L’eco del silenci

Recordant algunes de les entrevistes realitzades amb la finalitat de recollir informació per a la meva recerca sobre l’Andorra dels anys 40, aquella Andorra d’aquí no ha passat mai res, dels 700 anys de pau, aquella Andorra que és la nostra, se’mplantegen algunes preguntes que m’agradaria poder compartir.

En una d’aquestes entrevistes, una senyora d’Escaldes, Maria Mompel, em va dir que el seu pare, Josep Mompel, un dels guies reconeguts que havien ajudat a passar fugitius cap a Espanya, mencionava el cas d’un metge que havia estat mort prop del desaparegut Hotel Pla d’Escaldes. L’hotel ha estat enderrocat i el guia sense identificar ha mort i s’ha endut una part de la nostra història. Doncs sí, aquella Andorra és aquesta Andorra. Les parets d’aquell vell edifici no parlaran, com potser tampoc parlaran mai o ben poc les muntanyes entre les quals s’amaguen alguns dels secrets i misteris de la Segona Guerra Mundial. Però menys encara si no gosem interrogar la nostra història intentant rompre el silenci. No hauríem de permetre que el temps s’endugui misteris encara no esbrinats d’aquella Andorra, tan propera i alhora tan allunyada. Hem de compartir i intentar endinsar-nos en veritats murmurades a cau d’orella. El temps passa, els testimonis directes també, malauradament.

És feina –què dic, feina?–, tasca de tots els que no ho hem viscut de remenar i remoure el nostre passat, passat recent però obscur, amb afany d’allunyar llegendes que a poc a poc van bastint la nostra història.

Què se n’ha fet, d’aquelles tres precioses noies trobades mortes pels voltants de Ràmio i Entremesaigües de les quals parla José Bazán en el seu llibre Jo, un nen de la guerra? Com pot ser que gairebé tota la població d’Escaldes-­Engordany assistís al funeral i el seu record s’hagi esvanit? És possible que un fet de tal rellevància no figuri en el record dels més grans?

Morts accidentals i tan dramàtiques com la del vicecònsol britànic a Barcelona, Rupert Henry Beaumont, àlies Jimmy per als seus amics de la Resistència francesa o Horse per als serveis d’intel·ligència britànics (MI9). Segons Francesc Viadiu, polític republicà refugiat a Andorra durant al Segona Guerra Mundial, membre d’una cadena d’evasió i autor d’Entre el Torb i la Gestapo, Beaumont hauria estat mort per afinitats amb els rojos, amb qui havia tingut moltes relacions, i perquè havia ajudat molt durant la guerra. Després, Beaumont, també molt actiu en l’organització de les xarxes d’evasió pirinenques, fou declarat persona non grata per Franco i allunyat de Barcelona. Viadiu explicà aquest tràgic accident a la seva filla i el situà al port de Barcelona, però la memòria, o la transmissió de la memòria, pot defallir i les hemeroteques situen la mort de Jimmy Beaumont a Dieppeen, exactament en les mateixes condicions ¿Fou Beaumont víctima d’un dramàtic accident, o fou executat, tal com Viadiu deixà entendre, pels mateixos serveis britànics per haver estat massa proper a les causes comunistes?

Què ens poden dir les nostres muntanyes del sergent Charles Peacock, aviador americà abatut prop de Soissons el 6 de setembre 1943? L’informe de l’exèrcit americà ens diu que formava part d’un grup de militars que intentaven creuar els Pirineus el 8 de novembre de 1943 i que, a causa del seu mal estat físic, es va endarrerir. El sergent Vincent J. Cox, company de fuga, es va quedar amb ell tota la nit. A punta de dia, volent reprendre la caminada, Peacock només va poder avançar uns centenars de metres. El sergent Cox va continuar sol per anar a buscar ajut i en el camí va trobar dos guies i els va explicar que més endavant trobarien Peacock, però aquest no fou el cas, o sí, però Peacock no va reaparèixer mai més. Les autoritats americanes efectuaren una recerca per la zona de Soldeu i la vall d’Incles ajudats per policies andorrans el 12 de novembre de 1950 i anunciaren, després d’una recerca infructuosa, que les restes de Charles Peacock eren declarades no recuperables. Misteriosament, però, hom es pot demanar com els dos guies que caminaven en direcció a Peacock i seguint les instruccions d’en Vincent J. Cox no el trobaren.

Si el cos no fou mai trobat, o reconegut com a trobat, el registre de defuncions de la parròquia de Canillo del 29 de setembre de 1953 nota la descoberta d’un “home no identificat”, “muerto de muchos días”, trobat mort a les Marrades Negres, i que, segons l’informe del metge, hauria tingut entre 35 i 40 anys. ¿Hi hauria alguna relació entre aquesta descoberta i la desaparició de Peacock? Si les restes d’aquest home fossin recuperables, un estudi antropològic podria tancar el cas. Peacock tenia 29 anys. L’edat hi podria correspondre, el lloc també.

És cert, però, que la vall d’Incles i zones properes són indrets on diverses persones trobaren la mort, perquè així ho notifica el registre de defuncions de la parròquia de Canillo. Si algunes persones foren víctimes del mal temps i del cansament, d’altres foren víctimes de persones sense escrúpols.

Aquest fou el cas de dues persones que moriren prop de la frontera francoandorrana, a poca distància de l’estany de Peyregrand. Les seves restes foren descobertes molts anys més tard per excursionistes alemanys. Tots els caminants per la muntanya han trobat ossos emblanquits pel sol i pels canvis de temperatura. Sempre hem suposat que eren, i sovint així és, ossaments d’animals. Sortosament, els excursionistes que el 2012 toparen amb aquests ossos amuntegats prop d’una roca eren estudiants de medecina i ràpidament els identificaren com a humans. Avisada la gendarmeria, es va procedir a reconèixer aquelles restes i s’adonaren que els cranis tenien un forat produït per un tret i un encara contenia una bala de 9 mil·límetres. Entre les poques restes, però de manera prou significativa, hi havia una moneda de dos francs francesos del 1943. No hi havia dubte, aquestes dues persones havien estat víctimes d’algun guia que allà els havia matat i abandonat. Prop de setanta anys més tard la muntanya restituïa part dels misteris de la guerra sense donar explicacions definitives sobre la identitat de les dues víctimes, un home adult i un adolescent, segons es desprenia de l’estudi efectuat per la gendarmeria.

Mesos més tard, amb un amic canadenc, Alain Gaudet, vaig entrevistar lalcalde de Pàmies, el senyor Trigano, un senyor gran però encara molt actiu amb una memòria intacta i que, a més, havia viscut de jove els esdeveniments de la guerra. Comentant­-li aquella troballa prop de la frontera, va recordar que un pare i un fill, dos jueus de nom Schwabb (ortografia no certificada), havien marxat de l’Arieja cap a Andorra amb un guia i mai se’n va saber res més. ¿Pertanyien aquestes restes a aquelles dues víctimes que van morir prop de la frontera? Un estudi antropològic, amb bona probabilitat, ens hauria ajudat a establir la identitat de les dues persones mortes. Els ossaments durant un temps dipositats a l’institut medicolegal de Tolosa ens haurien permès avançar en la recerca i, segurament, relacionar-­los, o no, amb els Schwabb, pare i fill, que van marxar cap a Andorra i van desaparèixer misteriosament. Però després de contactar amb els dos darrers prefectes de l’Arieja, no vam tenir cap resposta. Lamentem, i ens sorprèn, que aquests dos representants d’un estat francès prompte a celebrar esdeveniments històrics no tinguessin cap interès per esbrinar aquests fets.

Una altra malaurada expedició que va deixar morts a la muntanya d’Andorra fou la que implicà els tres aviadors morts a Arinsal: Francis Bud Owens, Hoover Bailey i William Plasket, que moriren de fred i cansament el 25 o el 26 d’octubre de 1943 a Montmantell. No entrarem a considerar les circumstàncies de la seva mort ja explicada, però sí que tenim gairebé constància dels seus darrers moments de vida.

El tinent Charles Hoover, que formava part de la mateixa fatal expedició, però que, pels pèls, va poder salvar la vida, explica en una carta molt emocionant, escrita a les acaballes de la guerra, l’any 1945, al pare de Plasket:

“Vaig reunir els tres nois i els vaig dir el que pensava que havien de fer, sabent, però, que no hi arribarien, i vaig continuar el meu camí amb moltes dificultats per agafar la resta dels fugitius que tampoc estaven en condicions per quedar-se amb ells. Gairebé ja no caminàvem. Ja estàvem tots sense forces. Vaig pregar pels tres nois cada dia de la meva vida, forçant-me a imaginar que algun dia els tornaria a veure davant meu, tot i saber que malauradament això no passaria”.

Carta escrita pel tinent Hoover al pare de William Plasket en què li explica les circumstàncies de la seva mort.

Finalment, si les muntanyes poguessin parlar també desvelarien els misteris del mapa d’Andorra on figuren símbols que podrien ser llocs de pas o de defunció, o d’execució de persones que passaren per Andorra. Aquest misteriós mapa hauria pogut servir als autors del reportatge publicat a la controvertida revista Reporter, i també és mencionat al llibre escrit per Plàcid Garcia Planas i Rosa Sala Rose, El marqués y la esvástica. Conté símbols i marques de llocs que ben bé haurien pogut ser testimonis d’esdeveniments importants i potser molt greus esdevinguts a les muntanyes d’Andorra. Quin significat podem donar a aquestes creus, a aquestes estrelles de David, a la paraula walking escrita en anglès, al mapa tot ell? Si les muntanyes poguessin parlar…

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC