Les 13 propostes artístiques de l’escola dels jardins de Juberri

Llindars: relació transfronterera entre fauna i humans

Miquel Mercè

Escaldes-Engordany (Andorra), 1982.
Arquitecte i fotògraf.

Fotografies fetes “automàticament” per la fauna local a través del detector de moviment integrat a la càmera.

Andorra, per la seva naturalesa geogràfica i urbanística, concentra les àrees urbanes i habitades en els fons de vall i s’expandeix desorganitzadament a través d’urbanitzacions i construccions disperses. La resta del territori resta natural en grandíssima part. Una configuració que “estira” el contacte entre ciutat i natura i genera un llindar molt extens i sovint molt contrastat.

En aquesta sèrie de fotografies es vol posar de manifest que aquest límit, a través de la fauna, no és rígid ni impermeable sinó que és una zona de gran riquesa d’intercanvi que no s’està explorant. Sèrie que se situa als jardins de Juberri, on la realitat supera la ficció, i dinosaures, mamífers prehistòrics o altres bèsties fora de context geogràfic es troben amb guineus i fagines autòctones i ben vives.

Ceci n’est pas un tigre

Joana Baygual

Barcelona (Espanya), 1963.
Artista, comissària, gestora cultural i crítica d’art.

Fotografia.

En el meu cas jugo amb l’engany i la percepció de la imatge, a partir d’unes fotos trobades a El Rastro, del zoo de Madrid. Fotografies d’animals reals. La realitat o la ficció, i ho porto al pla de la Història de l’Art amb la frase del Magritte, per tots coneguda, de «Ceci n’est pas une pipe». A més la uneixo amb el Simulacre mitjançant la tipografia de les lletres de Disney, amb la qual cosa afegeixo capes de lectura a la imatge final.
És una foto d’una radiografia del cap d’un tigre dins de la fotografia d’un tigre del zoo, que és en una fotografia dels tigres del parc, que és en una il·lustració, alla maniera, científica, del s. XIX, però basada en els tigres del parc de Juberri, no d’un tigre real. I podríem arribar a l’infinit.

M’interessa moltíssim la il·lustració científica d’espècimens i quan es dibuixa un espècimen sempre has de dibuixar i buscar l’arquetip d’aquest espècimen. Ric sola perquè veig els animals del parc com a veritables arquetips, que mantenen les característiques generals, no els detalls específics dels individus.

El brou primitiu de Juberri

Quim Torredà

Vic (Espanya), 1972.
Antropòleg i professor.

Fotomuntatge.

La vida s’hauria generat en un ambient primigeni en què determinades condicions ambientals, físiques i químiques, van fer possible l’aparició dels primers éssers vius a partir de matèria inerta.

Els jardins de Juberri conformen una mena de brou primitiu, format per compostos orgànics —el bosc enjardinat— i inorgànics —les figures inertes—, que actua sobre el nostre imaginari com la dissolució aquosa i complexa que va fer possible l’aparició de les primeres formes de vida.

As Dead as a Dodo / Tan mort com un dodo

Àlex Tena

Montpeller (França), 1962.
Fotògraf i realitzador audiovisual.

Fotomuntatge.

Vaig descobrir el peculiar dodo (Raphus cucullatus) i la seva llegenda durant un viatge a l’illa Maurici fa quasi trenta anys, però potser l’havia vist abans en algun llibre de la infantesa. L’ocell dodo, endèmic de l’illa, vivia tranquil en el seu petit paradís quan van arribar els occidentals a finals del segle XVI. En menys d’un segle l’ocell va desaparèixer degut a la introducció d’espècies invasores, la caça i la desforestació del seu hàbitat. L’últim exemplar es va albirar el 1662. Recordo que vaig tornar a trobar-me’l més endavant, en una visita al Museu Nacional d’Història Natural de París, on un exemplar reconstruït (només en queden esquelets) llueix solitari en una sala. Apareix també en un capítol del relat Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll.

Quan vaig topar amb la rèplica, una mica apartada dels altres animals, al parc de Juberri, em va venir de sobte a la memòria.Aquest pobre ocell que no volava, avui desaparegut, ha esdevingut el paradigma de l’extinció d’espècies animals per culpa de l’acció humana, i em fa percebre un temps no gaire llunyà en què altres animals salvatges replicats en el parc de Juberri i actualment en perill d’extinció deixaran d’existir per sempre més. L’he retallat en algunes fotografies per veure què podia trobar-me darrere el buit que deixa: només hi he vist desaparició i destrucció. Una petita oda fúnebre en imatge…

Flor de cotó, jardins de Juberri

Eve Ariza

Besiers (França), 1973.
Artista visual pluridisciplinària.

Postal.

En visitar els jardins de Juberri, em vaig fixar en una flor molt peculiar a l’entrada del parc.

La vaig fotografiar de lluny.

M’entrevisto uns dies després amb Mme Grignon, alma mater dels jardins, i li demano si es tracta d’alguna escultura i em respon que és una flor de cotó.

Uns dies després decideixo escalar la feixa i en faig una fotografia de més a prop.

Tot plegat molt suggeridor, m’inspira per treballar en l’arxiu del parc.

Decideixo produir una petita tirada de postals de la dita flor amb la col·laboració del Comú de Sant Julià de Lòria.

Les postals es podrien trobar a l’Oficina de Turisme i completarien la sèrie editada pel Departament de Turisme de Sant Julià de Lòria.

Juberritsch_

Ari B. Miró

Andorra la Vella (Andorra), 1996.
Dissenyadora gràfica i il·lustradora.

Fotografia, retoc digital, impressió i kintsugi.

Explicació

És bonic, però no. 

Està destrossat, però no. 

Està en desordre, però no. 

És real, però no. 

És legal, però no.

No té sentit, però sí que en té. 

Ho entenc, però no m’agrada. 

No ho entenc, però m’agrada. 

#Kitsch
#Kaos
#Bellesa

Perifèria oblidada

Emma Regada

Andorra la Vella, 1993.
Escultora i performer.

Performance i retoc digital de les imatges obtingudes amb l’aplicació Wikiloc.

La intromissió del parc temàtic dels jardins de Juberri, situat al mig de la muntanya, ha creat una frontera invisible amb el bosc que l’envolta. Sense balles, ni murs, ni delimitacions, la gent només visita els camins interiors del recinte i, quan s’apropen als que duen cap al bosc, fan mitja volta com si no hi hagués sortida.

D’aquesta manera he decidit recórrer part dels camins infinits d’aquesta perifèria oblidada. Amb una aplicació que anava dibuixant el camí que recorria, he començat resseguint el contorn dels jardins i després he anat bosc endins.

Onze hores i 13,64 km per dibuixar un nou mapa ple de camins oblidats que es bifurquen, es trenquen, s’uneixen o es perden. Com esquerdes que surten amb el pas del temps i l’oblit.

La mirada de l’Altre

Samantha Bosque

Barcelona (Espanya), 1973
Pintora i dissenyadora gràfica

Muntatge fotogràfic amb intervenció pictòrica.

Què passa quan l’observador es converteix en l’observat? 

El contacte visual és el que ens fa realment i directament conscients de la presència de l’altre com a ésser humà amb consciència i intencions pròpies. Segons Jaques Lacan, la identitat es constitueix en un procés dialèctic: cada persona es veu a si mateixa per mitjà de com la veuen els altres. Per a la construcció de la pròpia identitat és imprescindible interactuar amb l’entorn, que la construeix, la modifica i la distorsiona aleatòriament.

Però què passa quan l’Altre, qui ens observa, no és humà? La nostra identitat ens és donada en una alienació…

Bestiari parcel·lari a Juberri

Helena Guàrdia

Encamp, 1966.
Artista visual pluridisciplinària.

Fotografia.

El projecte consisteix en una nova col·lecció en format d’imatges fotogràfiques del bestiari en extinció del parc de Juberri. Com si es tractés d’un cadastre parcel·lari per ressituar les bèsties sobre el terreny.

M’interessa la desaparició de l’animal en “parcel·les” o fragments determinats pel mateix paisatge de Juberri.

El projecte Trauma, de Joan Fontcuberta, està present en la selecció que faig de les impressions dels dos panells descriptius del parc, en què les imatges es troben molt deteriorades i, unes més que d’altres, en fase de descomposició. La meva intenció és accelerar el procés de desaparició d’aquesta imatge amb l’ús que em dona la mateixa tècnica de la fotografia, en què el fragment de cel, d’horitzó, i la llum són els protagonistes i els encarregats de parcel·lar l’animal.

Per tant, com si es tractés d’una troballa, la col·lecció pren forma a partir de les fotografies directes preses en el lloc i sense manipulació, i així aconsegueixo donar un sentit a aquest desconcert de parc.

Jo, jo i jo… Soc jo?

Montserrat Altimiras

Manresa (Espanya), 1968.
Fotògrafa.

Autofoto.

TOT ÉS FICCIÓ, TOT ÉS IRREAL, TOT ÉS UN EQUÍVOC. Els animals, de cartó pedra, i jo, un personatge de vodevil creant la meva realitat virtual.

Agraïments: Maria del Mar Garcia, Carles Esteve, Helena Guàrdia i Neus Mola.

Soroll blanc

Laura Gálvez

Frankfurt del Main (Alemanya), 1998.
Fotògrafa.

Bodegó fotogràfic digital.

Sobre el record i la desmemòria personal a través de la vida d’objectes domèstics residuals.

Recordo haver anat a passejar i oblidar d’on venia. Recordo quan vam ser infantils, ignorants, innocents, i ara som vells. La memòria ha quedat obsoleta. El record s’ha pansit i els colors han perdut saturació. La realitat ja no és veritat. Sobre la llum encegadora projectaré tot allò que ens queda. Tornaré a l’origen i plorarem.

La Jalousie

Esther Jover Martin

Barcelona (Espanya), 1980.
Periodista, gestora cultural, guia cultural i professora.

Vídeo, 5’ 03”.

Dinosaures i altre bestiar colonitzen el bosc de Juberri. Madame Nicole Grignon ha perpetrat un espai que, tot i que Andorra Turisme promociona com a “jardins contemporanis”, defineix el concepte kitsch. Un parc no senyalitzat que cada cap de setmana atreu desenes de persones seduïdes per la inclassificable proposta.

Mme Grignon, l’artífex, és una dona histriònica però amable, divertida, i orgullosa del que ha creat, i no dubta a mostrar-ho a qui li gosi preguntar. Gelosos, absteniu-vos.

Trajectoires (îsle de Pandorra 51) – Trajectòries (illa de Pandorra 51)

Julien Rochedreux

Enghien-les-Bains (França), 1984.
Professor i artista plàstic.

Tinta sobre paper.

Un guerrier agit comme s’il savait ce qu’il devait faire alors qu’en réalité il n’en sait rien. 

Carlos Castaneda

Produir és el resultat d’una trajectòria. Hi ha un principi, diversos camins possibles que decidim de prendre o no, ponts, girades, també aturades… La producció final pot ser una línia d’arribada o un simple pas. Si es vol, tot pot tenir sentit, tot es pot justificar amb paraules, explicades per l’escriptura, de vegades ben després de la realització; però així el castell de cartes tomba, la màgia s’evapora. Les connexions, en romandre encriptades, poden ressonar més amb les retines, cervells, cors, històries que s’enfronten a l’obra. Útil és conèixer la suma de les imatges i la informació que s’han diluït en la tinta del dibuix? Descobrir el sentit íntim de les formes que neixen a la punta de la ploma?

Però al final l’elecció del format narració gràfica (per no dir còmics) encara permet proposar claus de lectura gràcies als personatges que comenten en directe els elements presents, i punxar amb humor el gra d’un discurs intel·lectualitzador que ja s’acumula massa d’aquestes poques línies explicatives.


Què n’han dit.

Elena Sánchez. Kintsugi.

Ara Andorra. “Un trencaclosques al voltant de la veritat i la mentida.”

Diari d’Andorra. El Museu Fàbrica Reig acull les obres fruit del taller de Joan Fontcuberta.

RTVA. Rosa Alberch. Dinosaures i Star Trek, ingredients del proper projecte de l’artista Joan Fontcuberta.

RTVA. Rosa Alberch. El Museu Fàbrica Reig exposa les 13 obres artístiques fruit del taller impartit per Joan Fontcuberta.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC