La vida a toc de campana

Campana de Sant Antoni de l’Aldosa, any 1850. Fotografia: R.L.

Demaneu a qualsevol que dibuixi un poble, segurament no es descuidarà de dibuixar-hi una església amb el seu campanar i les campanes corresponents. Les campanes ens han acompanyat des de temps immemorial i sovint passen desapercebudes en les anades i vingudes de la nostra ocupada vida moderna. Però hi va haver un temps (no tan llunyà) en què els campaners marcaven el ritme de vida de la comunitat a toc de campana!

Aquests instruments de percussió (fets de bronze amb forma de vas, el qual es troba suspès boca avall i que sona en ser colpejat pel batall o bé per un martell exterior) anunciaven alegres les festes, ploraven els difunts, congregaven el poble en cas de necessitat o alarma, protegien el terme contra les pedregades i ajudaven a prendre les decisions més importants de la comunitat. 

No és un instrument qualsevol, sinó que per a la nostra cultura cristiana ancestral, les campanes són primordials. Penjades a dalt de la torre tenen ànima pròpia. Des de temps immemorial, l’Església les ha beneït i consagrat per a la protecció de la població, i moltes vegades rebien un nom i eren conegudes com un membre més de la comunitat. Eren una part importantíssima de la litúrgia i, com a tal, se les reconeixia. Una de les seves funcions principals era la de lloança a Déu: mitjançant la seva veu feien arribar al Cel les seves oracions, lloances i proteccions, inscrites al seu bronze melòdic i perdurable.

A la campana se la coneix des de fa mil·lennis, ningú sap del cert quin n’és el seu origen. Les campanes més antigues que es conserven estan a la Xina i daten d’uns mil anys abans de Crist. Es creu que van arribar a Europa amb l’Imperi Bizantí, quan Sant Paulí Bisbe de Nola (409 al 431) les va introduir a la regió italiana de Campània, i des d’allà es van escampar per tota la cristiandat. Sant Isidor de Sevilla (560-636), a les seves cèlebres Etimologies, ens informa que a les campanes se les coneix amb aquest nom per la regió des d’on es van estendre arreu, Campània, encara que també han rebut diversos noms (depenent de la mida, ús i època), com cloques, tintinabules, noles i, a casa nostra, signes o senys. A mitjan segle VIII, el papa Eugeni va ordenar construir una torre a Sant Pere de Roma per ubicar-hi les campanes i avisar el poble i el clergat dels oficis. També podien ser símbol de límits i jurisdicció, ja que els límits de la parròquia acabaven allà on no se sentia la campana.

“La manera de fabricar les campanes no ha variat gens des de la primera fosa, es fonen segons la mateixa tècnica ancestral”

La manera de fabricar-les no ha variat gens des dels inicis de la primera fosa, que es perd a la nit dels temps… En total, durant tot el procés de fosa es fan tres motlles: el mascle, la camisa o falsa campana i el motlle final. La campana tindrà una nota diferent segons el perfil que se li doni a l’hora de fer el primer motlle. El mestre campaner és l’encarregat de fer un forn de reverberació i de fer fondre els metalls, i d’inscriure-hi les epigrafies (amb la tècnica de la cera perduda) i la seva saviesa és transmesa oralment, de generació en generació. Elements com el fang, els ous i, fins i tot, el fem són els protagonistes de la fosa. Antigament es fonien les campanes in situ o a peu de torre, però actualment les campanes es fabriquen a les foneries segons la mateixa tècnica ancestral. 

Una vegada acabada la fosa, la campana s’extreu del forn i es deixa refredar. Normalment eren beneïdes per part del bisbe (o del rector) en una gran festa popular on els padrins li posaven un nom i el poble li donava la benvinguda a la comunitat. El fonedor, també conegut com el mestre campaner, era l’encarregat de pujar la campana a la torre o a l’espadanya i, una vegada col·locada i tocada per comprovar el seu so i bona factura, el mestre campaner cobrava la totalitat del treball. 

Marca del fonedor industrial Manclús a la campana Julià de l’església de Sant Julià de Lòria. Fotografia: R.L.

Els campanòlegs coincideixen que en l’actualitat existeixen tres tipus de campanes: les religioses (per a usos exclusivament litúrgics, per exemple, per tocar a missa), les civils (per a ús civil, per exemple, a Casa de la Vall o al nou Parlament) i els carillons (per a concerts). Generalment, les campanes civils i les litúrgiques es troben sempre separades en dos infraestructures diferents, segons el seu ús, i són propietat de l’església o del municipi. A Andorra, és de consuetud des de l’antigor que les campanes de les esglésies s’utilitzin tant per als fins religiosos com per als civils, com donar les hores.

“A Andorra, hem tingut la gran sort d’haver pogut conservar un centenar de campanes medievals, gòtiques, barroques i contemporànies”

A Andorra, hem tingut la gran sort d’haver pogut conservar un centenar de campanes repartides arreu de la nostra geografia. Magnífics exemplars medievals, gòtics, barrocs i contemporanis pengen d’espadanyes i campanars. Les campanes més antigues d’Andorra, dels segles XIII i XIV, es troben a l’antic santuari de Meritxell, i les més destacades són les de Sant Romà d’Aubinyà i la de Sant Miquel de Prats, que poden datar (per la seva factura i epigrafies) de finals del segle XIII i inicis del XIV. 

Campana de l’antiga església de Meritxell, dels segles XIII-XIV. Fotografia: R.L.

Del segle XIV en destaquem una autèntica joia: el campanar de Sant Climent de Pal, ja que es mantenen pràcticament intactes tant l’estructura com les campanes originals. Menció especial per a la campana de Sant Romà de Vila i una de Sant Romà d’Erts. D’aquesta època també ho són quatre campanes de diferents mides de la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de la Massana.

Del segle XV ens en queden bells exemplars, com la campana Vade retro de Santa Eulàlia d’Encamp, la campana interior de Sant Martí de la Cortinada i, destacant per la seva factura, la Maria de la parroquial de Canillo, del 1486, i la campana de la capella de la Santa Creu, també dins dels límits de la parròquia. 

Detall de l’epigrafia de la campana mitjana de Canillo, la Maria, de l’any 1486. Fotografia: R.L.

Del segle XVI se’n conserven autèntiques obres d’art filles del seu temps. Destaquen dos grans mestres fonedors, Don Pedro de Villanueva i Iohannes Boier. Càntabre el primer i català el segon, van fondre campanes excel·lents que encara podem gaudir. Del càntabre es conserven les campanes Eulàlia (la campana antiga més gran del país, amb 118 centímetres de diàmetre) i Maria, les dos ubicades a la torre de Santa Eulàlia d’Encamp. Del català en destaquem les campanes de Sant Romà de les Bons, la de Sant Pere del Tarter, una de Sant Andreu d’Arinsal, una de Sant Esteve d’Andorra la Vella i les dos de Sant Serni de Nagol, autèntiques obres d’art per la seva factura i to. 

Detall de Sant Miquel de la campana de l’església del Tarter, del 1545, del fonedor Joan Boier. Fotografia: R.L.
Campana vella de l’església de Soldeu, del segle XVI. Fotografia: R.L.
Campana de Sant Romà de les Bons (1545), del mestre fonedor Joan Boier. Fotografia: R.L.

Del segle XVII, les campanes que encara podem observar i sentir són les de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany i dos de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino, la Bàrbara i la del Llosat. La campana més gran del segle XVII és la Saturnina o Grossa de Canillo, del 1618, amb 115 centímetres de diàmetre.

La Grossa de Canillo, del 1618. Fotografia: R.L.
Campana antiga de Sant Corneli d’Ordino, del 1620. Fotografia: R.L.

De campanes del segle XVIII en destaquem la de l’espadanya de Sant Martí de la Cortinada i la de Sant Miquel d’Ansalonga, del 1714 i del 1723, respectivament.

El campanar d’espadanya de Sant Martí de la Cortinada. Fotografia: R.L.

Al segle XIX les campanes comencen a ser de foneria, un procés més econòmic, de les quals en destaquem la Bàrbara de Sant Miquel de la Mosquera i la campana gran de Sant Cristòfol d’Anyós. Com a exemples de fonedor itinerant trobem les campanes de la nissaga urgellenca dels Jaquetti, esteses per tot el Principat.

Durant el segle XX les vies de comunicació milloren i, per tant, s’estén l’accés a les campanes de foneria (més barates que fondre-les a peu de torre). La campana de Sant Bartomeu de Soldeu, del 1923, n’és un bon exemple, ja que la van encarregar directament sobre catàleg a la foneria de Moisés Díez a Palència. Les campanes més noves són les cinc del Santuari Basílica-Menor de Meritxell, del 1976, les tres noves de Sant Pere Màrtir, del 1981 i la Cortalana, del 1999, ubicada a la nova ermita de Sant Jaume dels Cortals.

Marca del fonedor Pablo del Campo de la campana de Sant Joan de Caselles (1904). Fotografia: R.L.
Campana de Sant Jaume d’Engordany (1904). Fotografia: R.L.

Difondre les campanes i donar a conèixer el seu so, els seus usos i la seva bellesa, preservant la tradició de la nostra forma de tocar “a la catalana” (en perill d’extinció) és una de les fites de la nova escola de campaners que ben aviat veurà la llum a casa nostra i de la qual esperem saber llegar la nostra estima i gratitud a les antigues tradicions i a la saviesa rebuda generació rere generació dels campaners de les Valls.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC