La pinta de la brisa

Elaborat al llarg d’un advers tombant vital, però conservant la serenor característica de l’autor, el discurs líric del poemari Andorra, postals i altres poemes es fon amb les circumtàncies, incideix en el buit existencial atenuat pels records. El volum andorrà de Miquel Martí i Pol que ell mateix qualifica de “diferent” i cataloga “de memòries” al pròleg, en va ple, de remembrances que també emmarquen “Onejar de grandalles”, una peça d’orfebre en què la distància física i temporal és llast inexorable i, alhora, motiu de dolça invocació.

Aquest al·legat sentimental està integrat per trenta alexandrins blancs femenins, hexàmetres aguts en les cesures (sols els versos primer i darrer clouen l’hemistiqui amb el mateix vocable paroxíton: grandalles) i accents interns varis, ubicats sobretot als peus intermedis, que confereixen a la poesia una cadència pausada, de reducte de calma, en consonància amb l’oreig que propicia l’oneig de les corol·les.

La verbalització d’un anhel enceta la reflexió: l’imaginari retorn a Andorra del poeta, en companyia de la seva dona; d’escorta, el ressò d’altres vents, d’altres veus pretèrites; i la troballa del Narcissus poeticus que es gronxa als prats elevats (quan no li agrada allò que percep, apel·la a l’harmonia, la pau, la placidesa dels indrets enlairats). A continuació, el lladre de besllums manifesta la intenció d’esbossar amb colors de tarda (groc de fullatge autumnal i blau de muntanyes llunyanes) “l’ull glaçat del crepuscle”, una metàfora que, apuntant a la conclusió d’un període, qui sap si no és així mateix pressentiment del desenllaç fatal de la malaltia que pateix l’esposa.

Il·lustració de Mònica Armengol

El viatger melangiós s’endinsa en els “camins del poema” que el condueixen, “amb tu”, a les valls desitjades, fent un gir introspectiu habitual en ell: es confessa desficiós, desvetllat, en espera del “miracle” (el guariment?). L’amant insomne està cercant una imatge prodigiosa que sorgeix de sobte: “se t’adormen coloms al fons de la mirada”. Només aleshores pren possessió dels ulls ensonyats i es veu amb cor d’escatir les il·lusions de l’amada, tot seguint el ritme d’una música lleu que eixampla la solitud compartida. A l’enamorat no li dol el temps que passa lentament, “feixuc”, impassible als desitjos; ni la mort discreta del dia. Li dol ella. Dit això que tant ha costat de dir, la “vida viscuda” i “el goig de l’instant” benigne abracen la parella i el somiador tanca l’el·lipsi afigurant­se, potser, que el locus amoenus de “les prades més altes” és la superfície d’una mar on suren estrelles que la pinta de la brisa acaricia.

Aquest penúltim dels altres poemes sosté un to marcadament elegíac: l’enyor d’una terra adorada i la tria dels mots precisos amb què el tot jo, inerme, “desvetllat mentre els altres reposen”, a fi de conjurar la pèrdua del tu a qui s’adreça, va entreteixint una epístola que segellarà amb la tendresa i dipositarà a la nit que neix “rere els vidres”. El pom de flors, al·legoria d’un nosaltres (destinatària i remitent), és una ofrena que l’exercici literari d’evasió fa extensiva als partícips (l’univers dels receptors).

Ençà i enllà de la solidesa formal, l’afectació íntima i la voluntat de transcendència concorren a “Onejar de grandalles”. L’eloqüència planera esdevé en alguns passatges certament críptica, en expressar “per temptar el temptador quan la lluna ho permeti”, o bé “tu em dols”, no explicitant el perquè, deixant que el fons intangible de la meditació s’aquieti igual que el capvespre observat des de la penombra de la cambra i l’esguard fràgil que acomboia l’escriptor. El tramat no és simple: demana esforç i complicitat.

Un poema magnífic d’un creador exemplar. Unes paraules delicades. Un ample somriure, malgrat la tristesa essencial. I, si de cas són necessàries, les meves disculpes en la mesura que aquí no s’esgoten les possibilitats evocadores d’una composició que no més he pretès posar en relleu i, és clar, abordar sense oblidar que el seu sentit últim no es pot elucidar del tot.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC