La recuperació de la pedra seca: una mirada al passat per a preservar el futur

Els darrers anys hem estat testimonis de la renaixença de la pedra seca, una tècnica ancestral típica dels paisatges d’alta muntanya, i testimoni de l’evolució de la societat i economia andorranes. Tant el sector públic com el privat hi han posat el focus amb l’objectiu de recuperar aquest element característic del patrimoni natural i cultural d’Andorra. Una reivindicació del passat que ha impulsat una reflexió necessària al voltant de la identitat, els orígens i la conservació del territori.

Fita al Pic de Cataperdís (2.806m). El Serrat, Parròquia d’Ordino. Andorra. © Jaume Riba/Cal Pal

Un país de paisatges de pedra

Al llarg de més de sis mil·lennis, la petjada humana ha anat transformant l’entorn. L’agricultura i el pastoralisme han jugat un paper decisiu en la formació antròpica dels paisatges tradicionals de muntanya. Des que l’home s’instal·la definitivament en un territori, s’han documentat episodis de desforestació amb el propòsit de crear i mantenir zones de pastura, l’aixecament d’estructures bàsiques per controlar el bestiar, i la cerca de millors rendibilitats de les collites. A Andorra i, en general, als Pirineus, s’evidencien ja en el Neolític Mitjà.

Tot i que aquests episodis de desforestació s’han atribuït a activitats de pastura locals, de petita escala i amb un impacte restringit, força estudis demostren que van provocar canvis en el paisatge i en la seva configuració. La pràctica que va suposar-hi una contribució substancial va ser la transhumància organitzada, és a dir, la que només implica el trasllat de pastors i bestiar d’un territori a un altre, i no de tot el conjunt de la comunitat. Els efectes de l’agricultura van començar a fer-se palesos una mica més tard, a mesura que va anar augmentant la demografia i calia arranjar més espais agrícoles.

En aquest llarg període de transformació humana del paisatge hi ha un element clau que li atorga caràcter i identitat: les construccions en pedra seca. Durant la prehistòria i fins a l’època medieval, Andorra només fa servir aquesta tècnica, que consisteix a unir pedres i col·locar-les de manera que quedin fixades per si soles. Els pobladors de les valls erigeixen durant mil·lennis murs per delimitar propietats o drets, senders, feixes de tota mena, cabanes, orris, tancats per al bestiar, fargues i palanques per travessar rius. I ho fan amb molt d’esforç físic. De fet, en el nostre país abans de l’any 1000 són insòlites les construccions amb algun tipus de morter.

Camí dels Matxos a Coll Jovell (1.775m). Parròquia d’Escaldes-Engordany. © Jaume Riba/Cal Pal

Els camins, les petites indústries agropecuàries i la limitació sobre els drets de la propietat són els altres grans transformadors del territori fins al segle XX, quan el progrés esclata. S’entra en una fase on el control de l’entorn és a curt termini, i es fonamenta en l’enginyeria i l’avenç de la tecnologia.

Un canvi de paradigma que ho altera tot

Els murs de pedra seca són substituïts per parets de formigó, ferro i pedra, molt més fàcils i ràpids de construir; però molt més fràgils, cars, gens adaptats a l’entorn i causants de grans problemes ecològics. Andorra no se n’escapa i canvia radicalment les seves polítiques, enterrant la col·laboració amb la comunitat en la gestió i manteniment del paisatge.

Neix el programa Primera Pedra

El desenvolupament del país posa de manifest que la nostra comunitat necessita unes relacions més cohesionades i equilibrades tant amb el paisatge com entre veïns, amb un plantejament a llarg termini, més enllà de la nostra generació. Amb aquesta voluntat s’inicia al programa Primera Pedra, on les construccions tradicionals, ponderades, ecològiques, eficients i sostenibles hi tenen un paper important.

Amb aquesta premissa, el sector privat impulsa el projecte i hi implica institucions, constructors, propietaris de finques, guies de muntanya i experts en patrimoni. D’aquesta manera es convida tots els sectors a participar del present i futur del territori en un moment en què, precisament, s’està revisant l’Estratègia Nacional del Paisatge de cara al 2035.

Altres països com França, Àustria, Suïssa i Grècia ja han establert unes polítiques clares i eficients per a la gestió de les construccions en pedra seca i el seu entorn.

Mur i Cabana de Mas del Cortal (1.850m), El Forn. Parròquia de Canillo. © Jaume Riba/Cal Pal

Cal Pal: l’inici

L’any 2018 Maria Reig Moles decideix obrir al públic una de les cases pairals més emblemàtiques d’Andorra, Cal Pal, a la Cortinada, amb l’objectiu d’oferir un espai per a la reflexió permanent sobre el futur del país. La primera de les qüestions que aborda és la importància de la pedra seca com a element identitari, la seva qualitat mediambiental i el seu lloc en l’arquitectura contemporània.

Li preocupa la pèrdua del savoir faire d’una generació, la col·laboració amb la comunitat i el model d’obra pública, especialment, la gran quantitat de formigó abocat al paisatge, els criteris d’intervenció i la gran tipologia de murs, muralles i murets que es veuen a la xarxa viària. Com diria ella mateixa, “circulant per les carreteres d’Andorra podem veure tot el catàleg de murs de la fira Construmat”.

En aquest context, Cal Pal proposa a diverses persones desenvolupar un pla de reflexió que ajudi a canviar la tendència actual, no per salvar el país, sinó per aportar millores recuperant pràctiques i relacions ancestrals que funcionaven, i per adaptar aquestes tècniques a les necessitats i gustos del segle XXI. Per començar a difondre el missatge, Cal Pal s’estrena amb una exposició que també porta per nom ‘Primera pedra’, a càrrec de l’artista igualadí ja desaparegut Jordi Fulla.

Un model propi

Les accions dutes a terme des de llavors estan configurant una estratègia pròpia que ja té, fins i tot,  admiradors peninsulars. La rapidesa en la seva implantació ha fet que la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) elabori un model d’actuació amb l’andorrà com a referència. El projecte de la CTP pretén revalorar a tota la zona el patrimoni de la pedra seca, molt desconegut a regions com l’Aragó, Navarra o Euskadi. Un art –reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat el mateix 2018- que pot contribuir a la inserció professional, el foment d’un turisme més sostenible, l’aplicació de solucions davant riscos naturals i la protecció de la biodiversitat, ja que els murs de pedra seca representen un hàbitat destacat per a plantes, líquens, rosegadors, petits rèptils o insectes.

Orri de Ruscà (2.290m), cabana de planta rectangular adaptada alpendent del terreny i adossada a una roca.
Parròquia de Canillo. © Jaume Riba/Cal Pal

La iniciativa també busca reforçar la identitat pirinenca a partir de la conservació del patrimoni cultural i la formació en l’art de la construcció amb aquesta tècnica. És per aquest motiu que és fonamental tenir la informació històrica adequada i comptar amb tècnics capaços de (re)construir abans d’iniciar qualsevol intervenció.

Amb aquest propòsit des de Cal Pal s’ha impulsat el coneixement de les estructures existents al país i s’han realitzat cursos de formació d’artesans en pedra seca. Des de Patrimoni Cultural se n’han estudiat els camps històrics i s’han estès ponts amb Medi  Ambient, Agricultura, Ordenament Territorial, Educació i els comuns.

La recerca històrica desenvolupada els darrers anys sobre els sistemes agrícoles, la ramaderia, la siderúrgia i el transport han estat clau per treballar sobre totes les estructures relacionades amb aquests camps i entendre l’evolució del nostre paisatge.

Artesans anònims

El fet que la pedra seca com a element cultural sigui en gran manera desconeguda respon al fet que sovint ens hem centrat en el gran patrimoni arquitectònic mentre hem deixat el construït per anònims en mans de la natura i dels grans transformadors del paisatge. Ara aquests elements estan en risc per falta de manteniment o pel mateix creixement de l’obra pública i privada. Paral·lelament, també han anat desapareixent els professionals coneixedors d’aquesta tècnica vernacular.

A aquesta situació s’ha de sumar el fet que en la majoria de territoris la pedra seca no té una consideració oficial clara com a patrimoni cultural que la faci mereixedora de mesures de protecció. Tampoc no ajuda la inexistència d’una formació professional reglada en aquest ofici.

Prats d’Encodina (1.815m), cabana de pastor amb cobertura de falsa volta. © Jaume Riba/Cal Pal

Obrint camí

Per posar fil a l’agulla a la recuperació de la pedra seca es va crear una reunió d’experts per fixar uns criteris d’actuació que s’han presentat als ministeris implicats: Medi Ambient, Educació, Ordenament Territorial i l’Escola d’Artesans Constructors en Pedra Seca de França.

Al mateix temps, s’ha incidit en la formació amb l’organització de diversos cursos a professionals de la construcció, tècnics comunals, voluntaris i joves. En total, unes 200 persones, algunes de les quals capacitades per a afrontar obres de certa envergadura. Durant aquests primers anys també s’han dut a terme projectes comunals i privats. El més destacat és la ruta dels Orris, impulsat per Encamp. S’ha excavat, estudiat i restaurat diversos orris i, fins i tot, en un dels casos –el del Cubil– s’han desfet part de les intervencions que s’hi havien realitzat amb formigó i s’han retirat fins a cinc tones de morter. Ha estat  la primera gran rectificació d’obres inadequades. Entre els projectes privats, destaca el mur d’una feixa que s’ha construït de zero fins a una alçada de 4,5 metres.

Orri del Cubil (2.264m), un dels conjunts de pedra seca més ben conservats d’Andorra. Parròquia Encamp. © Jaume Riba/Cal Pal

Una estratègia, per tant, basada en la col·laboració publicoprivada amb principis conservacionistes i una mirada cap a un futur més sostenible que torni a fer dels paisatges referents identitaris.

©2022 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC