Art

L’aventura andorrana de Sergi Mas

Els anys 50 eren per a Andorra un moment de creixement, un moment en què s’estava en procés de transformació de les bases socials, econòmiques i culturals, i en què turisme i comerç estaven fent sorgir noves activitats i inquietuds. No obstant, era una transformació incipient, en què el paisatge, els pobles i la gent encara conservaven l’essència del món rural.

És en aquest marc de canvis que a Sant julià de Lòria es va constituir una associació de persones relacionades amb el món de l’automòbil en la qual, amb la finalitat d’honorar el seu patró, Sant Cristòfol, es va decidir dedicar-li una capella al bosc de la Rabassa i col·locar a l’interior una imatge del patró. El treball el van encomanar a Bonaventura Naudí, artista andorrà que havia estat treballant un temps a Barcelona.

Bonaventura va veure la tasca massa feixuga per a ell sol i va demanar ajut al seu amic Sergi Mas. En aquells moments ell treballava en un taller propi al barrí barceloní de Santa Eulàlia de Vilapiscina, i no va dubtar en acceptar l’encàrrec. Es va traslladar a Andorra d’immediat; era el mes de juny del 1957.

A coll de Bonaventura Naudí i al costat de la talla de fusta Sant Cristòfol de la Rabassa (1957), primera escultura realitzada per Sergi Mas al Principat.
Fons fotogràfic família Mas Canalis.

L’execució de l’escultura va ser ràpida, aproximadament un mes, però va tenir una conseqüència força important: Sergi Mas es va quedar literalment enamorat d’Andorra, en especial d’un llogaret situat a prop de Sant Julià de Lòria: Aixovall.

A l’època encara no hi havia la carretera que portava a Bixessarri i Os de Civís, ni tampoc el pont modern que creua el Valira. L’única forma d’arribarhi era creuar el riu per un pont de pedra d’estil romànic, i un camí amb murs de pedra que s’endinsava en la vall d’Os del qual, en un indret marcat per una enorme noguera que encara hi és, sortia una derivació que anava al grup de cases d’Aixovall. El lloc no ha canviat massa, amb l’entrada flanquejada per la petita capella de Santa Filomena, les cases de cal Pau i cal Guineu amb els seus annexos i una casa de pisos de lloguer, construïda feia poc, la casa Duró. És a dir, un lloc idíl·lic als ulls d’algú provinent de la urbana Barcelona. Allí es va establir en Sergi. Poc després se li afegien la seva esposa Maria i la resta de la família.

Un cop instal·lat calia cercar feina, i col·laborà amb diversos tallers d’ebenisteria. A l’època estaven de moda les imitacions de mobles clàssics, Renaixement, Lluís XV, etc. Un dels ebenistes amb els quals va col·laborar va ser Francesc Rossell, a qui el Consell General va encomanar el nou mobiliari de la Casa de la Vall, dins el pla de reforma d’aquest edifici, l’any 1961. Rossell en va encarregar el disseny a Sergi Mas, al qual devem l’aspecte actual de la sala de reunions del Consell i del Tribunal de Corts.

Va ser prop de la Casa de la Vall, a casa Alianó, que a principis dels anys seixanta en Sergi i la Maria van obrir una petita botiga dedicada a la venda d’artesania i antiguitats, a l’estil d’aquelles en les que ambdós havien treballat al Poble Espanyol de Barcelona. Però Andorra no era el Poble Espanyol; a l’època el turisme venia a buscar d’altres coses, a Andorra. Ells no venien Duralex, i la botiga no durà massa; en queda el record en una filmació editada en vídeo per Velles Cases Andorranes.

Per sort, degut a la tradicional devoció dels andorrans, no mancaven els encàrrecs de reproduccions en talla de la Mare de Déu de Meritxell; tantes que un dia va haver de dir que no en feia més. Però, entremig hi va haver l’encàrrec de fer una còpia d’aquesta verge per a la Clínica Meritxell. Per executar-la de la forma més exacta possible va realitzar una mascareta de l’original, així com unes plantilles del conjunt de la talla.

Com a gran coneixedor d’aquesta imatge quant a les seves formes, policromia i nombre de claus de forja que contenia, els dies posteriors a l’incendi del Santuari, l’any 1972, en el qual es va perdre la imatge, se li demanà de desplaçar-s’hi i identificar possibles restes d’aquesta d’entre les ruines del Santuari.

Talla de N.S. de Meritxell executada per Sergi Mas (1974).
Fotografia: Josep Alsina/ Arxiu Nacional d’Andorra

Posteriorment se li encomanà de fer una reproducció fidedigna de la talla que havia de reemplaçar l’original romànic, que va executar ajudant-se de la mascareta esmentada i de les plantilles que conservava. Posteriorment també se li encomanà d’esculpir en fusta de pi els set patrons de les parròquies que acompanyarien a banda i banda de l’altar la nova imatge de Meritxell.

Un altre encàrrec que va tenir poc després d’arribar a Andorra va ser constituir una col·lecció d’antiguitats juntament amb en Bonaventura Naudí, destinada a la creació d’un museu etnològic per part del Comú de Sant Julià de Lòria, un projecte al qual es va sumar en Pere Canturri. A la fi la idea es va descartar a nivell de Comú i va ser represa pel Consell General amb l’objectiu de muntar un primer projecte de Museu Nacional. El projecte tampoc va fructificar, i les antiguitats reunides avui en dia es troben escampades per un o altre dels nostres museus. L’empresa, però, va encetar el gust d’en Sergi Mas per les antiguitats i va iniciar la seva pròpia col·lecció, que avui en dia acull un miler de peces.

L’etnologia, el recollir andròmines i velles històries, ha estat una de les seves grans passions, que no ha dubtat en expressar en els seus treballs artístics. Per exemple, en la seva obra mestra, Microcosmos d’Andorra, o a les il·lustracions del recull de llegendes publicat els anys seixanta; o als seus llibres de relats Cassigalls i Les valls desitjades; o al seu complert llibre dedicat al moble andorrà. La mateixa temàtica li està inspirant el darrer projecte en el qual ara treballa, envoltat de gats des del reducte on es manté inamovible d’ençà l’any 58, al poblet d’Aixovall.

Sergi Mas, el documental

En el seu estudi d’Aixovall comença el documental dedicat a l’artista que va realitzar el seu net, Hèctor Mas, i que es va estrenar el 2017 per encàrrec de la Societat Andorrana de Ciències.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC