L’edició andorrana de l’obra de Max Frisch

Afortunadament per a nosaltres l’interès de l’editor per aquesta obra, que arrenca de ja fa uns anys, va cristal·litzar a la Fira del llibre de Frankfurt del 2008, quan Editorial Andorra va adquirir de Suhrkamp els drets de l’obra Andorra de Max Frisch per traduir-la al català, versió que va publicar el 2009. Com a anècdota, pel que fa a l’edició andorrana que arribarà a les mans del lector, veiem que hi han desaparegut dues petites notes: un breu text imprès a la solapa interior de la portada de la primera edició (que donava compte de la gènesi de l’obra), i la dedicació de l’obra “a la Zürcher Spielhaus, amb amistat i agraïment”.

Són aquestes dues petites absències que no depassen el territori del trivial, però que vénen complementades per una altra de més significativa, com és tota una sèrie d’indicacions per a la posada en escena que Frisch afegia a continuació del text de l’obra. Un decalatge amb el volum original que en aquest cas s’explica de ben segur per la mateixa absència d’aquesta secció a l’edició emprada per a la traducció.

S’ha de tenir en compte el grau d’exigència de Frisch en tot allò que feia, fins i tot a l’hora de morir-se: va deixar detalls concrets sobre com s’havia de desenvolupar el seu funeral, i fins i tot l’església en què s’havia de fer. Coneixent aquest deler seu per deixar-ho tot ben pautat, no se’ns escapa que les indicacions d’aquesta secció desapareguda no eren pas trivials.

Il·lustració de Jordi Casamajor

L’autor especificava, per exemple, com s’haurien de pronunciar els noms dels personatges; com haurien de vestir-se; de quina manera emfasitzar uns i altres rols a fi de caricaturitzar-los; quin hauria de ser el decorat i, finalment, com s’hauria d’organitzar l’escenari i la transició entre escenes. Tot plegat, insisteix Frisch cap al final de les seves directrius, per tal que el muntatge de l’obra deixi clar a l’espectador que el que s’hi representa és un model –com de fet, ens diu, sempre succeeix en el cas del teatre (i de les arts en general, hi afegim).

Malgrat aquests detalls (que, val a dir, podem trobar també a gairebé totes les edicions alienes a l’òrbita germanòfona, com per exemple l’edició francesa de Gallimard, del 1965) cal agrair a l’editorial que hagi fet l’esforç per presentar l’obra dins l’àmbit lingüístic i cultural català i andorrà. I que ho hagi fet amb la col·laboració inestimable d’un prologuista excepcional, en Joan Barril. L’escriptor i columnista català contextualitza, de manera sintètica alhora que il·luminadora, els pilars semàntics de l’obra i la personalitat de Frisch. Al mateix temps presenta, en dosis apropiades, els eixos temàtics sobre els quals se sustenta la lectura a punt d’encetar; i ho fa tot donant-li una flaire propera i personal que de ben segur els lectors agrairan.

La lectura del conjunt del volum, pròleg inclòs, fa possible que el lector gaudeixi de prou elements de judici per avaluar si el que ens presenta l’autor és o no veritablement un simple model. Un arquetip que, al marge d’apuntar amb més o menys claredat a un o altre context, desplega tot el seu potencial quan (i només si) permetem que ens serveixi per aprehendre i copsar millor, alhora que seguim (co)construint-la de manera responsable, la realitat que ens envolta.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC