La idea de Cultura

Un fantasma recorre el món: el fantasma de la COVID-19. El seu impacte està essent devastador a tots nivells. Res pot fugir del seu abast. La vida cultural, tampoc. S’han anul·lat festivals, actuacions, rodatges, etc. sumint a bona part dels treballadors del sector en la més absoluta incertesa. Malgrat tot, també s’ha pogut veure com durant aquest període la gent s’ha bolcat en la seva defensa, enaltint el seu valor com a antídot contra la solitud del confinament.

La idea de cultura, juntament amb tres o quatre idees fonamentals, constitueix el bastió ideològic d’occident. Com a idea gaudeix d’un prestigi inqüestionable, equiparable a d’altres com la llibertat, la igualtat, la democràcia i la felicitat. No obstant això, aquest clam universal ignora les dificultats  que presenta una idea que amaga una pluralitat d’interpretacions, sovint irreconciliables entre si. La idea de cultura no és un concepte unívoc, sinó ambigu, polisèmic i, per tant, problemàtic.

No és d’estranyar, doncs, que la confusió que suscita pugui arribar a desconcertar al lector quan tracta de comprendre el seu significat i les seves implicacions. En les línies que segueixen tractarem d’esclarir aquest assumpte, procurant veure breument les diferents formes que hi ha de reivindicar la idea i els seus inconvenients, que no són pocs. Després, cedirem la paraula a algunes de les veus que des de diferents sectors s’encarreguen de la seva gestió al país.

La noció d’educació

Una forma de reivindicar la cultura és des d’un front elitista. Disposar de cultura generarà un sentiment de pertinença compartida que servirà per a diferenciar-se socialment: les persones cultes i les incultes. En aquest sentit, el sociòleg Pierre Bourdieu parlava d’una cultura elitista, concebuda per a satisfer de manera privativa les preferències i inclinacions estètiques d’una classe privilegiada. Per contra, l’accés a la cultura com a reclam de les classes treballadores respondria a una voluntat d’ascensió social. Tradicionalment aquesta idea de cultura s’ha equiparat a la noció d’educació.

En el diàleg platònic Protàgores, el personatge homònim discutint amb Sòcrates sobre la naturalesa de la virtut, exposa en un moment donat el famós mite de Prometeu. El mite explica com els Déus després de la creació de les espècies mortals a partir de la barreja de foc i terra van assignar la tasca a Epimeteu i a Prometeu de repartir equitativament totes les facultats entre la seva creació. Epimeteu, no obstant això, va oblidar a l’ésser humà durant la distribució. Prometeu no va trigar a adonar-se del descuit i, amb la finalitat d’esmenar-lo, va decidir sostreure el foc a Hefest i la saviesa de les arts a Atenea. D’aquesta manera es corregia la naturalesa inacabada de l’ésser humà; dotant-lo d’instruments artificials es rectificaven les seves mancances naturals.

D’acord amb el que s’ha dit, Aristòtil sostenia de manera textual que “tot art i educació ve a completar el que la naturalesa deixa incomplet”. L’educació tindria, per tant, el propòsit de capacitar als individus per a fer front a aquesta dotació natural més aviat deficient. Aquesta és la primera formulació de la idea de cultura que Georg Simmel va denominar cultura subjectiva. Respecte a aquesta modulació inicial cal assenyalar que s’hauria constituït com a metàfora del concepte d’agricultura. De la mateixa manera que el camp cultivat és aquell que es llaura, es sembra, i, posteriorment, s’hi recullen els fruits; la persona culta seria aquella que prospera gràcies a l’educació i la criança (amb grec, paideia). El mot “cultura” seria la posterior traducció al llatí d’aquest vocable grec.

Una persona culta vindria a ser aquella que s’ha cultivat adquirint uns coneixements específics i que el fan diferent del salvatge, del bàrbar o de l’inculte. Ara bé, el problema sorgeix quan considerem que aquests continguts, sovint associats a la cultura burgesa (anar a l’òpera, viatjar, anar al teatre, la moda, la literatura, etc.), són universalment desitjables i, per tant, exigim necessàriament la seva promoció i conservació. Qui determina la desitjabilitat d’aquests continguts? Per què haurien de ser-ho? No continua havent-hi cert grau d’elitisme en aquesta exigència?

Detall de la mà del David de Miquel Àngel, a Florència. Fotografia: Yasmina Canedo

La raó, al centre

Una altra de les formes de reivindicar la idea de cultura en un sentit modern seria la que es realitza des de coordenades humanistes per a dignificar a l’home enfront de la naturalesa. La publicació del llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium escrit per Nicolas Copèrnic va suposar un canvi de paradigma. Contradient la tradició, el seu autor va demostrar que la terra girava al voltant del sol. Havia iniciat, sense saber-ho, la deposició de l’home en menyscabar la dignitat que la tradició clàssica i, sobretot, el cristianisme, li havia assignat situant-lo en el centre de l’univers. La resposta a aquest desplaçament va ser apel·lar a la raó humana com el centre que irradia tot sentit. L’ésser humà es convertia en el fonament de tot.

Aquesta sort de gir antropològic sol trobar la seva màxima expressió en la fórmula “metafísica de la subjectivitat”. D’aquesta manera, es reconeixia a l’home com l’únic ser proveït de consciència. Tot això, va significar el sorgiment de l’home modern tal com l’entenem avui dia. Ara bé, aquest intent per dignificar a l’ésser humà enaltint la seva capacitat intel·lectiva, tenia els dies comptats. El principal motiu va ser l’obra del naturalista anglès Charles Darwin. Aquesta va suposar un autèntic revulsiu pel que fa al lloc que ocupa l’ésser humà dins del regne animal, perquè l’equiparava a la resta d’animals. D’aquesta manera perdia definitivament el tron que havia ocupat de manera privilegiada en l’escala zoològica. Aquesta situació de desemparament podria explicar en temps recents el sorgiment de la idea de cultura com a element dignificador de l’home.

Una cultura humanista

De manera oportuna el filòsof espanyol Gustavo Bueno va assenyalar que “l’ideal de cultura significa ara l’ideal d’una cultura laica enfront del saber de l’església; també significaria l’ideal d’una cultura artística o literària -anomenada precisament humanista- enfront de l’ideal racionalista”. Aquesta cultura humanista es proposa d’aplicació universal enfront d’aquells que justifiquen la dignitat humana a partir de particularismes de caràcter regional, ètnic, etc. La dificultat, no obstant això, amb la qual es troba no és una altra que la de precisar, seguint criteris objectius i no retòrics, els continguts d’aquesta “cultura universal”.

La UNESCO és l’organització internacional que representa a la perfecció aquest plantejament universalista, només és necessari donar una ullada a la Declaració de principis de cooperació cultural internacional de 1966 per assegurar-se’n que això és cert. Però, és possible integrar aquesta disparitat de costums, creences i hàbits en un tot harmoniós quan de vegades es mostren antitètiques entre si? Què fem amb el burca? i amb l’ablació del clítoris? I amb els infanticidis a Benín? No són totes elles pràctiques culturals que formen part del patrimoni comú de la humanitat? Qui decideix quines pràctiques formen part i quines no? Els procés d’integració no condueix irremeiablement a la dissolució d’algunes cultures en d’altres més poderoses, reduint així la diversitat existent en el món?

Identitat cultural

La postura oposada a aquesta concepció universalista és la que enalteix la cultura en un sentit particular, relegant la possibilitat de trobar universalismes humans. Aquesta proposta sorgeix amb el romanticisme i està estretament relacionada amb l’idealisme alemany representat per autors tan il·lustres com Herder, Hegel, Dilthey, Windelband o Rickert. Aquí es reivindica una idea de cultura orientada a l’exaltació de l’esperit d’un poble (volksgeist), la versió moderna de l’antic Esperit Sant que atorgava els seus dons als homes perquè transcendissin la seva condició natural, enfront d’aquells que posen en risc la seva suposada puresa o la seva supervivència. En aquest context és on es parla de la “identitat cultural”. La idea de fons és glorificar aquesta identitat cultural amb el propòsit, o bé d’aconseguir un Estat nacional, o bé de salvaguardar-lo.

Creiem no equivocar-nos massa si diem que aquesta concepció de la cultura assumeix la idea política de l’Estat, ideat per Fichte, segons la qual, el propòsit d’aquest, mitjançant els diferents departaments i ministeris de cultura, serà garantir de manera planificada el sosteniment de “la cultura” com a expressió identitària. Així és com en l’article 34 de la Constitució andorrana encarrega a l’Estat “la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andorra”. En altres paraules, aquest compromís per part de molts Estats actuals amaga, en última instància, una intenció defensiva o reivindicativa de la cultura pròpia del territori enfront d’altres cultures.

Casa Rull, Sispony. Fotografia: Yasmina Canedo

La idea que justifica aquest compromís per conservar de totes maneres la seva puresa és que deixar que es destrueixi o es contamini tal essència implicaria la pèrdua d’alguna cosa que és molt valuosa. No obstant això, la identitat cultural concebuda com un tot ben definit, pur, perfectament delimitat i superposat a una nació és tot un conte fantàstic. Concebre l’existència d’expressions identitàries constituïdes ex nihilo i sense influències exògenes és no entendre res. La realitat és que les modificacions que sofreixen els continguts culturals és incessant. L’art, les creences, les formes econòmiques, el llenguatge, el dret, etc. no són elements sempiterns, sinó en constant variació. D’aquí ve que la seva conservació indefinida sigui només una il·lusió.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC