La versió més íntima de nosaltres

I què llunyana aquella nit

que convidava                                         

     (recordes?)

a la versió més íntima de nosaltres.

Abans que el murmuri del vent

s’escoli pels marges.

I abans, molt abans, que els primers raigs

esborrin els núvols foscos dels nostres pensaments.

(et vaig demanar)

Pedres i més pedres

i un arbre solitari

s’intuïen al final d’un camí ple de flors.

(acompanya’m)

Jo només hi he accedit

a través dels meus somnis

i no he tornat intacta.

Ja t’avançaves una mica

com empesa per una brisa imaginària.

(et vas girar

El teu cos tan recognoscible

s’endinsava dins una penombra

impossible d’ignorar.

Mai ens hem agafat de la mà

amb tanta intensitat.

i la por va desaparèixer)

**Primer premi del 25è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol en la categoria Poema