La singular desaparició dels ponts

Hem d’entrar dins del cercle. Trac­tar sobre els ponts demana concentrar­-se molt en el territori. Construccions tempo­rals o permanents, uneixen funció i forma, creen paisatge, s’hi inte­gren i obren interrogants. On duen els ponts? Depèn. In­teressar-­s’hi és introduir­-se en un món de sortilegis, i és que en la nostra cultura vi­sual els ponts s’esvaeixen. S’han de cercar i trobar. Fins i tot si són exagerada­ment visibles.

Dins del cercle andorrà pon­tifical, en comptem amb un nombre elevat, no quanti­ficat, dels quals sis formen part dels béns d’interès cultural. El pont de la Mar­gineda és una obra d’una simplicitat extrema i de proporcions molt equilibra­des. Imatge de la parròquia d’Andorra la Vella, ha mantingut una refe­rència de passat medieval tan pirinenc. En un primer avanç de reconeixement monu­mental, el 1963 es va decidir il·luminar-lo.

Pont de la Margineda. Fotografia: Manel Gibert.

Ara es veu una mica de costat i cal desvi­ar-­se per contemplar-­ne la plenitud. Al seu voltant, s’hi han instal·lat estructures de dimensió desproporcionada, eloqüents de la modernitat, l’energia i la comunicació. Convé aturar­-s’hi, acostar­-se a les seves pedres adaptades a l’anar de persones i de cavalleries. Diuen els entesos que els ponts s’han de mirar per sota, que és l’única ma­nera d’apreciar-­ne l’estructura i els valors estètics. Jean Dieuzaide ho sabia prou i en va fer una foto de l’arc elegantíssim que re­sulta avui magnífica.

El pont Pla, el pont de la Tosca, el pont d’Engordany, el pont dels Escalls, patrimoni cultural, són tots a Escaldes, un nucli urbà unit al riu. Serien com l’agulla de pedra que l’aigua enfila. Per veure’ls, ho tenim regular.

Pont d’Engordany. Fotografia: Manel Gibert.

Excepte bosc de ribera, hi trobem una mica de tot. El de la Tosca té bona perspec­tiva, els altres han quedat sumits a l’estat de miniatura davant de les construccions gegantines que els envolten. És el cas del pont dels Escalls, fonamental perquè dóna nom a un tractat del 1881 que establia la pau entre els dos bàndols polítics que s’ha­vien enfrontat pel futur d’Andorra.

També s’hi ha d’anar expressament i caminar una mica per veure un altre clàssic de l’enginyeria popular, el pont de sant Antoni, el sisè pont catalogat, al fons del barranc. És un impediment que té el seu encant.

Pont de Sant Antoni. Fotografia: Manel Gibert.

Cada pont està relacionat amb una via, però amb l’arribada dels automòbils no solament canvia el temps i la forma dels ponts, sinó també la manera de considerar els pai­satges. Per això no està tan malament el petit esforç de buscar­-los. El camí de la descoberta sol ser una delícia perquè ningú no pot negar que els rius que sal­ven els ponts impressionen per les seves aigües espec­taculars, i demostren com són d’útils aquestes cons­truccions perquè qualsevol es dedica a saltar de pedra en pedra mentre hi hagi un pont o una simple palanca.

Des del punt de vista pràc­tic, s’entén perfectament l’extensió de la llegenda del pont de Diable. Una noia ha de travessar el riu i, avor­rida de saltironar pels cò­dols i de mullar­se, ofereix l’ànima al diable si fa un pont. Atent a la crida, el dimoni el construeix, però amb un estratagema la noia se salva i alhora queda l’equipament que ella reclamava amb justí­cia. Els ponts són una solució.

Il·lustrats o romàntics, els viatgers són referències imprescindibles en la reconstruc­ció d’un passat de poques paraules. Coin­cideixen en la impressió de gorgs i rius. Un dels primers relators, Francisco de Zamora, travessa “un pont de pedra sobre els hor­rorosos esbalçaders del Valira d’Ordino”. El pont és una sort, arregla el camí, dóna continuïtat a la via que la humanitat, viat­gera perpètua, traça per anar, tornar, a la recerca i apropiació d’espai. En la dimensió intel·lectual, el pont està marcat pel sim­bolisme.

Pont d’Ordino. Fotografia: Manel Gibert.

A Meritxell, un pont imaginari, proposat per Ricard Bofill al nou santuari, havia d’anar d’una banda a l’altra de la vall per unir la terra, la tradició de la divinitat, de la litúrgia de la reunió, de la invocació i la protecció. Al seu peu, el pont de Molle­res ha desaparegut però si ens aturem al cementiri nou de Canillo observem el tràn­sit en dos ponts i una palanca. Diversos temps, diverses èpoques se superposen i volen per sobre la vall, omplint el buit amb pilars, tirants i calçades. És la fórmula apli­cada des del final de segle. Anar de pressa, tirar bigues i baranes.

Algunes fotos anti­gues del pont de Sant Antoni mostren una barana feta malbé. Hi passaven els animals de bast, però quan van arribar els vehicles a motor, d’amplada inflexible, les baranes dels vells ponts els feien massa estrets. La crònica oral ha deixat la llegenda que per fer passar el seu camió, un ciutadà andor­rà va trencar amb un mall el tros de pont que li feia nosa. El pont fou traslladat, re­construït, i avui s’aixeca a les Salines, prop del Serrat.

Des del sud, s’arribava a la porta de Sant Julià, amb un pont de fusta d’aspecte sò­lid, el de Fontaneda, que en deien la porta de Sant Julià. Langlois en va fer un gravat molt conegut que va cridar l’atenció d’estudiosos i fotògrafs com Gaussen. Modernit­zat, avui és un pont molt bonic per la volta en pedra, visible des de sota, que fa pensar en el de les Bons. A sobre s’ha convertit en lloc de repòs enjardinat, que és una altra de les funcionalitats actuals dels ponts.

El de Tobira va seguir la mateixa evolució, amb una imatge delicada de Josep Alsina i un reportatge de la inauguració de Valentí Cla­verol Cirici. Com els viatgers, els fotògrafs han escrit la crònica del país. Els antropò­legs també hi van trobar interès, com Ba­tista i Roca, que el 1923 retratà els ponters que cobraven el pontatge del que probable­ment seria més tard el pont del Prisunic. El fet de pagar per passar, de manera pública o privada, els dóna una dimensió jurídica que augmenta el seu valor estratègic.

La tecnologia ha evolucionat a Andorra al ritme de la fusta, la pedra i el ciment, però les dues primeres han conviscut en un pe­ríode llarguíssim, indeterminat. Lluís Viu em va fer notar una estructura particular ben conservada a les costes d’en Giber­ga. Una antiga palanca de fusta serveix de base per a la construcció moderna de ci­ment. És una bona síntesi de les tendències d’ús del patrimoni invisible. Si és el cas, esdevé útil amb un tunejat modern. Bigues de ciment llançades en línia recta, fins i tot amb tirants metàl·lics com els ponts de Madrid, de París i de Lisboa, les grans capitals. Tota una novetat del segle XXI, no deixa de ser una projecció de la complexi­tat social i política que fa necessària una obra pública aparatosa i que ha provocat un altre procés: el de la misteriosa desapa­rició dels rius.

Pont de les Costes d’en Giberga.
Pont de Madrid. Fotografia: Manel Gibert.

El punt d’intersecció de la famosa Y que ex­plica les valls d’Andorra hauria de ser un punt d’encontre fonamental. Valira d’Orient i Valira del Nord es troben, però, en un tú­nel fosc i sense encís creat per un viaduc­te. No és gaire diferent d’allò que marca la frontera amb França: el riu Arieja es traves­sa per un pont banal, tot i que un viaducte sobre la zona de molleres hi dóna una mica més d’aire. Esmentat com a referència fron­terera, el riu Runer fa anys que no es veu, només vessant amunt se sent com un tor­rent. A la frontera, ni rastre. Mites oblidats abans d’existir.

De sempre, com a elements d’unió, de pas, de doble sentit sobre la força de les aigües dels rius, com a llocs de vida, els ponts reuneixen una sèrie de trets que mostren una relació interdependent de la tècnica, l’organització social, la seva connexió amb l’espai, la complexitat de les comunicaci­ons terrestres, i les voluntats polítiques. De l’enginyeria popular a la sofisticació actu­al, el pont esdevé obra pública cabdal. Es multipliquen les construccions, però alhora es va esvaint el territori amb el ribot de la velocitat. La mirada fugaç que hi llancem, cada cop més ràpida, els transforma en una nova estructura i els fa invisibles, fins a obligar-­nos a endevinar-­los. Ja ho deia Kaf­ka:

“Tot pont construït alguna vegada pot deixar de ser pont sense esfondrar­se.”

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC