Isabelle Sandy: la poetessa del principat pirinenc

L’alteritat, la mirada de l’altre, és un dels camins possibles per conèixer-se. Idea banal, idea repetida a l’infinit, però sovint oblidada. Tanmateix, la mirada estrangera pot voler assolir objectius diversos. Pot arrencar la pell de la rutina i dels prejudicis, posant a plena llum la inèpcia d’alguns costums socials. Aquest ull irònic i implacable, sota una aparença d’ingenuïtat, fou el de Rica i Usbek descrivint la societat francesa del segle XVIII a Les Lettres persanes de Montesquieu.

D’altra part, l’ull del viatger també ha pogut buscar l’exotisme, la diferència, la terra incògnita, a la manera romàntica de Chateaubriand o de Nerval. Però és probablement amb Stendhal que el viatge literari adquireix dues noves dimensions radicalment diferents: viatge sentimental, on el jo de l’escriptor domina, on la mirada exterior només és un pretext per a una observació íntima, o bé, al contrari, descoberta d’aspectes pintorescs, anunciant el turisme del segle XX. És clar que l’exemple d’aquests autors, el fruit d’aquests viatges, reals o ficticis, han pogut deixar una empremta en l’esperit d’Isabelle Sandy.

Però, per què Andorra? Per què triar un país tan petit i, en aquella època, de tan difícil accés? Nascuda prop de Foix, Isabelle Fourcade, veritable nom de l’autora, coneixia sens dubte l’existència d’Andorra. Però ¿qui pensava a visitar aquest niu d’àligues en aquells temps? Paradoxalment, cal esperar que esdevingui una periodista coneguda a París perquè viatgi al Principat.

Vingué, l’any 1922, per escriure un article documentat sobre la contrabanda, però quan marxà, la viatgera portava en el seu bagatge la trama de tota una novel∙la. Andorra o els homes d’aram, publicada el 1923, serà la primera part d’una trilogia andorrana; sens dubte, la més popular. La segona part, Nuits andorranes, es va editar el 1938. I el tercer volum, La Nouvelle Andorra, no va veure la llum fins a l’any 1946, després de la guerra.

Tanmateix, ¿quina mirada porta l’escriptora sobre el nostre minúscul país? Malgrat l’heretatge de tota una saga d’autors del viatge, Isabelle Sandy trobarà una forma original de parlar de l’altre, de fer descobrir una societat, uns paisatges nous al lector.

Aquesta mirada és original, en primer lloc, perquè és femenina. Alguns diran que George Sand ja havia traçat el camí quan escrigué sobre Mallorca. Malgrat l’admiració d’Isabelle per l’autora de La Mare au diable, admiració que li va fer escollir el pseudònim Sandy, no hi ha cap mena de similitud entre el menyspreu de Sand pels mallorquins que jutjaven la seva manera de viure escandalosa i l’admiració de Sandy per les Valls. Mirada femenina que porta l’autora a fer costat al personatge central de la Conxita Asnurri, ella que porta l’empremta dolorosa de la mort de l’únic home que estimarà mai.

Si l’article periodístic esdevingué novel∙la, si Sandy sentí la necessitat de contar tota una història sobre la gent d’Andorra, és potser per empatia. Però no tan sols això.

Així com algunes mirades, ja siguin crítiques o simplement iròniques, rebaixen la qualitat del qui és observat, en aquest cas l’escriptora fa créixer la gent de les Valls fins a donar-los un aspecte gairebé mític. Un paisatge alhora sumptuós i implacable, on les muntanyes són tan altives que els precipicis semblen fascinar els homes, on les pedres vives de les tarteres llisquen, traïdores i nefastes, on les aigües gèlides udolen entre rocs. Un paisatge personatge entre llum i foscor, com el destí dels éssers que hi viuen; és així que l’ha percebut Isabelle Sandy, com un símbol de fatalitat. I en el si d’aquesta fatalitat, una família que sembla maleïda: germans enemics, germans assassins, odis i amors extrems, enveges i venjances, afany de poder, de riquesa, desig i mort.

¿No són aquests tots els fils de la trama tràgica, del mite? Qui sap si la idea de fer d’aquesta novel∙la una adaptació cinematogràfica no va néixer de les similituds que l’apropen a temes i accions dignes de la tragèdia grega, del teatre antic. És cert que, a mesura que llegim, l’Andorra de la novel∙la apareix com un illa d’eternitat, d’immobilitat al bell mig dels trastorns europeus i mundials d’un moment de sospir entre dues guerres. És un lloc fora del temps i gairebé fora de tot espai; literalment, una utopia.

Isabelle Sandy. Arxiu Jean-Claude Chevalier.

Aquesta Andorra somniada, inamovible, ha donat a l’autora l’ocasió d’escriure un mite gairebé contemporani. Deixem que Isabelle Sandy, ella mateixa, expressi, amb una sola frase del cinquè capítol, aquesta visió tràgica del país:

“En aquestes contrades, res no pot ser alegre, sinó que tot és profund i sembla sadollat d’eternitat.”

L’ànima del relat es revela, doncs, tràgica. Però l’altra originalitat de Sandy neix dels protagonistes descrits per l’escriptora. Aquí sembla aturar-se la comparació amb el mite, perquè els personatges no són reis, ni prínceps, ni éssers semidivins. Si la religió és un dels teixits bàsics de la societat andorrana en l’obra, la violència i la mort no provenen d’una maledicció dels déus o de Déu.

Podríem afirmar que si el mal segueix un eix vertical en la tragèdia clàssica, el mal dels “homes d’aram” és horitzontal, neix en ells i contra ells, vessa. Però encara que restin massa banals, massa humans per servir d’exemples, per crear la catarsi tràgica, la Conxita, el Joan, el Nyerro, bons o dolents, estimats o odiats, ens semblen familiars, coneguts, pròxims. Més enllà de l’època descrita, els homes i les dones del relat són els d’ahir, els d’avui i els de demà. Potser, en aquest sentit, la història, en el seu moment, va semblar exemplar.

Potser aquesta fou la raó de l’èxit de la novel∙la, perquè les Valls hi eren descrites com una mena d’indret on els homes podien emmirallar-se no solament en la imatge del seu propi passat, sinó que també podien veure’s reflectits en la permanència de la natura i de la condició humanes. De fet, a partir de la publicació de l’obra, sembla que foren molt nombrosos els que volgueren visitar aquest estrany país on s’havia aturat el temps.

Parlàvem, en començar, d’alteritat, d’aquella mirada estrangera que ens ajuda a saber qui som. Avui, nosaltres, europeus, en general privilegiats, acostumem a fer turisme, a ser els que miren les societats arreu del món amb un ull curiós, divertit o crític.

Però que estrany que se’ns fa, quan es canvien els papers i de sobte ens toca ser observats. Diuen que a l’andorrà no li agrada gaire ensenyar el que és, el que té o el que fa. Diuen que el que es tragina portes endins no ha de passar portes enfora… Isabelle Sandy ha obert, per un moment, els finestrons de les nostres cases, però ho ha fet amb intel∙ligència, amb respecte i potser amb admiració. Per aquesta raó, encara que hagi transcorregut gairebé un segle des que es va publicar, l’obra ens continua parlant, perquè aprenem qui érem i com érem abans que les Valls es posessin en marxa, seguint la cadència de la resta del món.

Malgrat tot, no oblidem que l’aprenentatge és recíproc, tal com és recíproca la mirada. Qui observa també es nodreix del que veu. No hi ha atzar ni casualitats. Sens dubte, Isabelle Sandy va acceptar de venir a Andorra per escriure un article sobre la contrabanda perquè era filla de l’Arieja i portava els Pirineus al fons del cor. El que va trobar, el que va aprendre observant la societat andorrana de l’any 1922, ens ho diu entre línies sense emprar el jo, com Stendhal. “Viatge sentimental”, doncs, però alhora viatge espiritual i oníric a la recerca d’un món desaparegut. No es tracta d’un paradís perdut, d’un mite qualsevol oposant natura a cultura; les regles socials del patriarcat andorrà són estrictes i severes, els deures són molts i els lleures pocs, sobretot per a les dones. Fascinació per un ordre inamovible dins un món en plena mutació, fascinació per la immobilitat, per la “perennitat dels sentiments, dels paisatges i de les coses verges de guerres i de destruccions”.

Avui sabem el que Isabelle Sandy va aportar a Andorra. Tanmateix, una pregunta resta sense veritable resposta: qui sap el que Andorra va oferir a Isabelle Sandy, l’andorriégeoise?

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC