L’equilibri entre l’explotació i la preservació

Començo l’article amb una discrepància, tot i confessar-me perejaumià convençut: el paisatge, malgrat el magreig semàntic a què està sotmès, així com el babelisme conceptual que protagonitza, per mi és allò que expressa el territori anatòmicament i dèrmicament; és allò que se’ns instal·la davant la mirada, quan l’ull s’encara a un espai, a un territori.

Un relleu, unes formes, unes cobertes, unes dinàmiques; tot plegat expressa una hibridació constituïda per forces inductores de caràcter biofísic i dinàmiques actuants de caràcter socioeconòmic, de tal forma que el paisatge mostra tota la seva complexitat: història natural i història social, en un aiguabarreig d’intensitats diferents en què avui resta trencat el tòpic quasi històric que ha situat la denominada natura per un cos tat i la cultura i la societat per un altre. Així, es mostra i s’accepta el paisatge com un tot.

Un tòpic que desfronteritza les aproximacions que encara parlen de paisatges naturals, seminaturals i artificials situa en el primer dels extrems el wilderness, o paisatge intocat, com el més desitjable, el que no conté cap màcula humana: el mite amazònic o de l’alta muntanya incòlume, un paisatge idealitzat i intel·lectualment incubat en la noosfera urbana. Aital formulació, com apunta Chomsky en una citació sobre el nou hedonisme urbà (qui ho havia de dir!), té de fons, sense saber-ho, una connotació ideològica dretana. El mite del paisatge intocat té a veure amb el mite de les societats conservadores, el de la donzella verge, intocada. En aquest sentit, era imperatiu que la dona arribés al matrimoni amb l’himen no vulnerat.

El mite del paisatge intocat s’ha instal·lat en línies de conservacionisme extrem realment preocupants. Almenys un parell d’ONG dels Estats Units han demanat a les seves militants que no es reprodueixin, per poder iniciar un procés que, segons la seva formulació, ha de portar a la desaparició dels humans del planeta com a via de contrició, per redimir els greuges causats.

Es tracta d’un pensament en estat incipient del qual tenim mostres, com l’actual emissió en un canal televisiu català d’una sèrie que ensenya com serà el planeta després de la desaparició dels humans! Un altre exemple inquietant ha estat la publicació a Science d’una línia d’articles, que formulen des de l’acadèmia, segons els quals a l’Amèrica Llatina les migracions humanes cap al nord són bones per als paisatges d’origen dels protagonistes perquè d’aquesta manera “la natura es recupera”.

Des del nostre punt de vista, ens cal passar del mite del paisatge intocat a la realitat del paisatge correctament emprat. Cal partir del reconeixement del fet que el paisatge no està mai quiet, sempre és dinàmic. Actualment hi ha una acceleració generalitzada dels processos de transformació, una acceleració que caracteritza aquesta societat de principi de mil·lenni que alguns autors interpreten com una manifestació de la segona llei de la termodinàmica, basada en una entropia accelerada que per Margalef, per exemple, redueix la capacitat de correcció. Aquest seria un component que des del punt de vista territorial s’hauria de gestionar de forma diàfana.

La biofísica d’Andorra és molt potent (el país dels Pirineus!), amb una biodiversitat excepcional, perquè comprèn des dels carrascars mediterranis de Fontaneda i Arcavell fins als paisatges criòfils altimontans (com per exemple els pics de Comapedrosa, de l’Estanyó i de Casamanya, per esmentar-ne tres exemples). Ras i curt, hi ha un gradient d’hàbitats, amb la vegetació i la fauna corresponents, que supera la varietat mitjana de molts països d’Europa.

Els escenaris paisatgístics de la muntanya andorrana són realment molt remarcables. N’hi ha tants en un país tan reduït que es fa difícil fer-ne una selecció objectiva. En remarquem tres de paradigmàtics: les prades de Sorteny, la vall del Madriu i la vall d’Incles.

Les prades de Sorteny són un jardí botànic natural, espontani, una explosió de biodiversitat montana. La vall del Madriu és d’una significança emblemàtica. Ara el repte de futur és compatibilitzar-ne els usos socials amb criteris de conservació dels valors socioecològics que la caracteritzen. Aquest és un dels temes notoris que el planejament territorial andorrà no ha endreçat del tot, malgrat el reconeixement de la Unesco com a Paisatge Cultural. Creiem que la possibilitat que Andorra incorpori polítiques de planejament encarades cap al futur, és a dir, inexorablement sostenibles, pot tenir un referent a la vall d’Incles, amb vista que aquesta vall sigui un model que ordeni l’ús dels seus valors paisatgístics i culturals des d’una exemplaritat exportable al conjunt del territori andorrà.

Partint del reconeixement que el paisatge de la muntanya andorrana és una expressió històrica de natura i cultura, cal considerar-lo el que en termes d’economia ecològica es podria reconèixer com una plusvàlua acumulada: l’herència d’un espai existencial, resultant d’unes formes de vida situades en un context, les valls d’Andorra, escenari vital dels andorrans al llarg de la seva història.

Un llegat que cal administrar amb molta cura, oimés considerant la capacitat transformadora de la societat contemporània i, de manera remarcable, el context de crisi emergent del moment actual. Una crisi que té un abast impredictible, que expressa moltes incerteses, alguna de les quals està relacionada amb el model metabòlic de la societat actual, basat en una demanda energètica contínua, en l’ocupació física i l’especulació financera del sòl sense topalls. Si, com s’ha dit al principi, el paisatge és l’expressió de la història social i de la història natural en un territori donat, el paisatge andorrà contemporani mostraria evidències de saturació.

Escaldes-Engordany, Andorra la Vella i Santa Coloma.
13,9% antròpic, 86,1% natural. Fotografia: Miquel Mercè.

Les vies per superar la crisi impliquen solucions no clàssiques, probablement cercant alternatives fonamentades en els principis de sostenibilitat social i territorial. Una altra cosa són les dificultats d’implementació d’aquests principis. Probablement la crisi sigui un element rellevant per generar canvis profunds, de manera que, progressivament, facin superar el model de creixement indefinit i buscar models que, com el de creixement, esdevinguin un repte, una via de debat seriós cap a la superació socioambientalment revolucionària de la crisi.

Tot i el caràcter global de la crisi, la contribució a superar-la s’escau a escala local. La realitat física d’Andorra marca avui els límits del seu creixement pel que fa a l’ocupació del sòl. En aquest sentit es pot dir que la capacitat de càrrega del sistema territori podria estar al límit, amb l’ocupació dels sòls agrícoles i les pastures de més qualitat i fins i tot espais forestals de gran pendent. Desconec amb rigor la petjada ecològica dels andorrans.

En el cas de Barcelona, com a referent proper, és d’unes cinc hectàrees per ciutadà, de manera que si es produís un col·lapse i les entrades de matèria i energia que mantenen el metabolisme de la ciutat s’estronquessin, el sistema podria aguantar escassament un parell de dies. Si s’hagués de fornir dels recursos alimentaris bàsics, al municipi de Barcelona li caldria una superfície de territori dues vegades superior a la superfície de Catalunya. El consum energètic per càpita és d’aproximadament unes 30.000 quilocalories, repartides en 4.500 quilocalories d’endoconsum i 24.500 d’exoconsum (mobilitat, serveis, etc.).

El repte d’un futur sostenible (durable) és sens dubte el gran repte. Els professionals del medi ambient, del territori, del paisatge hem de contribuir a repensar l’ordenament i els nous usos. L’arquitectura ha de contribuir a aquest canvi, dissenyant noves formes d’habitatge sostenible, evitant noves ocupacions territorials. Una via important per assolir el repte serà l’adquisició de noves tècniques relatives a la modificació del parc d’edificis existents, per convertir-los en sostenibles.

Ens cal entendre la sostenibilitat com allò que sense tanta teoria intel·lectual sabien perfectament les nostres àvies, que si volien tenir ous per cuinar, no havien de posar mai la gallina a la cassola.

Anyós. 3% antròpic, 97% natural. Fotografia: Miquel Mercè.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC