L’empremta d’Isabelle Sandy a Andorra

Demano a la dependenta l’edició bilingüe d’Andorre ou les hommes d’airain. De manera instintiva prefereix teclejar a l’ordinador en comptes de resseguir amb l’índex, transformat en un explorador expert, el rastre de l’obra a les prestatgeries, com es feia a les llibreries d’abans.
—El cognom de l’autora s’escriu amb…
—Igual que el carrer, no?
—Sí, exacte, igual que el carrer.

Mentre passejo amb el llibre sota el braç, penso que, segurament, si faig un treball de camp, ràpid i d’un rigor escolar, per demanar als transeünts si els sona el nom d’Isabelle Sandy, la majoria em respondrà que sí, que és… el nom d’un carrer. Tenint en compte la superficialitat de l’enquesta, no seria lícit extreure’n conclusions gaire profundes. Simplement acceptar que les persones, encara que siguin artistes o escriptors que han aconseguit una certa notorietat en vida, envelleixen, moren, passen de moda, s’obliden… i només queden els seus topònims, si han tingut la sort de figurar en una placa, convertits en fòssils urbans que la majoria de la gent no acaba d’identificar. Rastres petrificats en espera que un arqueòleg decideixi rescatar-los de l’oblit. Permeteu-me que faci aquesta tasca i us parli dels dos carrers (perquè són dos) que duen el nom d’Isabelle Sandy, com una manera diferent de recuperar la seva memòria.

Un passatge i un carrer

El passatge d’Isabelle Sandy em porta del Cap del Carrer fins a la plaça de les Arcades d’Andorra la Vella. És curt i amagat, desconegut, i en canvi es va inaugurar durant un estiu fantàstic al Principat.

Era el mes de juliol del 1965 i els anys foscos de les guerres i les postguerres, amb les seves pors i misèries, més o menys confessables, s’allunyaven a la mateixa velocitat que es recuperaven les economies dels països veïns. Andorra es trobava en ple big bang i es mostrava al món dinàmica, diversa, desbordant, invertebrada, barreja de passat i modernitat… Una Andorra de ràdios i de ral∙lis. De night-clubs i boîtes que preparaven programes per rebre les primeres allaus de turistes. De curses de braus, amb permís de l’autoritat, a la plaça Monumental d’Escaldes, organitzades per l’inefable empresari Fournié de la Martinie. De festes majors amb partits del FC Andorra i actuacions de l’Orquestra Maravella i els primers conjunts de música ie-ie.

Al vertigen econòmic i festiu, s’hi afegia una activitat cultural frenètica i també ben diversa: el teatre d’aficionats del Centre Moral i Recreatiu, les actuacions de l’Orfeó Andorrà dirigit pel mestre Roure, les vetllades a la Rotonda de l’Orquestra Rebés dirigida per Josep Fontbernat, les actuacions d’uns joves germans Claret, les trobades folklòriques internacionals amb l’Esbart Santa Anna…

L’epicentre cultural d’aquella Andorra, com titulava Roser Porta en un article del número 6 de Portella, era la casa Rebés, i el paraigua sota el qual s’aixoplugaven tots els artistes –els andorrans i, sobretot, els nombrosos refugiats inquiets que havien deixat les guerres– era el mecenatge omnipresent del seu patriarca: el senyor Bartomeu Rebés.

La idea de fer un homenatge a l’escriptora va sorgir d’aquell grup “d’intel∙lectuals, corresponsals i artistes”, com es definien en una crònica, amb la intenció de posar fi, deien, a una ingratitud oficial que ja durava quaranta anys (moguts també, segurament, per l’acte de concessió de la Legió d’Honor que s’havia fet a Foix l’estiu anterior). Li van oferir un dinar al restaurant Celler d’en Toni (de Toni Sasplugas). Hi eren presents el mecenes Bartomeu Rebés i la seva filla Montserrat, atenta com sempre amb tothom; Àlvar Menéndez i Andreu Claret, que li van lliurar una col∙lecció de la revista Neu; el mestre Fontbernat, que va recitar una de les seves “glosses”; Sergi Mas, que aquella mateixa nit va acabar de tallar una verge de Meritxell i la placa del carrer; el periodista Mercader, objectiu de les bromes dels comensals que asseguraven que era família de l’assassí de Trotski (cosa que ell no confirmava ni desmentia); el pintor Hilarion Brugarolas, que exposava a la capital; Fournié de la Martinie, que aportava els regals alcohòlics cedits per M. Paul Ricard (l’altre gran espònsor de festes i saraus); Marsol (a) Sícoris, els corresponsals de la premsa francesa i espanyola… i la gran periodista María Luz Morales.

Què no donaria aquest cronista per haver ocupat una cadira en aquella taula! Sergi Mas me n’explica tantes anècdotes que no caben en aquestes línies i recorda que va fer un dibuix al natural de l’escriptora per intentar recollir allò que veia: una dona fràgil, de pell molt blanca i ulls transparents, empetitida per l’edat però encara molt bella, que els contemplava entre estranyada i entendrida. Acabat el dinar, es van traslladar al centre d’Andorra la Vella per descobrir la placa del passatge. No hi havia autoritats. Aquell grup funcionava de manera anàrquica i autònoma; els seus actes es creuaven, o no, amb els de l’Andorra oficial, que estava molt ocupada en la promoció econòmica i política.

El mes de juny, els representants del Consell General, encapçalats pel síndic Julià Reig, van acompanyar el copríncep De Gaulle en la inauguració de la Casa d’Andorra a París. Un mes després, van rebre amb tots els honors el bisbe Iglesias, que lliurava les obres ja molt avançades del Col∙legi Sant Ermengol.

No sé quines sensacions devien despertar en l’escriptora l’acte d’homenatge, la tribu diversa dels assistents i la visió de l’Andorra que acabava de contemplar en travessar la capital. Segurament pensaria que, com va escriure María Luz Morales en la crònica que va enviar al Diario de Barcelona, aquella Andorra, almenys en aparença, tenia molt poc a veure amb la que va descobrir quan, a l’inici dels anys 1920, va venir a fer un reportatge sobre el contraban en una vall perduda que va convertir en el nucli del seu univers literari.

El carrer Isabelle Sandy d’Escaldes va ser fruit, ara sí, d’una decisió de les autoritats comunals. En la sessió del dia 29 de maig de 1974, el Consell del Quart “acorda adreçar una lletra a la Sra. Isabelle Sandy, comunicant-li que aquesta corporació ha decidit posar el seu nom a un carrer de la nostra població, en homenatge i reconeixement a la seva obra literària sobre el nostre país”. El carrer triat és discret i va de l’avinguda del Fener a la de Carlemany. No hi ha crònica de l’acte d’inauguració, o no l’he trobat, però un breu passeig em dóna una idea de l’evolució vertiginosa que va continuar vivint el país.

A l’extrem del Fener, la placa amb el nom està envoltada de l’anarquia dels rètols dels negocis que es van bastir per acollir la immigració i el turisme de masses; a l’altre extrem, destaca sobre el basalt polit d’una avinguda Carlemany, remodelada i polèmica, que anticipa tots els neguits d’un futur incert. La conclusió és evident: dècada rere dècada, una nova Andorra s’edifica sobre les runes de l’anterior, i els estrats es van sobreposant cada cop més prims, més urgents, com passava a les ciutats de les civilitzacions antigues. Les dues andorres d’un extrem i de l’altre del carrer d’Escaldes tenen molt poc a veure, si més no en aparença, amb la de toreros i artistes agitadors dels anys 1960; igual que aquesta tenia poc a veure amb la que es va trobar Isabelle Sandy el primer cop que va venir al país i va intentar condensar-ne l’essència en la història tràgica dels Xiriball.

Si, com diu Carme Riera al pròleg de la seva darrera novel∙la, Temps d’innocència, on evoca la seva Mallorca natal tan diferent de l’actual, hem inventat la literatura per escriure sobre allò que hem perdut, a Andorra tenim un filó inesgotable.

On es pot seguir la petjada d’Isabelle Sandy

Sigui fruit de la iniciativa oficial o del que ara anomenem societat civil, resulta ben lloable que es recordi els escriptors amb un topònim, però la millor manera d’honrar-los és amb la conservació i la divulgació de la seva obra, perquè l’acció de la creació literària, aquesta materialització de la visió particular del món a la qual dediquen la vida sencera, i el cas de Sandy n’és un bon exemple, no persegueix una altra finalitat que posar-la (si pot ser per a tota l’eternitat) a disposició dels lectors.

No pretenc valorar si la nostra societat ha tractat l’obra d’Isabelle Sandy amb la justícia que es mereix, simplement vull marcar, amb l’índex convertit en explorador, el seu rastre aquí a Andorra, amb la intenció de despertar en els lectors de Portella el desig de descobrir, o redescobrir, l’escriptora que va estimar el nostre país de manera tan apassionada com ha quedat ben palès en aquest dossier.

L’any 1986, l’editorial Promocions Literàries va fer una edició d’Andorra ou les hommes d’airain. Durant anys, el professor Jean-Claude Chevalier va dur a terme una recerca tenaç al voltant de l’escriptora i, més concretament, de les peripècies de la pel∙lícula homònima de la novel∙la que es va rodar els anys 1940. Una documentació que va recollir i novel∙lar al llibre Guerra, terra i estrelles. Andorra 1940-1944, publicat a l’Editorial Andorra el 2001.

El mateix professor Chevalier va escriure el pròleg de l’edició bilingüe Andorre ou les hommes d’airain / Andorra o els homes d’aram que la Universitat d’Andorra i l’Editorial Andorra van publicar conjuntament l’any 2009, i que l’editorial va publicar el mateix any només en català, amb traducció de Mercè Sanabre i Pau Oliva. El novembre del 2013, Editorial Andorra ha publicat l’edició bilingüe de les altres dues novel∙les que conformen la trilogia andorrana: Nuits andorranes i La nouvelle Andorre.

Del fons de l’Arxiu Nacional d’Andorra cal destacar la còpia de 16 mm del film Andorra ou les hommes d’airain. De procedències diferents, ha arribat una documentació variada i molt interessant per als estudiosos de l’escriptora. Al fons audiovisual hi ha material sonor de les participacions de l’autora en la ràdio o de programes que se li van dedicar, com els de Josep Fontbernat. Hi ha correspondència sobre el guió i la realització de la pel∙lícula, articles de premsa que recullen notícies i crítiques, fotografies publicitàries, etc. Per a més informació, podeu consultar el web de l’Arxiu.

Des de l’any 1993, l’Arxiu Històric d’Escaldes-Engordany conserva un valuós fons sobre Isabelle Sandy: una bibliografia molt completa amb primeres edicions de les seves obres i originals, alguns manuscrits i d’altres mecanografiats, que contenen les correccions de l’autora; una secció de documents més personals amb correspondència, programes d’actes, llibres dedicats, etc., i un fons fotogràfic personal força interessant.

Durant anys, la Biblioteca Nacional ha anat recollint una àmplia bibliografia de l’obra de l’escriptora (més d’una seixantena de referències). Una menció especial mereixen les diverses edicions d’Andorra ou les hommes d’airain. Les dues adquisicions més recents que ha fet la Biblioteca són: Rosamour, enfant perdue i Tempête sur l’amour, ambdues de l’editorial Dumas. Per a qualsevol consulta, us podeu dirigir a bncultura.gov@andorra.ad.

Il·lustració: Joan Xandri

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC