seva revista un document que visiblement estava preparat.

HOME: De veritat el guardes impresos?
DONA: És que són massa graciosos: (llegint i rient) “Prefiero escuchar a mi suegra cantando ‘Resistiré’ en bucle antes que este truño”. Oh espera’t! Que aquesta és boníssima: “Este tio me recuerda a Pep Guardiola con peluca i tocando la guitarra.”
HOME: Bé d’acord, però com a la meva dona podries mostrar més suport. Podries fer un esforç amb els pòsters que són l’únic caprici que em puc permetre en aquesta casa.
DONA: Què vols dir amb l’únic caprici? Què potser no gastes diners en coses inútils tu també?
HOME: Doncs no. En tot cas no com tu.

DONA va a buscar a la seva revista uns altres documents que visiblement també estaven preparats.

HOME: Mare meva, això també ho tens preparat…
DONA: Explica’m per què estem assegurats contra “tornados i inundacions de tercer grau”. Vivim a la muntanya, com vols que hi hagi un tornado!?
HOME: No has sentit parlar del canvi climàtic potser? A més, sempre val més prevenir que curar. O potser trauràs tu l’aigua del garatge quan s’inundi?
DONA: Que estàs insinuant, que no ho podria fer?
HOME: Només imaginar-m’ho em fa riure.
DONA: Imaginar-t’ho? Però si tu no tens cap mena d’imaginació.
HOME: Què vols dir que no tinc imaginació? Si m’imagino follant amb altra
gent tota l’estona.
DONA: Què?! Però com pots dir una cosa tan terrible!
HOME: Tu m’has dit que no tinc cap talent, i ets la meva dona!
DONA: Però tu t’imagines posant-me les banyes amb altres.
HOME (consolant-la): M’he enfadat, em sap greu. Ja saps que t’estimo.
DONA: Jo també t’estimo. I no sé què faria si morissis ofegat a causa d’un
tornado… Només d’imaginar-m’ho, se m’encongeix el cor!
HOME: Però a què ve això ara? T’estàs imaginant que moro ofegat a causa d’un tornado?
DONA (Alça les espatlles indicant la possibilitat)
HOME: Això si que és terrible! Jo no em puc ni imaginar que et moris!
(pausa) I després què…? Què faries una vegada estigués mort?
DONA: Doncs ploraria… Estaria de dol, no ho sé, durant sis mesos…
HOME: Només sis?
DONA: Nou, nou mesos… Un any! Sí, un any. I després, doncs probablement, potser, segons com, doncs intentaria tornar a tenir una relació. Però sempre guardant una part de tu dintre meu.
HOME: Què bonic.
DONA: Bé, segurament trauria aquells maleïts pòsters.
HOME (Enfadat): Aquells pòsters no els pots treure ni que em mori! Per mi representen un somni! Doncs sí, encara que no t’ho creguis, la gent té somnis.
DONA: Jo sempre he volgut ser professora d’arts marcials.
HOME: Si dona, però hi ha somnis i somnis…
DONA: Ja hi som un altre cop.
HOME: Siguem realistes, si jo no tinc talent per a la música, tu i el karate…
DONA (Es posa en posició d’atac): Mira, no em provoquis perquè acabaràs malparat.
HOME (Riu): Espera un segon. Què faràs? Donar-me un cop de peu volador? O em faràs un “combo” mortal?
DONA: Em follaria al Marc.
HOME: Què?
DONA: Tindria relacions sexuals amb el Marc. Si algun dia hi hagués un tornado en què morissis ofegat, doncs sí. Després sí, després ploraria, i estaria de dol, i passejaria una part de tu per la vida i tota la pesca.
HOME: Vas dir que no tenies sentiments pel Marc. Que només éreu “bons amics”.
DONA: Només estic dient que el Marc i jo segurament tindríem alguna cosa, sí… Bé, ja m’entens…
HOME: Que jo estigui viu és l’únic que t’impedeix follar-te al Marc!?
DONA: Sí, però no t’has de preocupar perquè estàs ben viu encara, oi?
HOME: Mira, m’ho estic començant a imaginar…
DONA: El què? El Marc i jo? Per què et fas això? Ell és músic de veritat.
HOME (Perdent el nervis): No em refereixo a això, em refereixo a tu morint en mig d’un tornado de tercer grau! Mare meva i tu t’ofens perquè he dit que m’imaginava al llit amb d’altres mentre que tu planifiques fer-ho amb el Marc?
DONA: Sí, però jo no m’ho imagino per què estic amb tu! Entre el Marc i jo hi ha una connexió, és natural, és físic, no es pot contenir!
HOME: Però si això és deu vegades pitjor!
DONA: No estic d’acord.
HOME: Mira, tant de bo vingui un tornado d’aquests destructors en què només sobreviuen els més forts i en què les criatures petitetes surten volant des del primer cop de vent.
DONA: Tu no aguantaries ni dos minuts.
HOME: Que no? Amb la meva forma física i la meva resistència podria estar hores lluitant contra el temporal.
DONA: Resistència? Tu no tens resistència.
HOME: A què et refereixes?
DONA: Crec que ja saps a què em refereixo… El Marc crec que sí que aguantaria, veus?
HOME: Em penso que potser ja sé com aguantaries. Agafant el tornado i destrossant-li la moral. Deixant-lo tan per terra que acabaria per tocar el dos abans no acabi morint de la tortura (cau rendit al sofà).
DONA: Així és com em veus… (seu al seu costat, i al cap d’uns instants, canviant el to…) Ho veus com necessitem unes vacances?
HOME (Sospira)
DONA (Ensenyant-li i apropant-li la revista): Mira, en aquestes illes del Carib ens podem relaxar i passar-nos-ho bé sense preocupar-nos durant una temporada. Estarem tranquils els dos junts…
HOME (Mira la revista i dubta): No ho sé… El Carib no és zona de risc per tornados ara a la primavera?

HOME i DONA es queden en silenci uns instants, i reprenen les seves lectures i posicions inicials.

DONA (Sospirant): Ah…

FI

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC