La guerra de Meritxell

La carta la firma un ciutadà òbviament indignat, ja es veurà. Acabava d’assistir a la presentació pública de la maqueta del santuari dissenyat per Bofill, la mateixa diada de Meritxell del 1975. Faltava un any exacte per a la inauguració del nou temple, i pel que es veu, la maqueta havia sigut fins aleshores poc menys que un secret d’estat. De fet, el nostre protoindignat ja s’havia presentat a Meritxell amb la mosca rere l’orella, després d’haver sol·licitat, sense fortuna, de veure la maqueta a la Casa de la Vall: “Em digueren que no n’hi havia cap [de maqueta]; ara, quan ja no hi ha remei, la presenten a l’admiració (!) del poble.” Pel to que gasta, ja veiem per quines peteneres sortirà: “Malgrat els discursos de l’Autoritat enaltint el projecte com si fos el resultat d’una imaginació inspirada, i [malgrat] les manifestacions del mossèn de Canillo considerant l’obra com a meravellosa, a mi i a molts andorrans no ens agrada gens”, sentencia d’entrada. I passa de seguida a desgranar els arguments de tan categòrica afirmació: “Primer, per la desproporció del monument; i segon, pel seu aspecte africà, moresc.” N’hi ha un més, encara: “Sàpiga tothom que aquest senyor [es refereix a Bofill] no té el títol d’arquitectura. I sàpiga també tothom que una de les raons que es donaren per part d’una alta autoritat per no acceptar el projecte presentat des de casa nostra per artistes de renom internacional fou que els nostres artistes no eren arquitectes.” Per tot plegat, conclou finalment l’indignat, “manifesto a través de la premsa el meu desgrat total pel, diguem-ne, estrafolari projecte del nou santuari, que més que un temple andorrà sembla talment una construcció moruna”.

Hem extractat parcialment aquesta carta, publicada el 21 de setembre del 1975 al diari Poble Andorrà, perquè encarna i resumeix la mala lluna que covava una part important de la ciutadania davant del que molts –el periòdic, que com es veurà té una malvolença especial envers el projecte, diu que “la majoria” de la població– consideraven una imposició dels consellers majors del moment, Julià Reig i Marc Vila.

Bofill s’havia quedat tot sol al capdavant d’un projecte que el diari –erigit des del primer número, el desembre del 1974, com a altaveu dels descontents– despatxa sucessivament com a megalòman, grandiloqüent, monumental, colossal i faraònic. Epítets, en fi, pràcticament idèntics als que tres decennis després havia de rebre el projecte Gehry (i l’exministre Juli Minoves) per a l’Arxiu Nacional. Però aquesta és una altra història. Bofill, dèiem, s’havia quedat amb Meritxell després que se’n descavalquessin el despatx barceloní de Bohigas, Martorell i MacKay, i també els associats locals d’aquests últims, els també arquitectes Albert Pujal i Pere Aixàs.

El cert és que, en aquest moment –i som a finals del 1974– el projecte original, que es completava, ja saben, amb el mastodòntic aqüeducte que havia de creuar Mereig i connectar el santuari amb l’altre costat de la vall, havia quedat reduït a l’erecció de només el temple. Per motius estrictament econòmics: el Consell General no s’havia vist amb cor d’embarcar-se en una obra que s’havia de cruspir 150 milions de pessetes. Els molt il·lustres consellers del moment es van conformar al final amb una cosa una mica més modesta –però no per això menys polèmica– i que només costaria la tercera part de l’astronòmic pressupost inicialment previst. Sembla que, en aquest punt, el bisbe Alanis també va moure algun fil perquè el nou Meritxell no se sortís definitivament de mare.

En qualsevol cas, la llista de retrets que esgrimien els opositors al projecte de Bofill –insistentment esbombats per Poble Andorrà, que va convertir el cas en una càrrega de profunditat per atacar la sindicatura de Reig– barrejava dosis similars de tradicionalisme, romanticisme i nacionalisme arquitectònic, amanits amb els previsibles atacs a l’home. No se li perdonava a Bofill que fos un “estranger” que “ni ha sabut captar el sentit del país ni ha volgut escoltar ningú”. I molt menys les seves simpaties comunistes, ni tampoc que fos un descregut confés. De fet, es diu que mossèn Ballarín li va impartir un curset accelerat de marianologia per imbuir-lo de l’esperit que semblava requerir la construcció d’un temple consagrat a la Mare de Déu.

Segons Poble Andorrà, la “majoria” de la població estava a favor de reconstruir Meritxell segons la “tradició”. I concreta què hi entén, per tradició: “Una cosa senzilla, però noble; una cosa humil, però amb els trets autèntics de la nació andorrana.” Naturalment, el projecte de Bofill avalat per Reig i Vila és tot el contrari: “Què serà ara Meritxell? Un santuari? Una catedral? Un monument? Tot, menys una senzilla i humil capella –com era l’anterior– que signifiqui la noblesa d’un país que en el decurs de la història sempre ha defugit l’ostentació, el luxe i la pompa.”

Queda clar el que no volien ni Poble Andorrà ni –cal suposar-ho– els seus lectors: “Qui més qui menys s’esperava una construcció d’acord amb els trets característics del país. Ningú no s’esperava un edifici grandiós, una construcció que surt fora del corrent, que sembla un luxós palau.” Sí, d’acord, però llavors què pretenia aquest sector tan refractari a la modernitat i a la “grandiloqüència” que encarnava Bofill?

A banda de la reconstrucció pura i dura de l’antic santuari –l’opció preferida pels més nostàlgics–, dues són les referències repetides amb més o menys entusiasme i convicció al llarg dels dos anys llargs que es va arrossegar la polèmica, des que el Consell encarrega el projecte definitiu al despatx de Bofill fins a la inauguració oficial del nou santuari, la diada de Meritxell del 1976. D’una banda, un antic projecte de Pujal i Aixàs que es remuntava als temps del síndic anterior, Francesc Escudé, i que finalment no havia passat del calaix de les bones intencions. De l’altra, un “esbós de projecte” encapçalat pel decorador Josep Maria Frases i en què participaven, entre d’altres, Carme Mas, Bonaventura Naudí, Àngel Pla i Sergi Mas. Una herència també de la sindicatura Escudé i que Reig, pel que es veu, mai no es va arribar ni a plantejar. Aquesta era l’aposta del partit tradicional-nacional que Poble Andorrà va fer seva. Un partit espiritualment inspirat pel pare Cebrià Baraut i per mossèn Lluís Pujol, arxipreste de les Valls, que va perdre finalment la guerra de Meritxell davant de les hosts del partit progressista –o oficial, segons com es miri– amb els aleshores joves Morell, Ubach i Armengol com a ideòlegs a l’ombra –amb el temps, acabarien reclutant per a la causa mossèn Ramon de Canillo, que inicialment s’havia mantingut neutral– i els síndics Reig i Vila com a mans executores.

Recapitulem: al sector oficial se li recriminaven l’elecció d’un arquitecte estranger, la desmesura d’un projecte “faraònic” i probablement visionari per a l’època i per al país, i també i molt principalment, que síndics i consellers haguessin decidit a dit. Vegem com ho narra Poble Andorrà, amb el catastrofisme habitual amanit sempre amb un gens dissimulat xovinisme: “Sense cap mena de concurs es donà el treball a uns senyors de fora, dels quals no es posa en dubte la competència, tan sols es fa remarcar que en aquesta decisió no hi ha intervingut en cap moment el poble, el qual, en definitiva, finança les obres.”

La veritat, però, és que en aquest punt la del partit tradicional ja era una guerra perduda, que apel·lava als temors, les incomprensions i els prejudicis antimoderns d’una part de la població, hàbilment explotada com a combustible pseudoideològic pels enemics polítics de Reig.

Malgrat els intents de boicot promoguts des del mateix diari –va fer campanya perquè la població no anés a Meritxell la diada del 1975, i va cobrir amb sospitosa indiferència el transcurs de les obres–, el santuari es va inaugurar oficialment i com és ben sabut el 8 de setembre del 1976. Apagats fa moltes, moltíssimes llunes, els focs i fins i tot els ecos d’aquella encesa polèmica, i amb la perspectiva del temps transcorregut, el que més sorprèn de tot plegat és que els termes en què es va plantejar la guerra de Meritxell es van reproduir tres decennis després i literalment, un a un, amb motiu del projecte Gehry. Ja ho saben, perquè això és d’abans d’ahir: un arquitecte estrella, un projecte faraònic i cridat a convertir-se en referència arquitectònica del país, i les queixes més o menys expresses i més o menys justificades dels professionals de casa davant de la ingerència externa i la indiferència de les autoritats.

El cert, però, és que en qüestions d’arquitectura, la posteritat acaba donant indefectiblement la raó a l’obra feta, i que oblida cruelment els perdedors. Que Reig se’n va sortir, allà on Minoves va fracassar. Que avui és pràcticament impossible trobar detractors públics de l’obra de l’arquitecte català, d’altra banda el monument més visitat del país. I que Bofill, per dir-ho ras i curt, va ser el vencedor la guerra de Meritxell. Bofill vincit.

Canillo i Encamp. 10,3% antròpic, 89,7% natural. Fotografia: Miquel Mercè

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC