La política de subvencions i el model islandès

La gran majoria dels músics, no tots, ha comptat amb diners públics. Els darrers tres anys s’han editat tretze discos que han rebut ajuts del Govern. La intensitat de la producció és conseqüència del canvi en la política de subvencions a partir del 2012, quan es va fer una aposta clara pel sector coincidint amb un moment musical prolífic.

Actualment, per aconseguir una aportació es puntua l’interès cultural, l’impacte, la viabilitat i l’ús del català. Aquest 2016 s’han presentat unes noranta propostes valorades en 2,5 milions i s’han atorgat 105.000 euros en ajudes. Durant els últims deu anys, el pressupost destinat a subvencions culturals ha oscil·lat entre 100.000 i 140.000 euros, una xifra que la mateixa directora de Promoció Cultural i Política Lingüística de l’executiu, Montse Planelles, qualifica d'”ínfima”. De fet, descriu com a “depressiu” el moment de discutir les ajudes ”perquè també penses en el que no dónes i hi ha propostes de les quals no es parla mai més”. Per això, fa tan sols unes setmanes la ministra va anunciar un increment del 50% en aquesta partida.

L’objectiu no és cobrir el 100% sinó que “amb l’aportació pública siguin possibles els projectes”. Planelles reconeix, però, que el model és una aposta i que jugar a aquest joc significa intentar fer equilibris sense córrer el risc d’emmudir els artistes o crear una generació acomodada.

Tot i que, segons diu, es busca un equilibri realista amb la dimensió del país, no tothom està d’acord amb el sistema. Landry Riba opina que “acostumar el col·lectiu creatiu al fet que només materialitzi un projecte si se li dóna diner públic és fer un mal favor a la creativitat”. Creu que subvencionar un disc “que es quedarà entre els amics i la família no és una bona inversió” i que Andorra s’hauria d’inspirar en el sistema islandès, que com a país petit ha endegat una política molt arriscada: invertir en la formació de talent per recollir fruits a mitjà-llarg termini. D’aquesta manera es genera qualitat i només reben diners les iniciatives amb solvència, que un cop produïdes i no abans perceben un ajut per restituir part de les despeses.

Generant material de qualitat, el govern d’Islàndia “utilitza els millors productes per promocionar el territori i la contribució pública es planteja com un retorn en benefici del país”. Alguns músics, com Migue Guerra, que s’oposa al “cafè per a tothom”, i els membres de Persefone, que han rebut ajuts per a les gires internacionals un cop han aconseguit assolir aquest nivell després de picar molta pedra, comparteixen el criteri de Riba.

Amb l’exemple islandès és fàcil estar-hi d’acord, malgrat que altres músics troben que, tenint en compte el context d’Andorra, les subvencions són necessàries perquè la cultura perduri. “Han facilitat que aquest sigui el millor moment discogràfic de la història del país”, afirma Oriol Vilella. Àlex Moldes considera que “tot i ser escasses, ajuden a mantenir viva la cultura nacional en tots els àmbits. Si no, ens vindria imposada només pels que s’ho poguessin permetre”.

Segons Planelles “el model islandès seria l’ideal”, però aplicar-ho no és evident. Avança, a més, que Cultura estudia facilitar als músics locals d’assaig adequats i valora altres camins, com destinar més recursos a la distribució de la música a les xarxes socials i plataformes digitals. Reivindica una mentalitat més global perquè “el pressupost que es dedica a cultura des de Govern, comuns, fundacions, bancs i Andorra Turisme és espectacular” tenint en compte la ràtio per habitant. “Potser no calen més diners sinó repartir-los millor”. Però per això cal “un canvi de xip” i l’homogeneïtzació de les polítiques: “Tenim vuit equips de Cultura que junts serien una força imparable”. El debat està servit.

El paper de l’SDADV

La Societat de Drets d’Autor i Drets Veïns (SDADV) agafa forma. Ha de fer d’intermediària perquè els creadors rebin una remuneració equitativa per l’ús que es fa de la seva obra. També té com a objectiu crear indústria cultural i conscienciar la societat per posar fi a la imatge recaptatòria. És molt fàcil d’entendre amb un exemple quotidià: oi que no agafem el pa i marxem sense pagar? Doncs això. Ara bé, fer entendre que no és l’enemic, sobretot entre els que hauran de pagar per quelcom que fins ara tenien gratis, no està sent una tasca fàcil .Les crítiques també els plouen dels mateixos creadors. Alguns consideren que s’ha començat la casa per la teulada i que abans de negociar remuneracions, s’hauria de buscar com protegir les obres dels artistes.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC