Anar amb bicileta fins al poble de Malpui és un exercici del tot recomanable per estirar les cames. Durant set o vuit quilòmetres la carretera s’enfila fent giragonses i, entre oli verars, bancals d’ametllers i terra campa, supera un desnivell de tres-cents metres. Un estiu que passava les vacances a la Pobla de Segur, escollia sovint aquesta ruta per treure’m la son dels músculs. Sortia de casa al caient de la tarda quan el sol baixava decidit cap a la serra i, després d’una volta d’escalfament pels carrers de la vila, ja em trobava cavalcant solitari entre les soques dels olivers. No entrava mai a Malpui. Em refrescava a la font de l’entrada del poble i girava cua carretera avall, com si tingués pressa per assaborir el plaer d’una baixada còmoda i vertiginosa.
Una tarda embromallada de finals d’agost vaig sortir de casa més aviat que de costum. Un cop a Malpui, vaig deixar la bicicleta a la font i vaig continuar a peu cap a l’interior del poble amb cap intenció concreta. No es veia ni una ànima pels carrers. Tothom era a l’església, que vessava de gent. Asseguts pels pedrissos de fora, els menys devots feien petar la xerrada. Vaig atansar-me a la porta i, de puntetes, vaig donar un cop d’ull cap a l’interior del temple per damunt d’esquenes i caps. Era un enterrament.
En girarme per marxar, vaig reconèixer la Joana Gassa, una noia del poble que anys enrere havia coincidit amb mi a la universitat.
—Qui s’ha mort? —vaig preguntar-li fluixet,
com si en realitat conegués els veïns.
—El vell de ca l’Aubach —va mormolar ella—. Tenia més de vuitanta anys.
No sé per quin motiu va remarcar l’edat. Potser per justificar aquella xerrameca davant l’església. De fet, als pobles petits, com a tot arreu, a partir d’una determinada edat la mort se sol prendre com un fet normal i, doncs, els enterraments no són cerimonials tristos ni dramàtics, sinó una trobada de veïns que trenca per una estona la monotonia dels dies de cada dia. És evident que si dins del taüt hi hagués hagut, suposem, un xicot esclafat pel tractor o bé un criatura ofegada al riu, no s’hauria respirat aquell aire de tertúlia.
—Els vells del poble expliquen que el Quim de l’Aubach, de jove, era un dels pocs fadrins que corrien més que el sol.
—L’home que corria més que el sol —vaig ponderar—. Un renom ben curiós
—Al Quim li queia la bava quan algú li recordava les seues curses de jovenot. Tenia motius per estar-ne orgullós. Aquest home que jau dintre de la caixa havia passat al davant del sol. Tu, que t’agrada tant d’escriure històries, li podries dedicar un relat.
—Explica’t —I em vaig asseure a terra al seu costat.
—Si t’hi has fixat bé tot pujant de la Pobla, el poble de Malpui mira cap a ponent. Com que té al darrere la penya de Roca-roia que li fa ombra, al matí el sol no arriba al poble fins a les deu tocades. A la tarda, naturalment, passa tot el contrari. A la Pobla es deu de pondre el sol ben bé mitja hora abans que a Portella, el serrat més alt de Roca-roia, que es veu des d’aquí baix. Una persona que sortís corrent de la Pobla en el moment en què el sol s’ha acabat de colar a la serra podria contemplar, en una sola tarda, unes quantes postes de sol. Si fos prou ràpida, esclar.
—Amb bicicleta deu ser impossible!
—No ho sé. Jo ho he intentat amb el cotxe i he comprovat que amb la potència del motor és fàcil de passar davant del sol. És divertit de jugar al gat i a la rata amb el sol! Una tarda per poc no me la foto en un revolt…
—El Quim devia d’anar a cavall —vaig suposar—. En aquella època…
—Res de cavall! Ho feia a peu, amb les seues cames! A Malpui hi havia un costum molt antic, en deien la carrera del sol. Tenia lloc cada any la vetlla de la festa major, per la Mare de Déu de Setembre. En aquesta mena de competició hi podien participar tots els fadrins del poble, és a dir, els xicots solters. Amb tot, només hi prenien part els més ràpids, els que tenien bones cames, que no els pesava gaire el greix. Doncs aquella tarda, en el moment en què el sol s’acabava d’amagar darrere la serra, els participants sortien corrent de la plaça i enfilaven el camí de la penya. Per guanyar la carrera, no només s’havia d’arribar el primer al cim, sinó que també s’hi havia de ser amb llum solar. És a dir, que el guanyador durant la pujada havia d’haver passat al davant de l’ombra. Per demostrar-ho, el vencedor agafava un mirall i, des de dalt del turó, feia la rateta cap al poble. Es veu que hi havia anys de tota mena. A vegades no ho aconseguia ningú; d’altres, n’hi havia més d’un que havia fet baixar el sol fins a l’ombra de la plaça. En aquest cas guanyava el que havia arribat primer. De tornada al poble, el guanyador era aclamat i felicitat per la seua gesta. Durant tota la festa major ell tenia l’honor de triar la xicota que més gràcia li fes i d’iniciar la sessió del ball. Ja pots comptar que totes les noies se’n morien de ganes, de ballar amb el fadrí que corria més que el sol!
—Quina llàstima que es perdés, aquesta carrera!
—L’any 1935 es va córrer per última vegada. Va guanyar el Quim de l’Aubach. De fet, les sis últimes curses les va guanyar ell. Una feta realment extraordinària, perquè els més vells no recordaven pas ningú que hagués vençut més de dos anys seguits. L’any següent, el 1936, bona part dels joves de Malpui van haver de marxar al front. També el Quim, naturalment. Passada la guerra, es veu que el nou rector del poble no n’era gaire partidari. Deia que la carrera del sol era un costum salvatjot sense cap ni peus. Potser la gent, després de tot lo que havien patit, no estaven tampoc per aquests jocs. El cas és que el jovent, en lloc de saltar roques i de córrer per les savines, se n’anaven a l’església a cantar vespres.
—I el Quim, no tenia ganes de tornar a córrer?
—Ell menys que ningú! Va lluitar al front d’Aragó amb l’exèrcit republicà. Pel Pirineu, prop de Bielsa, crec que estava. En un atac dels nacionals va caure ferit de la cama. No li deurien curar bé la ferida perquè se li va gangrenar i li van haver de tallar la cama més amunt del genoll. Va tornar al poble ranquejant amb una pota de fusta i molta vida al davant. Es va quedar solter, esclar. Per la festa major s’asseia en un pedrís de la plaça i observava tots els balls, del primer a l’últim. No se’n perdia ni un i volia col·laborar en la festa com un jove solter qualsevol. Durant més de cinquanta anys va pagar els músics.
—Les devia passar molt magres.
—Més del que et pots imaginar. Com que era un mutilat republicà, no va cobrar mai ni un ral. Fins fa quatre dies. Sense una cama no es pot llaurar la terra ni anar darrere les mules. Va haver d’arrendar l’argenda. Per guanyarse el pa –per a ell i per a sa mare, que feia anys que era viuda– va aprendre feines que es poguessin fer amb les mans. Anava pels pobles a ferrar els animals, esmolava ganivets, tocava l’acordió per les festes… Tenia unes mans de plata. Es veu que quan van arribar els primers tractors també entenia de mecànica… Mira, sembla que s’ha acabat la missa. És llàstima que avui faci aquest dia tan orc! Segur que al Quim li hauria agradat morir-se en un dia ben clar.
Uns quants homes van ficar el taüt dins d’un Land Rover aculat a l’entrada de l’església. La caixa sobresortia un parell de pams per la porta del darrere. Presidida pel jeep, la processó va continuar enllà el carrer i a les últimes cases va enfilar la pista del cementiri, a deu minuts del poble. La gent continuava xerrant com si res, sense cap mena de respecte pel finat. La xerrameca se sentia per damunt dels roncs fúnebres del motor, per damunt de la pudor de gasoil. No vaig veure ni una sola llàgrima. Més que res hi havia dones; la majoria d’homes s’havien quedat al poble. Per un moment se’m va ocórrer de pensar que probablement una d’aquelles velletes que ara tentinejaven carrer amunt havia estrenat el ball de la festa major amb el Quim de l’Aubach. Que seixanta anys enrere, alguna d’elles havia rodat per la plaça abraçada a l’home que corria més que el sol. Se’n devia recordar, en aquests moments?
El jeep es va aturar a la tanca del cementiri. Van estirar el taüt i el van anar a deixar al peu d’un nínxol obert. Poc després, el capellà començava un parenostre i la gent s’hi anava afegint. A mitja oració va sortir el sol. Vaig girar-me cap a ponent: el sol feia l’ullet entre les bromes, li faltava dos travessos de dit ben bons per tocar el fil de la serra. Els raigs resplendien damunt del vernís, mirallejaven sobre el crucifix i les incrustacions metàl·liques del taüt.
Quan el paleta començava a paredar el nínxol, vaig tornar tot sol cap al poble. Abans de les primeres cases vaig recuperar la bicicleta i al cap de no re em submergia dins les ombres del capvespre, mentre pensava en aquell difunt desconegut que havia acompanyat al cementiri. Que diferent que hauria estat la vida del Quim de l’Aubach si no hagués hagut de patir la tragèdia de la guerra civil! Certament, la vida del Quim sens dubte hauria estat una altra. Tanmateix, la història de l’home que de jovenot corria més que el sol havia de tenir igualment un final trist. Al capdavall, si la metralla de la guerra no li hagués destrossat la cama, tard o d’hora l’artrosi pacífica dels anys hauria acabat fent el mateix efecte.
Lleida, 1989. Publicat a L’edat de les pedres. Barcelona: Empúries, 1990. [Revisat per a la “Cuita el Sol” del 2006.]
